Abans de res, no facis mal

L’editorial Salamandra va traduir a l’espanyol el darrer llibre de l’eminent neurocirurgià britànic Henry Marsh (Oxford, 1950), Ante todo, no hagas daño. A través de la seva obra, l’autor ofereix una confessió personal sobre l’exercici d’una de les especialitats mèdiques més difícils, delicades i fascinants que existeixen. El resultat d’aquest volum, que supera les tres-centes pàgines, ha recollit grans crítiques i elogis per part d’experts i lectors, i en poc temps s’ha col·locat a la llista de llibres més venuts, i ja ha estat traduït a més d’una desena de llengües. 

Henry Marsh, a Ante todo, no hagas daño, ofereix un conjunt de vint-i-cinc reflexions sobre la seva llarga trajectòria professional. L’autor, pas a pas, va explicant –amb una sinceritat que sorprèn– diferents situacions clíniques que ha viscut com a neurocirurgià. En el pròleg del llibre, el títol del qual s’inspira en el jurament hipocràtic, s’indica molt bé quin és el seu objectiu: «La vida d’un neurocirurgià mai no és avorrida i pot ser profundament gratificant, però això té el seu preu. És inevitable que hom acabi cometent errors, i ha d’aprendre a viure amb aquestes conseqüències, a vegades espantoses. Ha d’aprendre a ser objectiu davant del que veu i, al mateix temps, no oblidar que està tractant amb persones. Els relats d’aquest llibre versen sobre els meus intents –i ocasionals fracassos– de trobar l’equilibri que es requereix en la carrera d’un cirurgià entre el necessari distanciament i la compassió, entre l’esperança i el realisme».

Henry Marsh és, sens dubte, un model d’humanitat per a tots els professionals de la salut que tracten, cada dia, amb persones vulnerables

Ante todo, no hagas daño és una confessió personal, on descobrim la grandesa i, al mateix temps, les limitacions de l’exercici de la medicina; la tensió –sovint angoixant– entre l’èxit i el fracàs. El metge britànic exposa magistralment la dificultat que experimenta en la presa de decisions, per exemple, quan ha de decidir si és millor intervenir quirúrgicament, perquè pot salvar la vida d’una persona, o no fer-ho perquè una relliscada mil·limètrica pot agreujar la situació; o bé quan ha de decidir quina informació dóna al pacient. Ell mateix adverteix que amb el seu relat «no pretén minar la confiança de la gent en els neurocirurgians –ni en la professió mèdica–, però confia que aquest llibre ajudi a comprendre les dificultats, més sovint de naturalesa humana que tècnica, a què s’enfronten els metges». També reflexiona, d’una forma molt sensata, sobre la humanització de la relació metge-pacient, i com aquesta s’ha de basar en la confiança. Alhora és crític amb les mancances del sistema sanitari públic britànic, i amb l’organització burocràtica que impera als hospitals. 

Estem davant d’un llibre que atreu i enganxa des de la primera fins a l’última pàgina, i no només perquè ens acosta a un dels àmbits poderosos de l’anatomia humana: el cervell, sinó, sobretot, perquè ens presenta el testimoni d’un metge molt preparat tècnicament i, alhora, amb una enorme sensibilitat ètica. Ras i curt: Henry Marsh és, sens dubte, un model d’humanitat per a tots els professionals de la salut que tracten, cada dia, amb persones vulnerables.

Per a citar aquest article: Abans de res, no facis mal. Bioètica & debat · 2016;22(77):24