Bioètica i Biodret: un diàleg necessari

Bioètica i Biodret: un diàleg necessari

Segons la definició clàssica de W. Reich, la bioètica és l’estudi sistemàtic de la conducta humana en el camp de les ciències de la vida i de l’atenció a la salut, examinant aquesta conducta a la llum dels valors i principis morals.¹ Per la  seva banda F. Abel, la defineix com  l’estudi interdisciplinari i transdisciplinari, orientat a la presa de decisions ètiques davant els problemes  plantejats en els diferents sistemes  ètics, pels progressos mèdics i biològics, en l’àmbit micro i macrosocial,  micro i macroeconòmic i la seva repercussió en la societat i en el seu  sistema de valors tant en el moment  present com en el futur.²

La bioètica, doncs, es mou en el camp dels valors, i especialment en allò que anomenem “conflicte de valors” quan aquests es confronten.

Cal tenir present que quan parlem de “conflicte” ens referim tant als conflictes “intrapersonals” com als interpersonals o socials. Això vol dir que cada persona, a l’hora de prendre les seves decisions, sobretot en les qüestions de gran transcendència com són les relatives al seu cos, la seva salut, la  seva vida i la seva mort es pot veure immersa en un camp de batalla on pugnen entre si dos o més valors antagònics i irreconciliables. I en aquest context d’incertesa ha de prendre una decisió. Però les persones no són illes,  petits universos tancats en si mateixos i incomunicats; l’home és, per essència, un ésser relacional, que madura i creix en una xarxa de relacions familiars, professionals, culturals, en definitiva, socials. I aquest és un univers plural, on cada individu viu la seva visió personal del món i la seva pròpia  valoració de les coses, és a dir, a partir dels seus valors i principis vitals.

Aquestes constatacions, que són vàlides amb caràcter general, adquireixen una dimensió més accentua da encara, a vegades dramàtica, en  el camp de la biomedicina, on els avenços científics i tecnològics han qüestionat antigues certeses i seguretats.

El contingut de  la bioètica

Sota l’expressió “contingut de la  bioètica” es pretén designar els camps sobre els quals es projecta la reflexió bioètica, ja que aquesta no és una disciplina tancada, amb objectius i continguts propis, sinó que és fonamentalment un diàleg  entre molts interlocutors provinents del camp de les ciències naturals i biològiques, d’una banda, i de les ciències socials i del comportament per l’altra, per tal de cercar solucions prudents als problemes plantejats per les ciències i els seus avenços tecnològics sobre la vida, la salut i el medi ambient.  Per això la bioètica és oberta, perquè és cerca constant, sempre imprevisible. Més encara, ni tan sols els camps sobre els quals es projecta  la reflexió i el diàleg bioètic estan  prou delimitats, perquè s’aniran ampliant i obrint a dimensions  possiblement inesperades, de conformitat amb l’avenç de la ciència i la tecnologia biomèdica.

Sens dubte, algunes de les possibilitats o realitats ofertes per aquests progressos biomèdics, sobre les que es projecta la deliberació bioètica, poden plantejar greus conflictes morals, tant en l’àmbit individual, com social.

En serien exemples totes les intervencions en la procreació humana, en el patrimoni genètic, sobre l’envelliment i morir, sobre el cos humà, la manipulació de  la personalitat i la intervenció en el cervell, l’experimentació sobre l’ésser humà, les accions sobre els éssers vivents no humans i l’eco-sistema.³ En aquest sentit, el paper de la bioètica com a reflexió i diàleg és encara més transcendent, tot buscant consens i acord.

El “biodret”

Aquest neologisme, adoptat en  simetria al de bioètica, ha necessitat un llarg camí abans de ser admès com un terme adequat per a expressar la nova parcel·la jurídica sorgida en l’àmbit del dret per a regular les denominades, amb dubtós encert, “lleis bioètiques”. 

