Algunes consideracions sobre el sentit de la vida
El que va ser president d'honor de l'Institut Borja de Bioètica, cirurgià i humanista, Moisès Broggi, ens oferí ja amb una edat avançada aquestes boniques consideracions sobre el sentit de la vida. En elles aposta per una major conciliació entre ciència i humanisme.
La vida humana, com la vida de cada espècie en general, està sotmesa a un ritme propi en el curs del temps, del qual ningú no es pot escapar. Comença amb el naixement i segueix amb la infància, l’adolescència, la joventut, la maduresa i, al final, la vellesa i la mort. C. Jung ho compara amb el curs que fa el Sol, que quan es desperta al matí brilla amb una llum gairebé imperceptible, i a mida que es va aixecant pel cel va augmentant la seva llum i calor, fins a arribar a un màxim de potència en el punt culminant del migdia, per començar a decaure després, fins a enfonsar-se en la foscor de la nit. Així mateix, la vida es va desenvolupant en el curs del temps a través d’etapes, cadascuna d’elles amb característiques pròpies i perfectament definides: la infància i l’adolescència, amb les seves il·lusions i l’aparició de la sexualitat; la joventut i la maduresa, amb la lluita per la vida pròpia i per la dels fills que pugen, i, per fi, la vellesa, amb una ostensible declinació de les funcions vitals i la pèrdua de la força muscular, de l’agudesa dels sentits i de la capacitat per al treball, situació que fa preveure la proximitat de la mort.
Aquesta forma en què es desenvolupa la vida té lloc d’una manera natural, precisa i regular, que no té res de confusa ni desordenada i en cas de presentar-se alguna pertorbació, és la pròpia naturalesa la que tendeix a recompondre’s, igual com si existís en ella mateixa una força ordenadora. Aquest concepte d’autoorganització abraça tots els nivells, fins i tot el del sorgiment de la vida i del cervell humà, portador de l’intel·lecte, com una mena de computadora complicadíssima que s’ha fet a si mateixa, com a conseqüència de l’esmentada autoorganització universal, cosa que fa pensar en l’existència d’una vinculació sobrenatural per damunt de la racionalitat científica.
Sabem poc de l’origen de la vida sobre la terra; sembla possible que s’originés per la síntesi química de grans molècules autoreproductores que seguirien progressant per un procés d’evolució natural, com afirmen els darwinistes, si bé no deixa de ser sorprenent que la simple matèria arribés a superar-se a si mateixa, produint el pensament i tot el món de la ment humana; però se sap que existeix una estreta relació entre els fenòmens mentals i determinats processos cerebrals.
Sempre ha estat un tema de suprem interès pensar sobre l’origen i la finalitat de la vida de l’home
Sempre ha estat un tema de suprem interès pensar sobre l’origen i la finalitat de la vida de l’home. Segons uns, es tractaria d’un objectiu final, del zenit de la creació, producte d’un acte creador que tingué lloc en un temps passat i en un punt precís i finit «creatio originalis», o bé, segons uns altres, no seria més que una simple anella de la cadena evolutiva «creatio continua», o força evolutiva que actuaria permanentment i que, des d’un infinit passat, vetllaria per la vigència, el manteniment i la protecció de les lleis naturals. Aquest poder d’autoorganització abastaria tots els nivells, fins i tot el sorgiment i el desenvolupament de la vida.
A la ciència li és difícil acceptar altres motius existencials que no siguin els purament materials i, sobretot, que vinculin el nostre món a influències sobrenaturals, més enllà de la realitat científica
Tot això implica la necessitat d’un poder projector còsmic i ningú no comprèn que es dissenyi ni es mantingui res sense una finalitat determinada. A la ciència li és difícil acceptar altres motius existencials que no siguin els purament materials i, sobretot, que vinculin el nostre món a influències sobrenaturals, més enllà de la realitat científica. Actualment, a mida que s’aprofundeix més en l’estudi de la física i de la biologia, es veu més clarament que la matèria sola no ho explica tot i que es fa necessari acceptar l’existència de forces intel·ligents que s’escapen de la nostra comprensió i que són les que ho propulsen tot.
