Cuidar el que és artificial. Un amic per a Frank

Resum

Un amic per a Frank és una pel·lícula senzilla, amable, sense grans efectes cinematogràfics; és una pel·lícula que reuneix les virtuts del bon cinema, del gran cinema, sense ser una «gran» pel·lícula. Pertany al gènere de la ciència-ficció, amb molta ficció i menys ciència, i això s’agraeix en una època on el cine s’ha recarregat d’excessiva tecnologia.

Publicat
10 | 11 | 2022
Tomás Domingo Moratalla

Professor de Filosofia. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED)

Comparteix:
Imprimir
Cartell de la pel·lícula

Un amic per a Frank és una pel·lícula senzilla, amable, sense grans efectes cinematogràfics; és una pel·lícula que reuneix les virtuts del bon cinema, del gran cinema, sense ser una “gran” pel·lícula. Pertany al gènere de la ciència ficció, amb molta ficció i menys ciència, i això s’agraeix en una època on el cine s’ha recarregat d’excessiva tecnologia.

Una persona gran, Frank, que viu sol, comença a tenir problemes de memòria, l’envolta l’Alzheimer, té moments de deixadesa i en certa manera d’abandonament, s’oblida de prendre els medicaments, deixa d’atendre la casa i, el més important, deixa de cuidar-se. Els fills viuen lluny i l’opció de la residència no es contempla. ¿Per què no un robot per a Frank?. L’ajudarà a posar ordre a la seva vida quotidiana, prendre la medicació i establir unes pautes de vida saludable. La tecnologia mirarà per la seva salut. Però el que comença com una relació difícil entre Frank i el robot acaba sent una relació quasi d’amistat. I al mateix temps el robot serà un aliat per a ... Bé, per això millor veure la pel·lícula.

El punt important des de la perspectiva reflexiva és que la pel·lícula ens ajuda a adonar-nos i a pensar sobre les potencialitats i virtualitats d’una medicina, que és guarició  i tenir cura, i ha fet de la tecnologia el seu caràcter distintiu.

El punt important des de la perspectiva reflexiva és que la pel·lícula ens ajuda a adonar-nos i a pensar sobre les potencialitats i virtualitats d’una medicina, que és guarició  i tenir cura, i ha fet de la tecnologia el seu caràcter distintiu

La presència d’un robot que “te cura” serveix com a element per a reflexionar sobre la medicina i les noves tecnologies, la medicina i la intel·ligència artificial. Sorprén i crida l’atenció que tal com comença a ser la medicina aui dia, ja va ser esbossat pel cine de ciència ficció. La medicina tecnificada ha estat protagonista de les millors escenes d’algunes de les grans pel·lícules del gènere. Pel·lícules com “Blade Runner”, “Trascendence”, “Minority Report”, “Star Wars”, o “El Quinto Elemento”, entre tantes d’altres, són un bon exemple d’una medicina tecnificada.

Si ahir era ciència ficció avui està aprop de convertir-se en una realitat. Pensem en els micro-robots, capaços d’intervencions reparadores a nivell cel·lular, o en els bio-robots, a mig camí entre formes biològiques i màquines.

Fotograma de la pel·lícula
Fotograma de la pel·lícula

El cine de ciència-ficció és una finestra per anticipar el futur de la medicina, que en part ja està aquí. Aquesta pel·lícula juga amb un robot cuidador d’altes prestacions, però no presumeix d’enginy tecnològic. Per això, la pel·lícula es molt recomanable per pensar i reflexionar sobre nosaltres quan disposem d’una medicina cada vegada amb més tecnologia ¿On queda el cuidar a les persones?

De robots n’hi ha de moltes menes. Pensem, sense ànim d’establir una tipologia, en el robot-cirurgià, amb la seva precisió “més que humana” és inestimable i, hores d’ara, irrenunciable, o el robot-rehabilitador, molt proper al cuidador, que ajuda, per exemple, a repetir certs moviments musculars, etc. O què podem dir del robot-pacient, que serveix perquè els estudiants de medicina assagin i practiquin amb simulacions d’humans que sagnen, es queixen i ploren, i que ens fan pensar més sobre els límits del que és humà, quasi inquietant. Podem “fer mal” a una màquina? En el nostre cas, a la nostra pel·lícula i deixant de banda  en aquest moment, d’altres grans qüestions antropològiques, ens trobem amb el robot-cuidador, una telemedicina que s’amplia amb el metge a casa, i també amb un cuidador a casa.

Una de les qüestions més interessants que assenyala aquesta pel·lícula és la humanització del robot. Sembla que perseguim que els robots siguin com nosaltres, amb pell, amb gestos i reaccions que siguin com les nostres; cerquem humanitzar el robot. No obstant això, el més important no és que sigui humà, o com si fos humà, sinó que nosaltres, potser malalts, sempre vulnerables, no perdem la nostra humanitat, les nostres capacitats, les nostres històries. La pel·lícula, amb aquests elements narratius, és capaç de dibuixar un marc d’humanitat, entre el joc i la risa, la ironia i la tendresa, fins i tot el delicte.