Podríem definir-lo com aquella branca del dret que estudia els principis i normes jurídiques que regulen els actes i les relacions dels individus entre si, les relacions entre individus i grups, i de tots aquests amb l’Estat, quan aquestes relacions afecten el naixement, desenvolupament, tractament i fi de la vida humana i són donades per l’aplicació a l’ésser humà de la biomedicina i les biotecnologies. Amb la perspectiva de conjunt, comuna també a la bioètica, podem ampliar l’objecte d’aquesta disciplina jurídica a tota matèria viva, és a dir, animals i plantes i ecosistema.⁴ 

El naixement de la bioètica i el seu primer desenvolupament no  van anar acompanyats paral·lelament de la resposta jurídica, que només es va començar a donar quan qüestions molt candents d’índole ètica van ser plantejades davant els tribunals de justícia als EUA. En aquest sentit, cal reconèixer que l’evolució i l’orientació de la bioètica és deu, en part, a les decisions dictades pels diversos tribunals de justícia.⁵ No obstant això, la decisió de fer front, des de la llei, al tractament d’aquestes qüestions bioètiques és més tardana.

Pel que fa a Espanya, si bé no podem parlar pròpiament d’un rebuig a la regulació jurídica en aquesta matèria, si es pot parlar, en línies generals, d’un cert retard  a iniciar-la, doncs pròpiament no  comença a desenvolupar-se fins a finals del segle XX. S’han esgrimit  diverses causes que justifiquen  aquest fet, de les que recullo les dues que em semblen més destacades:

•    La manca de normes constitucionals relatives a les qüestions bioètiques, fet que produïa una certa reticència, en part per raons polítiques i ideològiques, per la por a entrar normativament en una matèria que toca assumptes tradicionalment molt sensibles i vinculats a criteris arrelats en la  tradició catòlica.

•    Per altra banda, es tractava de matèries noves, amb rapidíssims processos d’innovacions científiques i tècniques, on el ritme dels  avenços i els descobriments en matèria de biotecnologies és tan ràpid que legislar es presenta com una tasca molt difícil i, potser, poc útil.

No obstant això, malgrat el retard inicial, en els darrers anys s’ha succeït una frenètica activitat, tal com es comentarà posteriorment.

Les funcions del biodret

Ara bé, quines són les funcions del biodret? La resposta exigeix estudiar separadament dues qüestions, com exigència de la seva pròpia naturalesa: “bios” (vida) i dret. Respecte a aquesta última dimensió, el biodret ha de complir adequadament totes les funcions assignades amb caràcter general al dret; en relació amb la primera, es projecta sobre l’àmbit de la vida en general i els conflictes existents sobre el seu valor i límits.

Hem de recordar el caràcter social del dret, d’acord amb el conegut aforisme romà “ubi societas, ibi ius”, en el sentit comentat pels juristes de què tota organització social, amb independència de la seva amplitud i grau de desenvolupament, necessita regular el seu funcionament i les relacions entre els seus membres mitjançant normes. L’Estat, com a forma d’organització social, necessita unes normes jurídiques que possibilitin la convivència entre tots els seus membres i facilitin la consecució  dels seus mitjans i de les seves finalitats, és a dir, necessita el dret.

El biodret té com a finalitat proregir el drets humans fonamentals, evitant que la dignitat humana, així com tots els drets que li són inherents, siguin conculcats pels rapidíssims avenços produïts en el món de la biocència i les seves aplicacions

Aplicat al camp específic de les ciències de la vida, i dels riscos i amenaces que es pot trobar l’ésser humà a conseqüència d’un ús inadequat dels avenços en l’àmbit de la biotecnologia i de l’anomenat imperatiu tecnològic (convicció que tot allò que tècnicament és factible es farà forçosament si és  viable des d’un punt de vista econòmic), cal afirmar que el biodret és un element bàsic, necessari com a via per a l’organització de les relacions humanes en un sentit de convivència social raonable. Entre les seves funcions destacaríem les següents:⁶

•    El biodret conté un mandat dirigit a organitzar les relacions socials: en aquesta primera funció, el dret és una reglamentació organitzadora de la comunitat, un conjunt de normes destinades a posar ordre en les relacions entre els homes. Les regles de dret no són simples suggeriments, consells o recomanacions, sinó veritables mandats.

•    Sota un altre prisma, el biodret  constitueix una regla de conducta humana, té la funció d’ordenar o regular el comportament o acció de l’individu en societat, tenint també la funció d’orientació social, ja que tota norma –sigui permissiva o imperativa– té un caràcter persuasiu, en tant que, en adreçar-se a persones lliures, aquestes poden orientar les seves conductes i expectatives d’acord amb un quadre normatiu que els pugui donar certesa i seguretat i evitar certs perjudicis.

