Drets humans i bioètica
Amb el desig d’unir-nos a la celebració del 75è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, publicàvem el mes passat un article de B&D del que va ser director de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza. En aquesta ocasió, el Dr. Héctor Gros Espiell que també va ser Membre del Comitè Internacional de Bioètica de la UNESCO, reflexiona sobre la relació entre aquest document històric i la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO. De fet, aquesta darrera Declaració va representar una aplicació dels drets humans en la bioètica, desconeguda l’any 1948.
Va ser doctor en dret i ciències socials. Membre del Comitè Internacional de Bioètica de la UNESCO.
El 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, celebrat el 10 de desembre de 2008, és una ocasió propícia per a reflexionar sobre la relació entre aquest document històric i la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO de 2005. Aquesta reflexió ens permetrà pensar sobre la naturalesa jurídica comparada d’ambdós instruments, les seves significacions i transcendència en el dret i l’àmbit de la persona, i de com la Declaració de la UNESCO de 2005 ha pogut ser, a uns quants anys de distància, una projecció i actualització de la de París de 1948, portant i aplicant els Drets Humans sobre la base d’una mateixa idea de la vida i la dignitat, i del que són i signifiquen aquests drets en el camp bioètic. Un espai científic, conceptual i terminològic ignorat encara l’any 1948.
La Declaració Universal dels Drets Humans representa la prolongació i el desenvolupament conceptual, polític i jurídic de la Carta de les Nacions Unides, que es va adoptar com un «ideal comú» de la humanitat i va constituir una proclamació universal dels drets de la persona, fruit de la dignitat eminent de l’ésser i inherents a l’ésser humà. Va ser una actualització, modernització i universalització dels textos nacionals tradicionals en matèria de drets humans, que va incloure els nous drets econòmics, socials i culturals, sense oblidar la referència als deures de l’individu,1 inseparables dels drets. Va ser un pas essencial en «la croada dels drets humans» i una etapa determinant en el procés per a la qualificació i l’acceptació de l’ésser humà com a subjecte del dret internacional.2
La declaració de la UNESCO de l’any 2005 no només és un text sobre bioètica, en sentit estricte, sinó que és essencialment un instrument sobre bioètica i drets humans. D’aquí el seu títol i tot el seu contingut, tant pel que fa al seu preàmbul com a la normativa. És part del dret internacional dels drets humans i element cabdal i necessari per a relacionar la bioètica amb els drets humans
La declaració de la UNESCO de l’any 2005 no només és un text sobre bioètica, en sentit estricte, sinó que és essencialment un instrument sobre bioètica i drets humans. D’aquí el seu títol i tot el seu contingut, tant pel que fa al seu preàmbul com a la normativa. És part del dret internacional dels drets humans i element cabdal i necessari per a relacionar la bioètica amb els drets humans.
La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO (2005) no són tractats internacionals. Són «declaracions» adoptades i proclamades, en el primer cas per l’Assemblea General de les Nacions Unides i en el segon per la Conferència General de la UNESCO. Ambdós textos, en conseqüència, sorgeixen d’«òrgans» constitutius de la «família» de les Nacions Unides, ja que la UNESCO és un organisme especialitzat del sistema, d’acord amb allò que disposa la Carta de les Nacions Unides (art. 57), amb competències en matèria d’educació, ciència, cultura i comunicació, segons el que disposa la seva carta constitutiva.
En no ser tractats, sinó declaracions adoptades, no han estat signades ni ratificades, o subjectes a l’adhesió o l’acceptació. No posseeixen estrictament els efectes directes que emanen dels tractats. Però això no significa que no posseeixin efectes jurídics, ni manquin de conseqüències respecte de la seva obligatorietat.
Pel que fa a la Declaració Universal sobre Drets Humans, la comunitat internacional ha proclamat el seu caràcter obligatori en reiterades ocasions, especialment en les Conferències de Drets Humans de Teheran (1968) i de Viena (1933). La doctrina majoritària ho ha sostingut, basant-se fonamentalment en el seu caràcter de complement i desenvolupament de la Carta de les Nacions Unides, i la jurisprudència internacional, especialment de la Cort Internacional de Justícia, així ho ha reconegut.3
Avui no hi ha dubte que el text de 1948 no és només una proclamació amb efectes morals o polítics, sinó un exemple a seguir per les legislacions nacionals, i un element interpretatiu a emprar en els sistemes jurídics interns.4 És un text internacional amb valor propi, eminent, i una font de drets i deures de la persona humana que hauria de ser respectat pels Estats.
D’altra banda, la Declaració de 1948 està en la base de l’elaboració universal del dret dels drets humans, que compta avui amb una base convencional constituïda per gairebé un centenar de tractats i, així mateix, del desenvolupament actual dels sistemes regionals de protecció dels drets humans, com és el cas d’Europa, Amèrica i Àfrica.