Les noves tecnologies aplicades a la medicina, la telemedicina, etc., els robots (o els sistemes) cuidadors, etc. no poden oblidar l’essencial: cuidar el que és humà. Però aquesta cura es pot dir de moltes formes. El fet de cuidar és plural. Hi ha, ho veiem a la pel·lícula, una cura mèdica, una cura quotidiana, una cura del hàbits de vida, entre d’altres; però hi ha una cura de la pròpia història, de la pròpia narració. El que aconsegueix aquest petit robot, més proper a una cosa i a un artefacte, és que Frank li expliqui, ens expliqui i s’expliqui a ell mateix, qui és i així no oblidi la persona que és, qui va ser, i fins i tot el que pot seguir sent (encara que no sigui ben vist... cal veure la pel·lícula).

Potser la gran aportació de la major tecnologia pugui ser ajudar a cuidar-nos, a cuidar els altres i a cuidar el nostre món. Però, les noves tecnologies, igual que les velles, són ambigües, com tot el que és humà i depenen del nostre tracte, de la nostra cura.

Som fruit de la nostra producció tecnològica, de la nostra cultura. L’actitud envers la tecnologia pot ser molt diversa, d’odi o de poca apreciació (tecnofília o tecnofòbia), però necessitem, si volem sobreviure en els nous móns, una actitud de responsabilitat i cura. Hem de cuidar allò en què creiem perquè les nostres creacions procurin per a nosaltres. El que estem creant no es només un món d’instruments i de màquines aliè, és alguna cosa més, ja és el nostre món, i demana la nostra atenció, la nostra mirada cuidadora i responsable. Les antigues recomanacions necessiten d’altres noves: cuidar el que és artificial per a seguir mantenint la cura del que és humà com a pràctica i feina. El principi humanista no prescindeix de la tecnologia, la necessita.

“Cuidar el que és artificial” es un dels lemes que proposaria per a pensar en la irrupció de les noves tecnologies en les nostres vides i en les nostres cures, vol dir cuidar al cuidador, també quan el cuidador es algun aparell tecnològic. Necessitem desenvolupar noves pràctiques cuidadores, on “la màquina” no es només un instrument.

A les ètiques de la cura, per diferents que siguin, es manté sempre com a fil conductor un cert principi humanista, que moltes vegades adopta l’expressió kantiana de l’ésser humà com a fi amb dignitat i sense preu, contra tota instrumentalització. “Obra de tal manera que tractis els altres i a tu mateix sempre com un fi i mai només como un mitjà”, ens diu Kant.  Sense entrar a la interpretació de la formulació kantiana, i mantenint-la com a defensa de la dignitat i el valor de la persona, m’agradaria donar-li la volta i proposar un principi humanista per a la cura del que és artificial i dir: “tracta el món tecnològic no només com un mitjà”; això vol dir que l’instrument mereix cert respecte, cura, atenció; m’arrisco a dir que te “certa dignitat”: és el nostre món, som nosaltres. Necessitem una actitud diferent, perquè som de principi a fi tecnològics.

Si allò tecnològic ens ajuda, perquè així ho preparem, hem de cuidar allò artificial, cuidar les noves possibilitats de la medicina, com la telemedicina i altres. Cuidar el nostre medi, quan el medi en el que vivim és una barreja de natura i tecnologia, es cuidar-nos nosaltres. Si, com dèiem abans, les ètiques i les polítiques de la cura es diuen de moltes formes, hauran de comptar-hi amb aquesta cura de les noves tecnologies. Cuidar el que és artificial a l’era de la intel·ligència artificial aplicada a la medicina, de les noves tecnologies mèdiques o de les variades formes de telemedicina, passa per una responsabilitat envers a les nostres creacions, ja que d’elles depèn, en definitiva, la qualitat de la nostra cura, i en darrera instància, la nostra humanitat.

Titol original: Robot and Frank (Robot & Frank)

Director: Jake Schreier

Guió: Christopher D. Ford

Any: 2012

Durada: 90 min.

Pais: Estats Units

Repartiment: Frank Langella, James Marsden, Liv Tyler, Susan Sarandon, Peter Sarsgaard, Jeremy Strong, Dario Barosso, Bonnie Bentley, James D. Compton, Ana Gasteyer, Kurt Grelak, Rachael Ma, Susan Mitchell, Dana Morgan, Joshua Ormond, Jeremy Sisto, Katherine Waterston, Jesse Newman

Gènere: Ciència ficció

Per a citar aquest article: Domingo-Moratalla, T. Cuidar el que és artificial. Un amic per a Frank. Bioètica & Debat. 2021;27(91): 26-27.