•    També el dret se’ns presenta com un mitjà per a la solució dels conflictes humans. Aquests són inevitables dins de la convivència i són necessaris uns mecanismes de solució, prèviament establerts i de forma uniforme. Quan hi ha un conflicte, és a dir, quan els subjectes que intervenen en una relació  experimenten la impossibilitat de solucionar per si mateixos les seves diferències, és el dret el que resol el conflicte i restitueix la situació anterior. En l’àmbit de les ciències de la vida i molt especialment en el camp específic de la medicina, els conflictes d’interessos hi són presents amb molta  freqüència en la relació entre l’equip sanitari i pacients i els seus familiars o representants.

•    Confereix seguretat jurídica, respecte a la certesa o coneixement de la legalitat, amb les seves dues conseqüències: poden planificar les nostres actuacions en funció d’aconseguir uns determinats objectius, d’acord amb els requisits legalment establerts, d’una banda, i poder predir les conseqüències jurídiques de la nostra actuació respecte a aquest sistema de legalitat. En aquest camp del biodret, més que en uns altres, la certesa és una veritable necessitat, donada la complexitat de problemes i situacions que es produeixen; amb especial referència en l’àmbit de la llibertat d’investigació, dret constitucionalment reconegut.

•    També té una funció punitiva o sancionadora, és a dir, que l’incompliment de les normes comporta una sanció, legalment establerta; per tant, castiga les accions antinormatives. Aquesta funció assenyala el caràcter coactiu del dret. És molt important el coneixement previ de la sanció que correspon a cada infracció, perquè això és màxima garantia de seguretat jurídica i de salvaguarda del principi de legalitat.

•    Finalment, el dret constitueix la materialització entre els homes dels ideals de justícia. E. Díaz ha escrit que “el dret apareix, en efecte, com un sistema normatiu positiu que intenta organitzar la societat segons una certa concepció de la justícia”.⁷

El biodret es converteix en el gran defensor de la justícia i de tots els drets fonamentals de la persona que se’n deriven: en aquest  sentit bàsic, el biodret té com a finalitat protegir els drets humans  fonamentals, evitant que la dignitat humana, així com tots els drets que són inherents a la persona, siguin conculcats pels rapidíssims avenços produïts en el món de la biociència i les seves aplicacions. 

Bioètica i biodret: un diàleg necessari

Pel que fa a la bioètica, la ja esmentada pluralitat de criteris científics i morals, de conviccions, sentiments i creences provoca la necessitat d’un permanent diàleg i debat per trobar marcs raonables de convivència i assumibles per tots. Els nombrosos estudis sobre aquesta matèria ja han assenyalat les actituds necessàries per al diàleg bioètic: els interlocutors no han de venir a aquesta trobada “atrinxerats” en les seves posicions, sinó que han d’actuar amb gran sinceritat i humilitat intel·lectuals, amb una actitud bàsica d’escoltar, oberts a la conversió envers altres posicions, encara que mantinguin la fidelitat als mateixos  criteris, quan raonablement no se n’ofereixin altres més argumentats, amb la convicció que ningú pot arrogar-se un dret de monopoli sobre la veritat i convençuts que totes les parts tenen la seva percepció de la veritat. En aquest ordre de coses és molt important una disposició de lleialtat intel·lectual que consisteix a donar i rebre arguments i valorar-los reflexivament, un veritable esforç de receptivitat, tot admetent la possibilitat de canviar.

Actituds necessàries per al diàleg bioètic, com a metodologia: els interlocutors no han de venir a aquesta trobada "atrinxerats" en les seves posicions, sinó que han de procedir amb gran sinceritat i humilitat intel·lectuals, amb una actitud bàsica d'escoltar...oberts a altres posicions

Cal provocar el salt del diàleg bioètic, en si mateix considerat, al diàleg amb el biodret. És una obvietat dir que al legislador li preocupen els aspectes ètics, almenys com a exigència inicial. Per indicar-ne algun exemple, podem esmentar l’art. 22.2 de la Llei 16/ 2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema nacional de Salut, quan diu que “l’autorització de l’ús tutelat de determinades  tècniques es farà d’acord amb protocols específics destinats a garantir la seva seguretat, el respecte a la bioètica i l’assoliment de resultats  rellevants per al coneixement”. Un altre seria la Llei 29/2006, de 26 de juny, de garantia i ús racional dels medicaments i productes sanitaris, quan prescriu en l‘art.60.1 que “els assajos clínics s’haurien de realitzar en condicions de respecte als drets fonamentals de la persona i als postulats ètics que afecten les investigacions biomèdiques...”; i més endavant afirma que “cap assaig clínic es podrà fer  sense informe previ favorable d’un Comitè d’Ètica d’Investigació Clínica” (Art. 61.1). Aquest comitè ponderarà els aspectes metodològics, ètics i legals de l’assaig proposat, així com el balanç de riscos i beneficis que se’n poden derivar (art. 61.8).