Sobre la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO, és un text, també declaratiu, que s’uneix a les altres dues declaracions anteriors de la UNESCO en relació a aquesta matèria: la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans (1997) i la Declaració Internacional sobre les Dades Genètiques Humanes (2003).
Aquestes tres declaracions, adoptades per unanimitat en la Conferència General de la UNESCO, tampoc no són tractats, però respecte dels seus efectes jurídics pot aplicar-se el mateix raonament que la doctrina i la jurisprudència emprada per a fundar l’obligatorietat jurídica de la Declaració de 1948. Les tres declaracions de la UNESCO, sobretot les de 19975 i 2005, constitueixen el desenvolupament de la Carta de les Nacions Unides i la Declaració Universal de 1948, i han estat adoptades sobre la base d’una votació unànime, i la comunitat internacional les ha aplicat acceptant-les sense reserves ni objeccions.
¿Quina és la significació i transcendència en el dret i en l’àmbit de la persona d’aquestes dues declaracions: la de 1948 i 2005? Quant a la transcendència jurídica no hi ha dubte que la Declaració de 1948 ha tingut una influència excepcional. Aquesta, com ja assenyalem a l’inici del desenvolupament del dret internacional dels drets humans, confereix una protecció internacional, tant universal com regional, de la conceptualització de l’individu com a subjecte del dret. Més encara, és en la Declaració de 1948 que s’ha fundat una transformació de tot el contingut del dret internacional públic, que avui està íntegrament condicionat pel tema dels drets i deures de l’home, de la seva garantia i protecció i de la creació de diversos mitjans, fins i tot jurisdiccionals, per assegurar el seu respecte, i configurar la responsabilitat pecuniària per la seva violació dels Estats i la penal dels individus per la seva violació.
En l’àmbit del respecte a la persona, tot i els progressos assolits entre 1948 i 2008, la situació dels drets humans no és òptima. Encara hi ha violacions massives, encara hi ha discriminació i exclusió, pobresa intolerable, ignorància, mancances socials, alimentàries i sanitàries
En l’àmbit del respecte a la persona, tot i els progressos assolits entre 1948 i 2008, la situació dels drets humans no és òptima. Encara hi ha violacions massives, encara hi ha discriminació i exclusió, pobresa intolerable, ignorància, mancances socials, alimentàries i sanitàries. Però, al mateix temps, hi ha consciència que això és intolerable i es reconeix que hi ha una obligació ineludible d’avançar en el camí cap a la justícia i l’equitat per a tots.
Tanmateix, s’ha començat a reconèixer l’evidència de la veritat: sense democràcia no hi pot haver respecte real i efectiu dels drets humans, sense el respecte d’aquests drets no es pot parlar de democràcia. Això també és aplicable tant respecte de la interpretació i aplicació de la Declaració de 1948 com de la de la UNESCO de 2005.
Pel que fa a la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans, la seva major incidència es basa en una afirmació determinant en relació a la unió necessària entre bioètica i drets humans, entre genètica i llibertat.
Cada vegada la bioètica anirà adquirint amb més força i generalitat un caràcter multidisciplinari —científic, tecnològic, jurídic, polític, econòmic i social— dirigit a assegurar la vida i els drets que d’ella es deriven, en un marc social que protegeixi la salut, el benestar general, l’alimentació, l’accés a l’aigua, el medi ambient i el desenvolupament
Aquesta Declaració, juntament amb els altres dos textos de la UNESCO, influeixen en el procés inicial d’elaboració jurídica de l’anomenat biodret. El biodret és l’expressió normativa de la bioètica i és una branca jurídica que s’anirà desenvolupant en el futur, i fins i tot tindrà un caràcter convencional. El biodret posseeix un espai propi inclòs en el dret internacional i ajuda, per altra banda, en la regulació del dret intern dels temes bioètics. No és una branca jurídica enfrontada a la bioètica, dirigida a negar-la o suplantar-la, sinó que per contra és una nova assignatura jurídica, nascuda com a conseqüència ineludible del fet que molts dels temes que constitueixen l’objecte de la bioètica necessiten una regulació jurídica, tant internament com internacional.6 Cada vegada la bioètica anirà adquirint amb més força i generalitat un caràcter multidisciplinari —científic, tecnològic, jurídic, polític, econòmic i social— dirigit a assegurar la vida i els drets que d’ella es deriven, en un marc social que protegeixi la salut, el benestar general, l’alimentació, l’accés a l’aigua, el medi ambient i el desenvolupament.