La situació privilegiada de l’home sobre els altres éssers és deguda al desenvolupament cerebral que li ha proporcionat l’intel·lecte, el qual li ha permès conèixer i estudiar la natura i les seves lleis i, a més, la creació de la tècnica, amb la qual ha pogut dominar el món, creient-se el rei de la creació. Aquest mateix intel·lecte també li ha donat la possibilitat de poder triar o d’elegir enfront de diferents respostes a un mateix estímul, i aquest ha estat, indiscutiblement, un dels factors adquirits que més ha contribuït a aquesta superioritat damunt la terra i els altres éssers. Però amb l’aplicació del lliure albir, l’home també s’ha fet responsable d’actuar perillosament sobre l’ordre natural.
En aquest sentit, els altres animals, mancats d’intel·lecte, actuen per instint, és a dir, actuen d’una manera inconscient i molt arrelada davant dels estímuls exteriors, sense intervenció de la intel·ligència. Amb aquesta conducta instintiva queden per sota de l’home, però cal dir que d’aquesta forma han pogut sobreviure i mantenir durant molts mil·lennis un equilibri harmònic entre la població de la terra; mentre que ara, l’home, tan ben dotat amb el seu intel·lecte i la seva tècnica, l’està pertorbant greument.
L’home no pot viure sense esperança. Aquest buit existencial constitueix la neurosi col·lectiva més freqüent del nostre temps, i moltes vegades s’intenta compensar amb la voluntat de poder o de possessió de diners i de béns materials
La nostra cultura occidental està marcada pel signe del materialisme, i en aquest sentit la ciència ha aconseguit revelar els secrets més íntims i subtils de la matèria i dels mecanismes de la vida. Ens semblava, doncs, que per aquest camí havíem de trobar l’explicació de totes les coses. Però no solament no ha estat així, sinó que, en últim terme, la vida i la mateixa ciència ens revelen que tot és efímer i està destinat a desaparèixer, començant per nosaltres mateixos. Des d’aquest punt de vista, no és possible trobar un sentit a la vida, ja que si venim del no res i anem a parar al no res no és d’estranyar que siguin molts els que, amb aquesta idea, trobin un gran buit en les seves vides, ja que això no es pot assumir sense sentir-se angoixat. L’home no pot viure sense esperança. Aquest buit existencial constitueix la neurosi col·lectiva més freqüent del nostre temps, i moltes vegades s’intenta compensar amb la voluntat de poder o de possessió de diners i de béns materials, o bé llançant-se al desig libidinós desenfrenat, a vegades associat a tendències agressives.1
Els grans avenços que es produïren a Europa a partir del segle XVI en totes les modalitats de la ciència, i les seves múltiples aplicacions pràctiques, han estat l’admiració de tothom i han fet que, fins avui, la visió del món se centrés en l’omnipresència de la matèria. Segons aquesta visió, la vida seria únicament el cos material, destinat a disgregar-se i a desaparèixer; i després del qual no podria haver-hi res més.
En un famós discurs pronunciat en l’obertura del curs de l’Acadèmia de Física de Berlín l’any 1889, el físic Hermann von Helmholtz, citat per O. Splenger,2 ja deia que: «l’objecte de la ciència és l’estudi de la matèria i dels moviments que en ella s’hi produeixen». I afegia que: «quant a l’essència i a la intenció de les forces propulsives d’aquests moviments, escapen a la intel·ligència de l’home». Això Helmholtz ho deia en uns moments en què la major part dels científics creien que la ciència acabaria explicant-ho tot i, per tant, podent-ho canviar tot. No obstant això, ara és la mateixa ciència la que, després dels més prodigiosos avenços, ens revela que Helmholtz tenia raó en tots els aspectes, tant en física com en biologia. La realitat se’ns presenta molt més complexa del que s’havia pensat, i com més problemes s’estudien, més complicacions apareixen i fins i tot topem amb el misteri. I tots aquells que acumulen coneixements, intentant saber-ho tot, queden decebuts i ofegats en un mar de dubtes i confusions. I així és com la física, que fins ara havia estat la ciència més objectiva i materialista, s’ha convertit en la més propensa a les especulacions filosòfiques pels enigmes que presenta. La imatge que avui tenim de la ciència i, a través d’ella, de l’univers, de la vida i de l’home, és molt diferent d’aquella imatge simple, clara i ordenada que posseïen els nostres avantpassats més propers.