En el mateix ordre de coses, la Llei 14/2007, de Recerca Biomèdica, crea el Comitè de Bioètica d’Espanya, de caràcter consultiu sobre matèries relacionades amb les implicacions ètiques i socials de la Biomedicina i Ciències de la Salut. Una de les seves funcions serà “emetre informes, propostes i recomanacions per als poders públics d’àmbit estatal i autonòmics en assumptes amb implicacions ètiques rellevants” (arts. 77 i 78).  Però és evident que no ens trobem davant de figures d’autèntic diàleg sinó més aviat davant l’exigència d’un “control de moralitat” que, per cert, revesteix una tipologia molt dubtosa en conferir-li, en alguns casos, la capacitat d’informar sobre aspectes tan heterogenis com el mètode, l’ètica i el dret.

Amb tot, l’expressió correntment utilitzada “de la bioètica al biodret” pot generar confusions, com si es tractés de dos sistemes  normatius successius, com si al procés deliberatiu ètic li hagués de succeir el procés deliberatiu jurídic que convertís en dret els valors. Parlar de diàleg exigeix una capacitat de reciprocitat de donar i de rebre, i en aquest sentit quan es parla d’un diàleg entre la  bioètica i el biodret s’està marcant l’exigència de què ambdós sistemes normatius de la conducta humana no només coexisteixin, sinó que convisquin, més encara, es necessitin i es complementin mútuament. M. Atienza, ha escrit  sobre aquest punt dient que té tot el sentit afirmar que el dret comença on acaba la moral; i ho explica: “sense una regulació detallada (legalista), unes instàncies encarregades d’aplicar les normes als casos concrets (els jutges) i el suport de la força per a assegurar el compliment d’aquestes decisions (la coacció estatal), la  moral (qualsevol moral), serviria de ben poc”.⁸ Aquesta afirmació és certa entesa en el sentit que el  dret positivitza la moral, la converteix en norma positiva;⁹ però no és certa en el sentit que les lleis no continguin, proposin i defensin valors i principis morals.

El biodret no conté només regles estratègiques reguladores de la convivència social o sancionadores de conductes infractores, sinó que també assumeix i suggereix valors. Hi ha normes morals que s’han d’expressar en forma de llei, per- què amb això guanyen en efectivitat i eficàcia (que és una de les funcions del dret, en general); però hi ha moltes altres normes i valors morals que no han de ser recollits en una llei i que s’han de mantenir en l’àmbit de la llibertat personal  dels ciutadans. I és precisament aquí, en aquest discerniment, entre la bioètica que s’ha de juridificar i la que ha de romandre assentada sobre la llibertat personal, on s’ha d’instaurar el diàleg entre ambdós sistemes normatius. La bioètica pot  oferir al legislador un nucli dur de  respostes morals prudents per tal que, una vegada complets els mecanismes i exigències legals constitucionalment previstes, les converteixi en normes positives, conferint-los l’exigibilitat coactiva.

La llei 41/2002, (una “llei bioètica”, per excel·lència), amb la regulació de la figura de les “instruccions prèvies” (art. 11) ofereix un bon exemple de diàleg respec tuós amb els drets humans. Segons la lletra de la llei, amb aquest document una persona major d’edat, capaç i de forma lliure, manifesta anticipadament la seva voluntat, a fi que aquesta es compleixi quan arribi a situacions en què no sigui capaç d’expressar-la sobre les cures i el tractament de la seva salut o, sobre la destinació del seu cos.

La llei positivitza un dret, el de la possibilitat que el subjecte “decideixi personalment” sobre aspectes fonamentals de la seva existència, com és el seu cos, la seva salut i fins i tot la seva mort, creant un instrument legal i establint les condicions personals i formals per a la seva validesa; ara bé, el contingut d’aquest document de voluntats anticipades ja no l’imposa el legislador, sinó que és decisió moral que correspon exclusivament a la persona.

