Contagi. Temps de responsabilitat

Tot passa ràpidament: sense saber-ne gaire bé el seu origen, una malaltia vírica comença a estendre’s pel planeta. El seu focus és una ciutat asiàtica, i el contagi és ràpid, a través d’una viatgera nord-americana que es desplaça en un vol de Hong Kong als Estats Units. En qüestió de dies, d’hores, s’ha propagat per tot el món. L’índex de contagi és altament elevat, recorda el cas de l’anomenada «grip espanyola» (1918). Se segueixen, una per una, situacions de quarantena a tot el món, es restringeix el moviment de les persones, i ciutats i països sencers queden aïllats. El pànic s’apodera de la població. La malaltia es propaga simplement pel contacte –obrir una porta, agafar-se a la barra del metro, fer una encaixada de mans, etc. La informació que es difon no és clara. Com s’ha d’informar la població? Què cal dir? Què cal fer? Com es gestiona una situació de crisi, una situació tan nova, mai esperada, per a la qual no estàvem preparats.

No es tracta de la descripció documental de l’aparició de l’Ebola o del coronavirus, és «tan sols» l’argument d’una pel•lícula, d’un relat de ficció, Contagi (2011). Es tracta d’una bona pel•lícula, certament inquietant, angoixant i amb un toc de desolació, tot això aconseguit mitjançant una posada en escena freda, implacable, que ens deixa esglaiats.

La pel•lícula va ser aparcada en els catàlegs cinematogràfics, a les plataformes digitals no apareixia, i només era un referent per als cinèfils, sobretot pel seu magnífic elenc d’actors. Quan vaig començar a elaborar aquest comentari amb prou feines es podia trobar; una raresa de pel•lícula. Ara, a mitjans de març de 2020, amb la irrupció del coronavirus, ha passat a estar al número dos del catàleg de Warner Bros., es troba en gairebé totes les plataformes digitals i, de no aparèixer entre les pel•lícules més llogades, ha passat a competir en aquesta llista amb pel•lícules com Joker o Paràsits.

És una pel•lícula de trama difícil; no acaba d’enganxar amb l’espectador, s’obre i es diversifica en multitud d’històries que tampoc no arriben a encaixar. No obstant això, aconsegueix submergir l’espectador en una determinada atmosfera, en una situació i un estat d’ànim peculiars. Angoixa

Veiem, d’alguna manera, com una pel•lícula, obra de la imaginació, aconsegueix avançar-se a situacions reals que passen o poden passar. Altres vegades he afirmat que una pel•lícula pot ser un laboratori de problemes (ètics, socials, polítics); aquesta és paradigmàtica d’això. No deixa de resultar curiós que en els primers dies de març el guionista de la pel•lícula, Scott Z. Burns, rebés missatges i trucades preguntant-li per l’evolució del coronavirus i les mesures que caldria prendre. La seva resposta va ser contundent: «jo em dedico a la ficció, preguntin-t’ho a metges i autoritats». Sí, però la ficció ens il•lumina, ens ajuda, ens acull i, també, ens terroritza i ens esglaia.

Aquesta pel•lícula aconsegueix, com poques, posar-nos en situació. I, és clar, posant-nos en situació, podem pensar, anticipar-nos, prendre decisions i considerar l’impossible com a possible, l’inversemblant com a versemblant i plausible i l’improbable com a probable. Si promovem una ètica i una política de la responsabilitat, haurem de ser capaços d’ampliar els nostres temps de la responsabilitat. La responsabilitat l’entenem habitualment sobre fets passats; assumim responsabilitats, ens fem responsables, etc. Sembla que mirem al passat. No obstant això, els segles XX i XXI, i el que estem vivint, i el que aquesta pel•lícula ens mostra, ens demanen que canviem els nostres temps de responsabilitat. Hem de fer-nos responsables del possible, del que és plausible i del que és probable. Pot ser real, és real. El temps de la responsabilitat també és el futur.