La física actual ens diu que les partícules quàntiques (infinitament petites) i el cosmos (infinitament gran) estan íntimament relacionats. A través de la comprensió d’una d’aquestes dimensions podem entendre l’altra, ja que la mateixa coherència que regeix l’escala quàntica, regeix també l’escala cosmològica.
No és d’estranyar que els científics més experts quedin astorats en contemplar la immensa i perfecta coherència matemàtica de tot el món físic, i que es plantegin els grans interrogants: a què i a quin fi va encaminada aquesta coherència? Per què això no ens fa possible negar l’existència d’una unitat bàsica, resultant d’una intel·ligència dinàmica, en evolució constant, que funcionaria a tots els nivells?
És ben cert que cada vegada coneixem amb més detall i profunditat la constitució de la matèria i els moviments que en ella es produeixen, però l’essència i la intenció d’aquestes forces impulsives s’escapen i sempre s’han escapat de la nostra intel·ligència
Tal com dèiem abans, és ben cert que cada vegada coneixem amb més detall i profunditat la constitució de la matèria i els moviments que en ella es produeixen, però l’essència i la intenció d’aquestes forces impulsives s’escapen i sempre s’han escapat de la nostra intel·ligència.
En el món de la biologia passa el mateix que en el terreny de la física. També en ell s’ha arribat al coneixement de les estructures i dels elements microscòpics més diminuts del cos humà, i de l’estudi dels òrgans i dels teixits s’ha passat al de les cèl·lules i molècules i al dels elements fisicoquímics, les reaccions dels quals controlen i condicionen els fenòmens més subtils de la vida; i s’ha arribat a conèixer la cèlebre molècula de l’ADN, que ens ve donada per via genètica i dirigeix la nostra estructura i el cicle vital.
Els antics parlaven de I’impuls vital com d’una força misteriosa que ens vindria donada en el mateix moment de la fecundació i aniria propulsant i dirigint tota l’evolució de l’ésser viu fins al moment de la mort. Una força que Aristòtil va designar amb el nom d’entelèquia. Avui dia, la ciència ha arribat a materialitzar aquesta força vital en una molècula, sobre la qual podem actuar, però aquesta molècula tan important sols és el vehicle d’aquest impuls vital, i seguim pendents del misteri de l’entelèquia, segons el qual el pla o projecte al qual estem sotmesos els éssers vius actua en el temps com a quelcom ordenador, cosa que també planteja l’existència d’una força dinàmica i intel·ligent amb una finalitat ordenadora i, exactament igual com en la física, les forces que propulsen i dirigeixen els moviments que es produeixen en la matèria viva sembla com si radiquessin en ella mateixa.
Cal considerar dues menes d’organismes: les màquines i els éssers vius, i tots dos realitzen les seves funcions gràcies a forces fisicoquímiques. Les dificultats que es presenten per comprendre el problema de la vida no consisteixen a explicar el curs normal de les seves activitats, ja que això té lloc d’una forma totalment semblant al treball d’una màquina. L’enigma se’ns presenta en la producció de l’estructura, que en la màquina resideix en la imaginació i l’actuació de l’inventor que l’ha construït de conformitat amb un fi, mentre que en l’ésser viu es tracta d’una estructura canviant, segons una programació precisa que es desenvolupa en el curs del temps i dirigida vers un fi que desconeixem.