El principi de l’autonomia de la voluntat és un principi bàsic en el nostre ordenament jurídic, però amb una clàssica limitació: es limitava a qüestions patrimonials.

El principi clàssic de la indisponibilitat del cos humà i una forma peculiar d’entendre el que s’anomenava la sacralitat del cos humà  (“res extra commercium”) ha fet que la gestió del propi cos i de la pròpia salut hagi entrat molt tardanament en el nostre dret. Per això, el dret a decidir sobre la pròpia salut –reconegut explícitament per la Llei bàsica 41/2002 i les homòlogues lleis autonòmiques-, suposa un bon exemple de diàleg: el biodret li dona força positiva i li ofereix un marc legal, deixant la seva expressió a la llibertat de la persona.¹⁰

Les decisions de “renunciar a un possible tractament” o “la de rebutjar tractaments que perllonguin temporalment i artificial la vida” o la d’incorporar en el document de voluntats anticipades declaracions perquè s’eviti el patiment amb mesures pal·liatives o no es perllongui la vida artificialment per mitjà de tecnologies i tractaments desproporcionats o extraordinaris, són pures decisions morals. I el biodret garanteix el respecte a la voluntat de l’atorgant, a les seves conviccions, a les seves creences, sempre que es moguin dintre del camp de joc marcat per l’ordenament jurídic.

Aquestes dues disciplines, doncs, es complementen i ofereixen una nova dimensió i, possiblement, a mesura que s’incrementin els marges de llibertat, aniran minvant les exigències normativitzadores.

El diàleg prelegislatiu

I arribat a aquest punt, vull fer una reflexió final, sobre el que anomeno “el diàleg prelegislatiu”, és a dir, el diàleg previ que s’hauria d’establir entre el legislador i la societat, almenys amb els agents socials més participatius o implicats en les matèries objecte de la regulació, abans de redactar una norma, sigui quin sigui el seu àmbit, però especialment en el camp de la bioètica. El legislador mai pot utilitzar la llei com “una drecera”, en el sentit estricte del terme, o aplicat més estrictament en el nostre cas, com a procediment ràpid per tancar una qüestió. La legislació relacionada amb la vida, però especialment amb la vida humana, exigeix una gran ponderació i mesura. Per tant, no es pot emprar la llei com a procediment per a silenciar una crispada controvèrsia social o una confrontació valorativa o ideològica: la llei no pot ser considerada (ni desenvolupada) com a simple estratègia, ja que és l’expressió d’una forma privilegiada d’organització social.

Per a que una llei sigui èticament vàlida i comprometi als ciutadans no és suficient amb l’aval de la correcció formal legislativa, que pot proporcionar una senzilla o complicada aritmètica parlamentària, sinó que cal que els ciutadans, en general, sentin reconeguts i protegits tots els seus drets, amb independència dels seus sistemes morals o ideològics. És dramàtic pensar que a l’alternança política succeeixi l’alternança legislativa, responent a afanys confessats de desfer allò que han fet els que ens han precedit, per molt correcte que sigui .¹¹

Últimament s’ha escrit molt sobre la “democràcia deliberativa”. Segons D. Gracia, aquest moviment considera que el mètode per a la presa de decisions és la deliberació i el seu objectiu ha de ser l’anàlisi de totes aquelles normes o decisions que els afectin, de tal manera que tots puguin participar en allò que sigui del seu interès; per aquest motiu no es podrà elevar a la categoria de norma pública, exigible a tots coactivament, res que no pugui ser acceptat lliurement per tots els implicats, després d’un adequat procés de deliberació.¹² El procés deliberatiu demana la informació correcta, la recepció de les reaccions i la revisió de les propostes fins a trobar el consens, dintre d’un temps raonable, o la comprensió o acceptació política d’un acord.¹³

Aquestes propostes poden semblar utòpiques actualment, però almenys s’ha d’intentar establir un mínim diàleg, que essencialment vol dir reciprocitat, un intercanvi d’informació, de proposta de necessitats per part del ciutadà i de possibles respostes per part del legislador, que consolidi una lleial col·laboració i participació ciutadana en l’elaboració d’unes lleis útils, raonables i prudents.

Quan parlem de la presència del biodret en el diàleg bioètic ens referim precisament a aquest nivell de participació, a la cerca del consens o com a mínim de la màxima representativitat de les lleis.