Ambdues declaracions, la de 1948 de les Nacions Unides i la de 2005 de la UNESCO, han contribuït d’una manera determinant en el desenvolupament i l’ampliació temàtica del dret internacional públic, que avui inclou de manera necessària i evident allò relatiu a la bioètica, i a la vegada relacionada entranyablement amb els drets humans.7
La realitat encara és lluny d’assolir el respecte pels drets humans, però la bioètica i el biodret són elements d’impulsió per a canviar-la i per a fer que aquesta realitat sigui més humana, més justa i menys discriminatòria.
En el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, cal recordar l’estreta relació que té amb la Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans. Hi ha un paral·lelisme profund i entranyable en aquesta relació entre ambdós instruments. La Declaració del 2005 seria inconcebible sense l’antecedent de la de 1948, com ho reconeix el seu Preàmbul,8 i la reiterada referència en el seu articulat al dret dels drets humans.
La vida i els drets que d’ella sorgeixen, la concepció global d’aquests drets, el seu caràcter d’inherent a l’ésser humà, la seva interdependència, indivisibilitat, el seu fonament en la dignitat i la necessitat de respectar-los de manera universal, total, integral i no discriminatòria, són elements comuns d’ambdues declaracions. Això és el que cal recordar i destacar avui, en el procés mai conclòs, en la croada mai acabada, pel reconeixement i el respecte efectiu i real dels drets de l’ésser humà.
Les dues declaracions, la del 1948 i la de 2005, ambdues expressions del dret, del veritable dret que només és tan bo quan és just, constitueixen expressions del dret, constitueixen etapes històriques de la lluita necessària i constant perquè la «història com a gesta de la llibertat», per utilitzar l’expressió de Benedetto Croce, sigui realment una veritat.9
Notes i referències bibliogràfiques :
1. Gros Espiell H. Derechos y Deberes Humanos. En: Gros Espiell H. Derechos Humanos. Lima; 1991. p. 41-47.
2. És impossible donar aquí ni tan sols un resum de la riquíssima doctrina generada per la Declaració de 1948, sobre la seva significació i la seva influència en la transformació del dret internacional. Solament volem avui recordar, com un renovat homenatge i un tribut d'amistat, el magnífic article de René Cassin, publicat en Le Monde, París, el 14 de desembre de 1948, reeditat en el Suplanté Le Monde2 el 6 de desembre de 2008, titulat «Le Premier Résultat d’une Croisade».
3. També sobre aquest punt és impossible citar d’amplíssima bibliografia escrita, que enumero en diversos dels meus treballs. Per exemple he donat els fonaments de la meva opinió i he resumit la bibliografia en diversos treballs com per exemple a: Gros Espiell H. La Declaración Universal sobre la Bioética y los Derechos i les altres Declaracions de la UNESCO en matèria de Bioètica i Genètica. La seva importància i incidència en el desenvolupament del dret internacional. En: Gros Espiell H, Gómez Sánchez I, coordinadors. La Declaración Universal de Bioética y Derechos Humanos de la UNESCO. Granada: Editorial Comares; 2006; Gros Espiell H. El 60 Aniversario de la Declaración Universal de Derechos Humanos. El Uruguay y la declaración, La Ley Uruguay, 2008;1(2); Gros Espiell H. Derechos Humanos, Derecho Internacional y Política Internacional, Capítol II, 12 i 13. En: Gros Espiell H. Derechos Humanos. Lima; 1991. p. 106 - et seq.
4. Per exemple, la Constitució espanyola de 1978 disposa en el seu article 10.2: «Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix, s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificades per Espanya».
5. Aquesta Declaració fou «ratificada i feta seva» per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1978.
6. Gros Espiell H. Bioderecho Internacional. En: Romeo Casabona C, director. Enciclopedia de la Bioética (en prensa).
7. Gros Espiell H. El Desarrollo Progresivo del Derecho Internacional y su Ampliación temática. En: Conferencias en el Curso del Comité Jurídico Interamericano. Río de Janeiro; Agosto de 2008.
8. Gros Espiell H. El Preámbulo de la Declaración sobre la Bioética y los Derechos Humanos. En: La Declaración Universal sobre la Bioética y los Derechos Humanos. Paris: UNESCO; 2008. Tambien en: Revista de Derecho y Genoma Humano. 2006;(25).
9. Croce B. La Storia comme Pensiero e como Azione, Bacio, Laterza, 1938. En: Croce B. La Philosopie comme Histoire de la Liberté. Paris: Editions du Senil; 1983. p. 205-213; La Religión de la Libertad. En: Historia de Europa en el Siglo XIX, Buenos Aires: Editorial Imán; 1950. p. 15. On diu «La Història és obra de l’esperit i com l’esperit és llibertat, la història és obra de la llibertat» (p. 15).
Per a citar aquest article: Gros Espiell H. Drets Humans i bioètica. bioètica & debat · 2009; 15(55): 5-7