Com més s’aprofundeix en l’estudi de l’ésser viu, més impressionant resulta comprovar com els més mínims detalls responen a un intent de col·laboració amb el conjunt de l’organisme, i com tot obeeix a una programació dirigida que controla els canvis que es produeixen al llarg de la vida, marcant el destí biològic i del qual ignorem la seva essència i finalitat, encara que coneguem les molècules que la condueixen, procedents del genoma.
Per una banda, de l’examen de les funcions i de la disposició dels elements que constitueixen els éssers vius se’n dedueix que tot va encaminat a assegurar el compliment del seu cicle vital, a assegurar la pròpia vida i la de l’espècie; però, per altra banda, tots sabem que el fi del cicle vital és la mort i la descomposició del cos, de tal manera que tots aquells elements, tan meravellosament disposats i acoblats per defensar la vida, estan actuant per a quelcom destinat a la desaparició, cosa que manca de sentit, si no és que pensem en l’existència de quelcom immaterial, amb un fi no temporal inassequible als nostres mètodes de percepció.
Ja hem dit que ara, actualment, els científics reconeixen que la matèria no explica tots els fenòmens de la vida. Aquesta idea de l’ànima, com a principi animador invisible, ens ve de molt lluny i ja les filosofies més antigues ens en parlen. Diuen que el mateix Budha, poc abans de morir, va pronunciar les següents paraules: «Sé que el meu fi s’apropa, que la vida és canvi constant i que ningú no es pot escapar de la desintegració corporal. En aquests moments ja sento com el meu cos es va esfondrant, exactament igual com un vell cotxe usat i dilapidat, després d’haver-me servit d’ell en aquest penós viatge per aquesta vida. No us lamenteu vanament i penseu que en aquest món no hi ha res permanent i en la buidor de la vida humana», i acaba dient: «No heu d’oblidar mai que la mort és sols l’acabament del cos físic i que la veritable persona no és el cos humà, sinó que és allò que l’anima i això existirà sempre».
Tampoc no és cert que vinguem del no res. Els estudis sobre genètica ens diuen que els nostres genomes vénen dels nostres avantpassats més remots, i la sang del fetus és la mateixa que la de la mare, de tal manera que la vida no comença ni acaba i tots formem part d’un gran conjunt de formes canviants. A més, la matèria que constitueix el nostre cos no és l’essencial, sinó que forma el que els físics en diuen un sistema estacionari que canvia contínuament, conservant una forma igual o semblant a si mateix. És el mateix que passa amb una flama o amb un riu, en els quals l’aigua o les partícules incandescents que els formen canvien contínuament. De fet, els fisiòlegs calculen que en menys de deu anys tota la nostra matèria corporal es renova totalment, de tal manera que, des d’un punt de vista estrictament material, jo podria ser una altra persona, ben diferent del que era fa sols deu anys. L’anterior podia haver-se mort i ara jo ser un altre, encara que conservi un aspecte igual o semblant, si no fos per la memòria, els sentiments, els desitjos i tota la part espiritual que constitueix el veritable eix de la nostra personalitat.
Per què la nostra personalitat és molt més complexa del que a primera vista ens podria semblar? De moment, i per simplificar, se li poden atribuir tres plans diferents: el material, el mental i l’espiritual.
La idea que hi ha quelcom que ens sobreviu a la mort és antiquíssima, tal com ho demostren els nombrosos monuments funeraris de les més antigues col·lectivitats humanes conegudes
Tots els éssers vius són cossos materials, dels quals coneixem molt bé la seva composició i la seva estructura, així com el ritme evolutiu propi per a cada espècie. Nosaltres, en aquest estudi, ens referirem a la darrera etapa de la vida humana, o sigui la de la vellesa, i a les seves característiques, una de les quals és la de ser el preludi de la mort, ja que no pot haver-hi vida humana en absència del naixement i de la mort. Generalment, el científic materialista evita el tema del més enllà de la mort, com si fos un destorb o es tractés d’un tabú. La idea que hi ha quelcom que ens sobreviu a la mort és antiquíssima, tal com ho demostren els nombrosos monuments funeraris de les més antigues col·lectivitats humanes conegudes.