Cites bibliogràfiques

1.- Reich W, editor. Encyclopedia of Bioethics. Revised edition. New York: Macmillan Pub. Co.: Simon & Schuster Macmillan; London: Prentice Hall International; 1995.

2.- Abel F. Bioética: Orígenes, Presente y Futuro. Madrid: Fundación Mapfre; 2001. p. 6. Amb una fòrmula molt simplificada es podria dir que el terme bioètica s’utilitza per a designar els problemes ètics plantejats pels avenços en les ciències biològiques i mèdiques; Atienza M. Juridificar la bioética. A: Vazquez R. Bioética y Derecho. México: Fondo de Cultura Económica; 1999. p. 64.

3.- Bioéthique. Dins: Hottois G, Missa JN, directors. Nouvelle Encyclopédie de Bioéthique. Bruxelles : De Boeck Université; 2001. p. 31.

4.- Porras Del Corral defineix el biodret com l’ordenació de les relacions socials en el camp de les ciències de la vida i de les seves aplicacions tecnològiques. Porras Del Corral M. Bioética y Bioderecho. A: Ferrer JJ, Martínez JL, editores. Bioética: un diálogo plural. Homenaje a Javier Gafo Fernández SJ. Madrid: Universidad de Comillas; Desclée de Brouwer; 2002. P. 808

5.- Com es pot comprovar amb les con-seqüències derivades de sentències com les dictades en els casos Roe V. Wade, Karen Ann Quinlan, Nancy Cruzan, Brophy v. New England Sinai Hospital, Superintendent of Belchertown State School V. Saikewicz o Elizabeth Bouvia.

6.- Angel Yagüez R de. Introducción al estudio del Derecho. Bilbao: Universidad de Deusto; 1986. Martínez Roldan L, Fernández Suarez JA. Curso de Teoría del Derecho. Barcelona: Ariel; Barcelona, 1997. cap. 1 i 12.

7.- Atienza M. Sociología y Filosofía del Derecho. Madrid: Taurus; 1974. p. 52.

8.- Atienza M. Op. cit., p. 64.

9.- És molt difícil assumir expressions de Martín Mateo referides a la Constitució Espanyola tals com aquestes: “Si las decisiones que una Constitución incorpora han sido adoptadas democráticamente, si hay un dispositivo para la producción legislativa reconocible que da lugar a la adopción de leyes de general o al menos mayoritaria aceptación, no cabe expresar juicios morales al respecto. Las constituciones no son buenas ni malas éticamente: a lo más pueden ser acertadas o erróneas en cuanto al discernimiento por los constituyentes de las convicciones comunitarias”. Martín Mateo R. Bioética y Derecho. Barcelona: Ariel; 1987. P. 164

10.- De fet, en el desenvolupament legislatiu per part de les Comunitats Autò-nomes del document d’“instruccions prèvies” s’ha posat de relleu l’àmplia llibertat de l’atorgant a l’hora de dotar-lo de con-tingut.

11.- I Per a que no se sembli que es parla de pures hipòtesis, cal recordar el procés d’elaboració de les lleis de reproducció humana assistida: Ley 35/1988, de 22 de noviembre, sobre Técnicas de Reproducción Asistida. Boletín Oficial del Estado, num. 282, (24-12-1988). Ley 45/ 2003, de 21 de noviembre, por la que se modifica la Ley 35/1988, de 22 de noviembre, sobre Técnicas de Repro-ducción Asistida. Boletín Oficial del Estado, num. 280, (24-11-2003). Ley 14/ 2006, de 26 de mayo, sobre técnicas de reproducción humana asistida. Boletín Oficial del Estado, num.126 , (27-05- 2006). Aquesta última deroga les anteriors i estableix un nou marc legal.

12.- Gracia D. Sobre Bioética y Bioderecho. A: Alarcos Martínez FJ. La moral cristiana como propuesta. Homenaje al profesor Eduardo López Azpitarte. Madrid: San Pablo; 2004. p. 461-476.

13.- Casasús Gurí JM. Bioètica i democràcia deliberativa. Bioet Debat. 1997; 3 (10):2-5.

Per a citar aquest article: González-Morán, L. Bioètica i biodret: un diàleg necessari. Bioètica & debat. 2007; VOL(50): 10-16