Antropologia de la immanència

Avui, en el context que ens està tocant viure, la mirada a les dimensions que ens fan com som i les virtuts que les sostenen prenen una especial perspectiva, la de la immanència. L’ésser humà s’ha definit com el conjunt harmònic dels diferents àmbits que l’expliquen: el físic, el del raonament, l’emocional i l’espiritual, tots ells en el marc d’un model relacional amb els altres, en un marc social

Quan tot sembla perdut, l’ésser humà treu forces en contemplar-se com a individu, com a col·lectiu creat, com a criatura feta de diverses dimensions que ens fan un de sol per a afrontar la dificultat i la fallida de la millor manera. Mentre les capacitats que la natura ens ha permès desenvolupar estan relligades a les dimensions que configuren aquesta persona humana, que ha evolucionat de la mà de la selecció natural i l’adaptació al medi i als agents externs, cal considerar el valor de les virtuts humanes en l’enfortiment de les frontisses que articulen i donen unicitat a les dimensions de la persona en el seu evolucionar. Avui, en el context que ens està tocant viure, la mirada a les dimensions que ens fan com som i les virtuts que les sostenen prenen una especial perspectiva, la de la immanència. L’ésser humà s’ha definit com el conjunt harmònic dels diferents àmbits que l’expliquen: el físic, el del raonament, l’emocional i l’espiritual, tots ells en el marc d’un model relacional amb els altres, en un marc social. Les capacitats de la persona humana en la seva dimensió física ens fan biològicament adaptats a la supervivència gràcies als infinits mecanismes amb els quals la biologia i la física, la química i la ciència bàsica permeten als milions de cèl·lules que puguem nodrir-nos, respirar, moure’ns, reproduir-nos, veure-hi, olorar, sentir... per a romandre i evolucionar com a espècie. Les capacitats de l’esfera emocional han fet adaptar aquest ésser viu que som a l’entorn més proper a partir de reconèixer les emocions bàsiques, pròpies o alienes, per a esdevenir capaços de respondre a la por, a la ira, a l’amenaça, a la joia, i també a l’enamorament i al desig essencial. Potser la raó, el pensament organitzat, el llenguatge simbòlic, la proacció i l’anticipació als esdeveniments que han de venir han estat allò que ha fet considerar aquesta persona l’animal racional per excel·lència, com va descriure Aristòtil fa un grapat de segles, tot i les grans reserves que els neurobiòlegs actuals remarquen, com el mateix Dr. A. Damasio, quan afirma que el 80 % de les nostres decisions són emocionals. La racionalitat ens ha fet entendre’ns i explicar-nos, si més no. Però la dimensió espiritual és probablement la que ens caracteritza més diferencialment respecte d’altres espècies, tal i com ho coneixem avui, en el sentit que permet desplegar en la persona els conceptes de l’ètica com a comportament del bé, de l’estètica i de la transcendència vital per a donar un sentit darrer a la vida que vivim. Aquesta dimensió espiritual de luxe ens dona sentit ple com a éssers i ens lliura a una ètica de màxims.

La racionalitat ens ha fet entendre’ns i explicar-nos, si més no. Però la dimensió espiritual és probablement la que ens caracteritza més diferencialment respecte d’altres espècies, tal i com ho coneixem avui, en el sentit que permet desplegar en la persona els conceptes de l’ètica com a comportament del bé, de l’estètica i de la transcendència vital per a donar un sentit darrer a la vida que vivim. Aquesta dimensió espiritual de luxe ens dona sentit ple com a éssers i ens lliura a una ètica de màxims

Les virtuts, menudes, etèries i essencials, invisibles als ulls, fan de les diverses dimensions humanes un teixit únic, com si es tractés d’una sola peça, tot i que irrepetible com a individus. Permeten entendre’ns com un tot, encara que sigui amb diferents dimensions. Són les manifestacions pràctiques dels valors fonamentals, o idees platòniques que ens fan viure a la terra. Entre les nombroses virtuts que coneixem, n’hi ha per a tota vida i persona, com descriu Mn. Amagat a «Les virtuts d’estar per casa». Algunes han deixat petjada pel seu valor moral, per la seva repetibilitat en el temps, ja descrites pels més valuosos pensadors com a virtuts cardinals: la fortalesa, la temprança, la prudència i la justícia. Les virtuts cardinals, per bé que ens permeten orientar una vida de veritat, una vida antropològicament sencera, flueixen per a entrelligar, com dèiem, les dimensions de la persona, però especialment i concreta les dimensions del cos i l’ànima, és a dir, la biofísica, la racional i l’emocional. La nostra estabilitat, la capacitat de raonar, de viure emocionalment estables, d’equilibrar el cos i les funcions fonamentals d’un viure sa i fort per a afrontar les adversitats, els neguits, els reptes que una experiència com la del coronavirus ens fa viure, i que ens fa veure les pèrdues i el patiment de l’altre, a qui ni coneixem i veiem marxar..., demana més que mai l’exercici de la fortalesa, de la temprança, del ser prudents, de la justícia. 