Crec que va ser Kapila, conreador de la filosofia Samkhya, una de les antigues escoles de la cultura indostànica,3 el primer que va enunciar que l’home estava constituït per tres elements superposats: el cos físic o material, el subtil o mental i l’espiritual, que seria l’omnipresent i etern. Aquesta teoria ara és acceptada per molts psicòlegs, que també confirmen que cal considerar en la persona humana, a més del nivell corporal que coneixem prou bé, un nivell mental que és el que imprimeix caràcter a l’home com a ésser humà. Aquest segon pla, en part material i en part espiritual, és producte de l’evolució del nostre sistema nerviós, sobretot de l’encèfal que, a més de percebre les coses del món que ens envolta, ens proporciona el pensament i tot l’intel·lecte, el llenguatge, els sentiments, la memòria, la imaginació, el poder de la voluntat i també la percepció de nosaltres mateixos, amb el qual ens formem la idea del Jo, d’un Jo separat de tota la resta. També ens permet formar-nos la idea o la intuïció de l’existència d’un món immaterial o metafísic que marca el moviment de totes les coses i de nosaltres mateixos. Els neurofisiòlegs4 ens diuen que existeix una zona cerebral especialitzada en aquesta autoconsciència de les persones.
És en aquest nivell de la ment, o segon nivell de la persona, que ens trobem amb el dualisme o la interrelació evident entre la matèria (el cervell) i el món immaterial (la consciència). Un dualisme que ens recorda el que existeix en física entre matèria i energia.
Per tenir una visió general de la vida i del món cal recórrer a hipòtesis metafísiques i, des d’aquest punt de vista, hem de tenir en compte que, al costat de la meravellosa evolució material, sobretot cerebral, experimentada per l’home en el curs de la seva història, hi hem de col·locar una altra evolució paral·lela cultural o del pensament que ha arribat a un nivell en el qual no sols es tracta de fer la vida més acceptable i segura, sinó que, a més, intenta enfrontar-se als grans problemes del significat de la vida i del sofriment. Què hi fem aquí? Quin és l’objecte? I, naturalment, també amb el significat de la mort. Preguntes que també estan en la mateixa base de la nostra creativitat artística i cultural.
Tot això ha aparegut amb el desenvolupament cerebral i ens fa comprendre la necessària existència d’aquelles forces o principis sobrenaturals que, a més de dirigir el nostre ritme vital, marquen l’ordre i dirigeixen els moviments de tots els cossos existents que omplen l’univers i que els antics ja en deien l’esperit universal, evident premonició de la idea del Déu Únic, que constitueix una de les majors concepcions de la humanitat. Nosaltres, com tota la resta, també estaríem en possessió d’una part d’aquest principi diví que confereix un significat còsmic a la nostra existència, i que constitueix aquell tercer nivell a què ens referíem com a espiritual que tots portem a dins i que, tal com deien les antigues filosofies, seria una part o dependència d’aquell principi universal o divinitat i que, a més de ser l’ànima de tot, imprimeix un ordre etern, sense principi ni fi.
Generalment, el Jo mental s’identifica amb el cos material, amb tots els seus desitjos i plaers, passions, alegries, sofriments i misèries (egoisme) i, sobretot, amb la por al no res que està en el rerefons de tot. Cal fugir d’aquesta identificació amb el cos material i els seus atributs ja que aquest és el camí de totes les angoixes, les misèries i de l’egoisme que tan difícil fa la convivència en el nostre món, i saber-se concentrar en aquell element espiritual que hem esmentat, que no es veu ni se sent, però que fa moure tot l’univers i ens inclina vers l’amor als altres i a la natura. Això, al vell li és molt més fàcil, ja que el mateix procés de la vellesa, amb l’esfondrament del propi cos, li posa en evidència la manca de valor i la fugacitat del món material, així neix la necessitat de dirigir la mirada vers el món etern de l’espiritualitat.