La pel•lícula és interessant per molts motius. Gestiona gran quantitat d’informació sobre el que és una malaltia contagiosa i el que és una epidèmia/pandèmia. Explica perfectament el que es denomina  «R0», índex de contagi; ho fa sempre en comparació amb el que va ser la grip espanyola, que va acabar amb 40 milions de víctimes (en les estimacions menys tràgiques i més moderades) i va delmar la població espanyola (8 milions d’afectats i 300.000 morts)

Pot ser que hàgim d’anar al cinema per entendre el que passa o el que pugui passar. Aquesta pel•lícula és una bona ajuda per a anticipar-se reflexivament als esdeveniments, o, almenys, per a acompanyar-los de la millor manera possible. Són moltes les qüestions que aquesta cinta ens fa pensar; n’esmento tan sols tres. En primer lloc, es posa en relleu la importància de la informació en un món globalitzat; la tasca del periodisme és crucial, per exemple, a l’hora d’informar correctament i no propagar pors infundades. En segon lloc, la pel•lícula ens fa pensar sobre la manera com es prenen les decisions, i qui les pren; veiem, per exemple, que l’encarregat de la informació mèdica és ple de serenitat, aplom i bon fer, i, no obstant això... (convido a veure la pel•lícula). Com s’ha de prendre una decisió? Qui ha de prendre-la? En quin moment? I, en tercer lloc, la pel•lícula ens planteja de passada alguns escenaris terribles. Per exemple, si s’aconseguís una vacuna però l’avanç de la malaltia fos tan ràpid que no n’hi hagués dosis per a tots, com hauríem de començar? Com la distribuiríem? Fent un sorteig per cognoms? (És l’opció de la pel•lícula...). I un altre escenari, no menys esgarrifós: no és aquesta una possibilitat de guerra biològica on els que s’immolen no ho fan amb explosius, sinó propagant la malaltia.

És manifesta la fragilitat i la vulnerabilitat de la nostra vida al planeta (de cada un i de tots); la nostra vida és fràgil, i som éssers vulnerables. A més, cal afegir que la nostra acció suma noves formes de fragilitat i vulnerabilitat

A propòsit de la pel•lícula, i del que reflecteix –realisme, desassossec–, em permeto apuntar dues reflexions. És manifesta la fragilitat i la vulnerabilitat de la nostra vida al planeta (de cada un i de tots); la nostra vida és fràgil, i som éssers vulnerables. A més, cal afegir que la nostra acció suma noves formes de fragilitat i vulnerabilitat. Aquell personatge de ficció, Spiderman, no deixava de dir-nos, seguint els ensenyaments del seu oncle, que on hi ha un gran poder hi ha d’haver una gran responsabilitat; a nosaltres, homes i dones del segle XXI, que hem creat poders, i també fragilitats i vulnerabilitats, se’ns exigeix responsabilitat

Un pensador com Hans Jonas parlava de l’heurística de la por, és a dir, de posar-nos en el pitjor escenari. No es tracta simplement d’això, però sí de considerar-ho. Cal considerar totes les possibilitats. El cinema, també el de catàstrofes, ens ajuda a posar-nos en situació. Aquest és un treball d’imaginació. Imaginació i responsabilitat es donen cita també quan està en joc la nostra vida a la terra. Algú pot esperar que digui com acaba la pel•lícula, no ho faré. El final i el sentit de les nostres trames segueixen oberts. I la responsabilitat és cosa de tots i cadascun de nosaltres.
 

Fitxa técnica:

Títol original: Contagion
Any: 2011
Durada: 106 minuts
País: Estats Units
Director: Steven Soderbergh
Guionista: Scott Z. Burns
Repartiment: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow…
Gènere: Thriller. Drama

Per a citar aquest article: Moratalla TD. Contagi.Temps de responsabilitat. bioètica & debat · 2020; 26(87): 26-27