Només integrant tot el que antropològicament som i podem ser, serem capaços de garantir la defensa dels drets dels altres, dels necessitats en salut o en aspectes socials

Efectivament, els principis ètics fonamentals que defensem per als altres i per a nosaltres en el món de les postguerres conegudes del s. XX han estat a bastament corroborats per científics, humanistes, antropòlegs, eticistes, filòsofs i biòlegs, i per entitats internacionals defensores dels drets humans arreu del planeta. Són els insubstituïbles drets a la intimitat i a l’autonomia personal, a la no maleficència dels nostres actes, al principi de beneficència del que fem i per a qui ho fem, i al de justícia. Drets i principis que aporten la base per a construir una societat pròspera en un món que volem millor. Aquests principis, aquests drets fonamentals que cerquem per a tothom, es defensen des d’un viure virtuós, des d’un comportament que posa en joc cada dia i a cada passa les virtuts que ens vertebren, en major o menor grau, per acció o omissió. Però només essent forts, prudents, temperats, i sobretot justos, podem emprendre la difícil tasca d’atendre els nostres pacients i fer el millor per a la nostra societat. Només integrant tot el que antropològicament som i podem ser, serem capaços de garantir la defensa dels drets dels altres, dels necessitats en salut o en aspectes socials. Ens calen totes les virtuts cardinals... i a bastament! Tanmateix, aquesta crisi que ens porta el coronavirus causant de la COVID-19, diferentment, ha posat sobre la taula de la immanència algunes realitats noves en l’atenció i en la vivència d’aquests inalienables drets a defensar. Em refereixo a la dolorosa vivència de la mort en solitud, del dol reclòs, de l’adeu silenciós i insonor mentre els ventiladors no deixen de ventilar ànimes que ens deixen. Em refereixo a l’angoixa dels de fora, dels de dins, dels que atenen, dels que ho hauran de relatar als qui vindran... Parlo de la compassió i de l’elecció de la mort i la vida, de la immediatesa del que és etern. Tota aquesta realitat que de sobte ens ha tocat encaixar, que ens esgota físicament, que ens trastorna emocionalment i ens sobrepassa intel·lectualment. Sí, aquesta realitat ens demana l’espai de luxe, l’espai de l’espiritualitat que portem de sèrie, que no sempre posem sobre la taula però que finalment ens interpel·la a soles, en tornar decebuts i capcots a casa, intentant interioritzar el sentit del món i del viure... mentre, a soles, plorem.

En aquest espai recuperat de la nostra antropologia de la immanència, en aquesta dimensió que ens cal per a ésser realment persones, és on podem anar a cercar les noves virtuts, aquelles de les quals els pensadors grecs no varen parlar obertament, les virtuts que hem conegut com a teologals, les virtuts essencialment espirituals, de la fe, l’esperança i l’amor

En aquest espai recuperat de la nostra antropologia de la immanència, en aquesta dimensió que ens cal per a ésser realment persones, és on podem anar a cercar les noves virtuts, aquelles de les quals els pensadors grecs no varen parlar obertament, les virtuts que hem conegut com a teologals, les virtuts essencialment espirituals, de la fe, l’esperança i l’amor. És en aquesta cruïlla de la realitat que ens toca viure, punyent a voltes, incomprensible sovint, dolorosa sempre, i que s’enduu vides humanes. No en tindrem prou amb la fortalesa i la temprança on no serà suficient la justícia i la prudència. Farà falta la compassió de l’amor que no té mesura, que sobrepassa la lògica, l’alteritat voluntària perquè sí, la renúncia esperançada al que coneixem, la crida a una llum que segur que vindrà en format de fe en un demà millor, d’esperança serena en la mà de l’altre, en la humanitat, en la Creació evolucionista que no ens deixarà. Virtuts d’estar per casa, virtuts per a esdevenir éssers antropològicament plens, per a transcendir els dies de simplicitat i rutina mentre contemplem amb neguit el pas del pitjor. Només agafant de la mà les virtuts cardinals i les espirituals, capaces d’afermar-nos en la lluita per a vèncer l’adversitat, aquestes deixen entreveure la feblesa de l’home com a criatura creada, plena de fisicitat, de raonament i emoció, susceptible d’espiritualitat per a defensar els drets i els principis d’una ètica de mínims que segueix somiant-ne una de màxims mentre lluita en la immanència. 

Per a reeixir en les capacitats biofísiques, en les del raonament i les emocions, ens calen les virtuts cardinals, les que ens fan animals racionals i emocionals ben adreçats per a la vida. Però per a la realitat espiritual que avui ens interpel·la més del que no haguérem previst, per a mantenir-nos alineats a fer front a la nova immanent realitat del coronavirus, ens caldrà també l’ètica compassiva, que es basa en l’amor gratuït, a voltes irracional. Caldrà així mateix tenir esperança, una esperança en la superació col·lectiva i en l’esforç no estèril, que arriba amb la paraula tendra i un somriure tímid entre els que serveixen, i ens caldrà aquesta fe conscient i volguda, que sense ser cega viu segura que l’essencial és invisible als ulls. Aquesta antropologia mèdica de la immanència traurà el millor del que som, virtut a virtut, valor a valor, dret a dret, per a una ètica màxima. Aquesta antropologia és la de la humanitat humana que farà front a l’adversitat. 

Per a citar aquest article: Durán J. Antropologia de la immanència. bioètica & debat · 2020; 26(87): 16-18