Actualment estem entrant en una nova era de reflexió i de reconsideració, sobretot en els ambients científics en els quals hom pren consciència de l’error que ha representat el menyspreu de les filosofies i de les religions tradicionals, que han estat suplantades per una ciència incapaç de substituir-les
És evident que aquest sentit de la vida cal cercar-lo en el camp il·limitat de la nostra pròpia vida interior i en el coneixement de nosaltres mateixos. Únicament així podrem intuir que en la vida hi ha quelcom permanent que escapa a la destrucció. Actualment estem entrant en una nova era de reflexió i de reconsideració, sobretot en els ambients científics en els quals hom pren consciència de l’error que ha representat el menyspreu de les filosofies i de les religions tradicionals, que han estat suplantades per una ciència incapaç de substituir-les.
Sobre aquesta doble possibilitat anímica de la nostra persona hi trobem una evident analogia amb la història de les dues ciutats, de sant Agustí. El cèlebre bisbe d’Hipona va escriure la seva obra en una època summament crítica, en el segle V dC, moment en què tingué lloc el setge i la destrucció de Roma per Alaric i les seves ordes salvatges, la qual cosa representava l’enfonsament de tot un món que tenia prop d’un mil·lenni de duració i que semblava etern. És aleshores, en aquells moments d’angoixa, que el bisbe d’Hipona ens conta la història de les dues ciutats o conjunts humans, tan antagònics com el mal i el bé: la civitas diaboli i la civitas dei, la terrenal i la celestial que sorgeixen de dos amors: de l’amor a si mateix fins al menyspreu de Déu en el primer, i de l’amor a Déu fins al menyspreu de si mateix en el segon. Em fa l’efecte que aquesta simbologia pot aplicar-se molt bé a la nostra pròpia personalitat, en el sentit que la ment tant pot identificar-se amb el cos material com amb el pla espiritual, tenint en compte que l’amor al proïsme i a tota la resta és amor a Déu, mentre que l’amor a si mateix sols busca la glòria pròpia i no sap elevar-se, ni tan sols en la justícia humana.
Quant a la mort, des de la més remota antiguitat existia la idea que en el moment del decés quelcom de la persona seguiria vivint, abandonant el cos per reunir-se amb els avantpassats per gaudir de la pau eterna. Aquesta idea de l’ànima sobrevivent se’ns mostra simbòlicament gravada en les restes funeràries de les civilitzacions més antigues. Per exemple els egipcis i els babilònics s’hi manifesten amb unes confuses idees sobre l’existència d’un doble cos. Quan el cos extern o visible mor, cal conservar el cadàver ja que tot dany o perjudici sobre aquest repercutiria sobre l’altre. D’aquí la gran sol·licitud i cura que posaven en els embalsamaments dels cadàvers, als quals procuraven sepultar en llocs apartats de tota possibilitat de profanació i de difícil accés. Altres cultures ja tenien la idea de l’ànima com una entitat no material i separada del cos i, per tant, optaven per la cremació, com a mètode més ràpid per separar-la del cos en la seva fase de descomposició.
