Bioètica narrativa

Resulta curiós com el segle de la informació s’ha convertit, al mateix temps, en el segle de l’oblit. Com més informació som capaços d’emmagatzemar, menor és la nostra predisposició a transformar-la en coneixement, fent-la nostra de forma comprensiva. En canvi, estimulem el consum individual d’una ingent quantitat de dades, en detriment del temps dedicat a reflexionar, a criticar, a deliberar. Vivim el moment informatiu amb una preocupant immediatesa en la qual mostrem indiferència envers el passat, perdent així la possibilitat de viure de forma responsable un present que garanteixi el futur de les generacions futures.

És precisament aquest vessant experiencial de la informació el que es vol posar en valor a través de la Bioètica narrativa que ens proposen els professors Lydia Feito Grande i Tomás Domingo Moratalla. La bioètica aporta a la relació clínica, tan brillantment descrita per Laín Entralgo, no només una eina per a facilitar el diàleg sanitari i la presa de decisions, sinó que possibilita una reflexió àmplia i complexa, que s’enriqueix des de la perspectiva narrativa i hermenèutica.

Però la particularitat d’aquest corrent filosòfic radica en la consideració de l’element narratiu com a eix vertebrador de les experiències que ens han de servir de base per a la reflexió. Com apunten els mateixos autors, «allò narratiu no és sols instrument, sinó mode de coneixement».

Aquesta forma d’entendre la realitat «amb i des de l’altre» retorna a l’home —moral per definició— l’element de l’alteritat tan necessari en el desenvolupament de la civilització. Perquè «explicant i narrant podem comprendre millor el nostre món i a nosaltres mateixos». 

El llibre, sense ser massa extens, i possiblement per aquesta raó, ens ajuda a aproximar-nos de forma ordenada i completa a aquest nou paradigma narratiu, presentant els diferents autors que han aportat el seu coneixement en aquesta reflexió.

Els autors parteixen de la consciència que, en qüestions de bioètica, enfrontar-nos a un problema no garanteix l’obtenció d’una resposta, ni que l’opció elegida sigui vàlida per a tothom

Aquesta fonamentació parteix d’una exposició crítica del positivisme imperant al llarg de tota la modernitat, abanderat pel triomf dels fets sobre els valors, les creences o el sentit. Des d’aquí s’exposa el desenvolupament del que s’ha anomenat el «gir narratiu», partint, en primer terme, de l’aportació del gran filòsof espanyol José Ortega y Gasset. Prenen gran protagonisme en aquest exercici de fonamentació les aportacions de W. Schapp, H. Arendt, P. Ricoeur, C. Geertz, A. MacIntyre, J. Bruner o M. Nussbaum.

Els autors del present treball recullen el testimoni defensant les especials característiques d’allò narratiu, en tant que la seva anàlisi ens apropa a una vida humana més contextual i experiencial, que es converteix en «un laboratori del judici moral». Perquè, al cap i a la fi, la deliberació moral consisteix a comprendre la realitat que ens envolta, percebent-la no sols des de la nostra perspectiva, sinó des del punt de vista dels altres. I des d’aquesta percepció —hermenèutica— podrem formular, sobre la base del context específic en el qual ens trobem, judicis de valor.

La bioètica no ha estat aliena a aquest desenvolupament. Els autors parteixen de la consciència que, en qüestions de bioètica, enfrontar-nos a un problema no garanteix l’obtenció d’una resposta, ni que l’opció elegida sigui vàlida per a tothom. Aquesta mentalitat problemàtica parteix d’una concepció diferent d’allò real com a quelcom complex, difícilment abastable. La mentalitat problemàtica sorgeix de la premissa de la complexitat de la realitat. No es tracta únicament d’enfrontar-nos a múltiples solucions, sinó que l’elecció final normalment no estarà ni tan sols plantejada en el propi problema, sinó que cal buscar-se una resposta oportuna i ajustada al context particular.

L'obra Bioètica narrativa ens ensenya a comprendre l’univers i la realitat que envolta l’ésser humà, entenent-lo com a subjecte biogràfic

I és aquí on els autors defensen la «lleugeresa» que la narració pot aportar a l’ètica en general, i a la bioètica en particular. Allò narratiu ens obre a una realitat que de vegades se’ns presenta com a rígida i immutable, dotant-nos de la llibertat necessària per afrontar allò contingent, obrint-nos portes envers alternatives no previstes inicialment. En definitiva, l’obra Bioètica narrativa ens ensenya el camí que permet a la imaginació triomfar sobre les imposicions positivistes, per explorar nous camins que ens permetin comprendre l’univers i la realitat mateixa que envolta l’ésser humà, entenent-lo no sols com a subjecte biològic, sinó com a subjecte biogràfic.

Per a citar aquest article: Curbelo Perez D. Bioètica narrativa. bioètica & debat · 2014; 20(71): 24-25