Declaració Universal dels Drets Humans: aniversari

L’aprovació per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el dia 10 de desembre de 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans representa el fet més rellevant del segle XX, per l’impacte que ha tingut en tantes generacions i el que, sens dubte, tindrà en el futur

Estic convençut que l’aprovació per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el dia 10 de desembre de 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans representa el fet més rellevant del segle XX, per l’impacte que ha tingut en tantes generacions i el que, sens dubte, tindrà en el futur. És en moments de crisi com els presents —crisi financera, mediambiental, democràtica, alimentària, ètica...— quan són més necessàries i urgents les referències morals per realitzar els canvis radicals que la dignitat de la humanitat en el seu conjunt reclama. Els drets humans, i les responsabilitats corresponents, constituïen els grans punts de referència per a les Nacions Unides que acabaven d’iniciar el seu camí a San Francisco el 1945. «Nosaltres els pobles de les Nacions Unides hem decidit... a preservar les generacions futures del flagell de la guerra»: així comença el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Pel compromís suprem amb les generacions futures, els pobles de la terra procuraran construir la pau de tal manera que, progressivament, la força, la imposició, la violència siguin substituïdes per la paraula, la conciliació, la comprensió.

És en moments de crisi com els presents —crisi financera, mediambiental, democràtica, alimentària, ètica...— quan són més necessàries i urgents les referències morals per realitzar els canvis radicals que la dignitat de la humanitat en el seu conjunt reclama

La Constitució de la UNESCO, un dels documents més lluminosos i orientadors en relació als drets humans que tres anys més tard s’establirien, proclama en el seu preàmbul que «La gran i terrible guerra que acaba de finalitzar no hauria estat possible sense la negació dels principis democràtics de la dignitat, la igualtat i el respecte mutu dels homes, i sense la voluntat de substituir aquests principis, explotant els prejudicis d’ignorància, de la desigualtat dels homes i de les races... L’àmplia difusió de la cultura i de l’educació de la humanitat per a la justícia, la llibertat i la pau són indispensables a la dignitat de l’home i constitueixen un deure sagrat que totes les nacions han de complir amb un esperit de responsabilitat i d’ajuda mútua».

Cal destacar que la Constitució de la UNESCO és l’únic text de les Nacions Unides en el qual es fa menció als «principis democràtics»... «afavorint la cooperació entre les nacions amb l’objectiu de fomentar l’ideal d’igualtat de possibilitats d’educació per a tots, sense distinció de raça, sexe ni condició social o econòmica de cap tipus... per a preparar els nens del món sencer a les responsabilitats de l’home lliure». Educació per alliberar, per volar sense pesos ni adherències que permetin volar alt en l’espai infinit de l’esperit. Educació per a la llibertat, per comportar-se segons el mode que cadascú decideixi, d’acord amb la seva pròpia reflexió. Educació per «dirigir amb sentit la pròpia vida», segons la immillorable definició, que m’agrada repetir, de Francisco Giner de los Ríos.

Tres anys més tard, el 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Declaració Universal dels Drets Humans, el preàmbul de la qual comença així: «Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueixen el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món»... «Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i que s’han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar millors condicions de vida dins d’una més gran llibertat»... Hem de situar l’article primer de la Declaració en el centre de la nostra conducta, del nostre fer quotidià: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat». El concepte de radical igualtat de tots els éssers humans per «alliberar la humanitat de la por i de la misèria», es converteix en l’eix al voltant del qual les múltiples facetes i dimensions de la personalitat humana han d’articular-se harmoniosament.

Per desgràcia, de mica en mica els països més poderosos de la terra marginaren aquesta gran institució supranacional i s’agruparen (G7-G8) per establir les seves pròpies línies d’actuació a escala global, substituint de fet un sistema «democràtic» per una plutocràcia. El pitjor fou quan, en la dècada de 1980, van canviar els principis ètics de la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat —intel·lectual i moral—, segons la Constitució de la UNESCO, pels valors de mercat. El resultat és ben visible: molts governants van debilitar els Estats amb una gran transferència no sols de recursos, sinó de responsabilitats polítiques, a grans corporacions multinacionals que, per «la seva avarícia i irresponsabilitat», en paraules del president dels Estats Units Barack Obama, conduïren a la gravíssima situació econòmica i social actual.

