Autonomia com a desafiament

L'autonomia és un dels temes més importants i transcendentals en el debat bioètic actual. És potser un dels àmbits en els quals més reflexió i discussió hi ha hagut en les últimes dècades. Quin paper juga l'individu en la relació clínica? Quina és la relació que un professional sanitari ha d'establir amb la persona que aten? Quin marge de llibertat té l'individu en les decisions que fan referència a la seva salut? Quina relació hi ha entre la tècnica, la ciència i la llibertat personal? Aquestes són algunes de les preguntes que cal abordar de manera profunda i urgent en el debat bioètic actual.

Els escrits hipocràtics aconsellaven al metge tractar el pacient com un pare tracta a un fill. Això implicava lliurament honest per part del metge, buscar amb obstinació el bé del pacient, saber exigir-li, animar-li si el seu ànim dequeia, ocultar-li informació si convenia, donar-li informació si era necessari... En aquesta relació, el metge atenia el pacient, però no 'comptava amb' ell. Els seus valors, preferències o opinions no eren tinguts en compte. El paper del pacient era un paper passiu: era un mer 'receptor' d'atenció. Era el model 'paternalista'. 

Des d'aquest model, el professional sanitari té la prerrogativa de controlar la informació i el procés de presa de decisions. Els seus coneixements i experiència li atorguen una posició de poder, posició que marca la identitat de la relació que estableix amb el seu pacient. Alhora, el pacient, en aquesta relació asimètrica, és concebut com un subjecte en una situació de vulnerabilitat i dependència que fa que la seva llibertat es vegi reduïda o, senzillament, relegada a un segon pla. 

Durant el segle XX, com a resposta a aquest model, es va desenvolupar una altra visió de la relació entre professional i pacient, un altre model d'interacció en ells. En aquest nou model, el pacient era el protagonista. No era un subjecte passiu sinó un subjecte actiu. Els seus valors, preferències i opinions eren tingudes en compte i formaven part del procés de presa de decisions. En aquesta relació, el metge passava a ser un expert tècnic que subministrava informació al pacient, qui, exercint plenament la seva autonomia, decidia de manera independent una vegada que disposava de tota la informació. Era el model 'autonomista'. 

No obstant això, el model autonomista pot plantejar algunes preguntes i qüestions... És possible que un pacient sigui totalment independent a l'hora de prendre decisions? El professional sanitari només ha d'informar o també acompanyar? Un pacient pot prendre sense ajuda decisions de manera plenament conscient i responsable? El paper de l'autonomia en la relació entre el pacient i el professional sanitari és actualment un gran desafiament per a la bioètica.

Des d'aquest model, el professional sanitari ja no és ja l'única persona que té la prerrogativa de controlar la informació i el procés de presa de decisions. Els seus coneixements i experiència li atorguen, certament, una posició eminent i central, però tal posició està al servei del pacient i no anul·la l'autonomia. El pacient, en aquesta relació, no sols no és concebut com un subjecte en una situació de vulnerabilitat i dependència sinó com algú que pot actuar amb plena llibertat de manera que, el seu punt de vista ha de ser tingut en compte en la relació assistencial i en la presa de decisions. 

No obstant això, el model autonomista pot plantejar algunes preguntes i qüestions... És possible que un pacient sigui totalment independent a l'hora de prendre decisions? El professional sanitari només ha d'informar o també acompanyar? Un pacient pot prendre sense ajuda decisions de manera plenament conscient i responsable? El paper de l'autonomia en la relació entre el pacient i el professional sanitari és actualment un gran desafiament per a la bioètica.