L’home necessita creure en un més enllà i en les religions que donen un sentit a la vida. És més, la ciència amb els seus darrers avenços ja ens diu que la mateixa vida també és un misteri, perquè encara no sabem prou bé si el nostre món perceptible es correspon o no amb la realitat
Ja hem dit que tot això no té res de científic ni de comprovable, ja que ens movem pel terreny del misteri, però ja hem dit també que l’home necessita creure en un més enllà i en les religions que donen un sentit a la vida. És més, la ciència amb els seus darrers avenços ja ens diu que la mateixa vida també és un misteri, perquè encara no sabem prou bé si el nostre món perceptible es correspon o no amb la realitat. Aquesta realitat que observem i analitzem i que constitueix la base dels nostres coneixements, és la que ens revelen els nostres sentits i no sabem fins a quin punt aquests capten la veritable realitat. Com més s’avança en el coneixement del nostre món sensorial, majors són els dubtes de com és la realitat, ja que hi ha indicis evidents que existeix un món major, més ric i divers que el que nosaltres percebem i del qual quedem exclosos per les limitacions dels nostres sentits i de la nostra ment.5 A més, no és possible contemplar l’estricta perfecció amb què tot es realitza sense que resulti gens fàcil atribuir-ho tot a causes físiques cegues o a la simple casualitat. És necessari acceptar l’existència d’uns principis generals que actuen i governen sobre tot el que existeix, això vol dir que cal donar cabuda a un altre tipus de realitat que ho abraci tot, no objectivable i, per tant, no detectable pels mètodes científics. Sobre aquest punt, podem molt ben dir en contemplar la meravellosa immensitat del cosmos i la mateixa complexitat i perfecció del cos humà, que se’ns apareixen com una operació única, calculada amb extremada precisió, igual com tots els fenòmens de l’univers. Podem explicar-ho tot de maneres molt diferents, i recolzar-nos en teories diverses, encara que en elles intervingui més la imaginació que la raó, però creure que tot ha succeït per atzar, ens sembla totalment inacceptable.
Dels dos enfocaments mentals del Jo, el primer és el purament objectiu, d’unió amb el cos material, i el segon, d’unió espiritual, que és el que admet com a necessària la intervenció subjectiva de l’home. Podem dir que els dos són difícilment compaginables i, per regla general, el que en segueix un dels dos deixa de considerar l’altre. El primer és el que ens duu a l’egoisme amb tots els seus defectes i calamitats, però, sense moure’s de les estructures materials, és el que ens permet investigar tots els detalls del món circumdant, constituint la base de la ciència, però sense cap indicació sobre els resultats ni els fins, ja que el mètode científic es mostra incapaç d’anar més enllà d’aquells límits marcats per les estructures materials, ni de dir res dels nivells no materials, tant del cosmos com de l’home, ni sobre l’existència d’un principi comú, sobre el qual antics filòsofs de fa prop de tres mil·lennis ja deien que «la força que mou les estrelles és la mateixa que fa bategar el cor de l’home».
Hem de tenir en compte també que l’objectivitat és una creació subjectiva de l’home i que les veritats científiques no són superiors ni més plausibles que les especulacions sobre el saber què som, d’on venim i on anem. La ciència no pot viure apartada i cega enfront dels suggeriments, dels dubtes i del vol imaginatiu que ens revela l’humanisme
Aquest punt de vista metafísic es basa en la intuïció directa, considerant apriorísticament les diferents formes de la realitat lligades a un principi comú, en contraposició al mètode objectiu que es limita al que es veu i es toca. Segons molts pensadors moderns, aquestes dues posicions haurien de complementar-se per aconseguir una visió del món completa i equilibrada. Hem de tenir en compte també que l’objectivitat és una creació subjectiva de l’home i que les veritats científiques no són superiors ni més plausibles que les especulacions sobre el saber què som, d’on venim i on anem. La ciència no pot viure apartada i cega enfront dels suggeriments, dels dubtes i del vol imaginatiu que ens revela l’humanisme.
Referències bibliogràfiques:
1. Frankl V. El Hombre en busca de sentido. Madrid: Herder; 1971.
2. Spengler O. La decadencia de Occidente. Madrid: Espasa Calpe; 1925.
3. Zimmer HR. Philosophies of India. Princeton: J. Campbell; 1951.
4. Popper K. El Yo y su cerebro. Barcelona: Labor; 1977.
5. Keyserling C. Del sufrimiento a la Plenitud. Buenos Aires: Sur; 1938.
Per a citar aquest article: Broggi M. Algunes consideracions sobre el sentit de la vida. Bioètica & debat · 2008; 14(53): 3-8