Per transformar la realitat és necessari conèixer-la en profunditat. Cal que els límits entre allò factible i allò èticament admissible s’estableixin, precisament, en virtut dels drets humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans no ha de figurar només en les constitucions dels diferents països, que ja és molt, sinó que també s’ha d’incorporar, sobretot, a la ciutadania

La Declaració Universal dels Drets Humans no ha de figurar només en les constitucions dels diferents països, que ja és molt, sinó que també s’ha d’incorporar, sobretot, a la ciutadania. El 2 de gener de 1982, com a ministre d’Educació i Ciència, vaig considerar convenient, per això mateix que acabo de comentar, subratllar la importància que en tots els graus del sistema educatiu té el coneixement dels drets humans. «Atès el clima de tensions i d’irritants desigualtats que caracteritzen el món actual... resulta obligat intensificar l’acció a favor dels drets humans i el compliment dels deures correlatius».

Els éssers humans es caracteritzen per unes facultats distintives que els diferencien dels altres éssers vius: capacitat de pensar, imaginar, inventar, crear! Cada ésser humà és únic, capaç de la desmesura creadora, que escapa del determinisme propi de les reaccions químiques que, per complementarietat espacial, regeixen la biologia de totes les espècies, inclosa la humana. Enfront de la fragilitat i finitud corporal, la il·limitada activitat intel·lectual. En aquesta facultat de fer allò inesperat, de no conformar-se amb les ineluctables pautes que caracteritzen tots els éssers vius amb l’excepció dels humans, en aquesta característica sorprenent i misteriosa, resideix l’esperança. Per això, si bé els drets humans són indivisibles, hi ha un dret humà suprem, el dret a la vida, perquè d’ella depèn la possibilitat d’exercir tots els altres drets.

La tolerància i la transició des d’una cultura d’imposició i de violència a una cultura de diàleg, conciliació i pau són components insubstituïbles per garantir la salvaguarda de la dignitat humana

La tolerància i la transició des d’una cultura d’imposició i de violència a una cultura de diàleg, conciliació i pau són components insubstituïbles per garantir la salvaguarda de la dignitat humana. Per aquesta raó, en la Llei de Foment de l’Educació i de la Cultura de la Pau, de 30 de novembre de 2005, s’estableix: «En el marc de la dècada internacional per a la cultura de la pau (2001-2010) proclamada per les Nacions Unides, aquesta Llei, reconeixent el paper absolutament decisiu que té l’educació com a motor d’evolució en una societat, pretén ser un punt de partida per substituir la cultura de la violència que ha definit el segle XX per una cultura de la pau que ha de caracteritzar el nou segle. La cultura de la pau la formen tots els valors, comportaments, actituds, pràctiques, sentiments, creences, que acaben confirmant la pau».

En aquestes altures de segle i de mil·lenni els horitzons enfosquits podrien aclarir-se si unim a la consciència global que avui ens proporciona la visió de conjunt de la terra i dels seus habitants la tensió humana que és necessària per buscar amb afany nous camins, solucions noves. O crear-les, utilitzant la capacitat distintiva de l’espècie humana. Això permetrà la gran transició, que ens omple d’esperança: de súbdits a ciutadans. D’espectadors impassibles i fins i tot indiferents a actors, a persones que participen, que expressen els seus punts de vista, a consolidar la democràcia, que necessàriament ha de reflectir en el seu fer la veu del poble. Aquest poble que fins ara podia expressar-se només amb motiu d’eleccions o de consultes, i que ara podrà fer-ho en forma no presencial a través de la moderna tecnologia de la comunicació (SMS, Internet...).

Sí, podem. El segle XXI, orientat per la Declaració Universal dels Drets Humans, serà, per fi, el segle de la gent.

Per a citar aquest article: Mayor Zaragoza F.  Declaració Universal dels Drets Humans: aniversari. bioètica & debat · 2009;15(55):1-4