El cervell altruista

En una era en què un dels grans debats filosòfics versa sobre la modificació (o millora?) de la condició humana –transhumanisme i posthumanisme– Donald W. Pfaff, a El cerebro altruista, presenta una tesi que porta a pensar que la naturalesa humana no hauria d’haver de ser modificada, atès que ella mateixa és suficient i correcta, almenys des d’un punt de vista moral: «Mostraré que el cerebro está predispuesto para impulsarnos hacia la conducta empática y los sentimientos que conducen a conductas altruistas». (Pfaff, 2017: 37). Partint de la seva proposta, es pot deduir que la naturalesa humana compta, per ella mateixa, amb els recursos suficients per traçar un presumpte progrés moral.

El subtítol del llibre és indicatiu i simptomàtic: Por qué somos naturalmente buenos. S’extreu del seu plantejament que la naturalesa humana, intel·ligentíssima, ha orquestrat tot un seguit de disposicions per reaccionar davant del dolor d’altri i per afavorir la cooperació i la solidaritat.

L’autor resumeix en cinc passos neurofisiològics l’altruisme humà: tots aquests estadis processals es donen en una fracció de segon, i el seu processament és previ a la consciència.

Sembla que el punt clau de la seva proposta és el següent: allò que ens determina a ser altruistes és la confusió amb l’altre, veure’s un mateix en l’altre. Aquesta identificació ens alerta per tal de protegir l’altre així com hom no dubtaria a protegir-se a si mateix. Igualment, una objecció que pot fer-se a Pfaff és la següent: l’ésser humà no deu ser tan altruista si necessita emmirallar-se en l’altre per reaccionar moralment. Realment, es prescindeix dels propis interessos quan la persona s’identifica amb l’altre?

El llibre de Pfaff ens explica perquè som naturalment bons, però no ens diu ni en què consisteix el bé, ni què hem de fer per ser bons, ni per què hem de ser-ho

Podríem preguntar a Pfaff: per què hem de ser morals? Efectivament, l’acumulació de coneixement va aplegant raons en favor de l’optimisme moral, però la pregunta existencial sobre la moralitat roman incontestada, tal vegada pel seu caràcter incontestable.

Als plantejaments que s’aferren a la naturalesa humana per solidificar i justificar una bondat humana –o un progrés moral–, se’ls pot retreure la rotunditat d’un passat històric que apunta justament el contrari: si l’ésser humà tendeix a la bondat i això prové d’una predisposició evolutiva, com s’expliquen les grans tragèdies, els episodis més sanguinolents i els mals que durant la història de la humanitat han afligit tots i cada un dels nostres segles?

Després de la lectura tenim clar, això sí, que la moralitat canvia de sentit: els grecs, per exemple, sabien que mos/moris remetia als costums, i que la moral tenia com a objectiu proveir l’ésser humà d’unes directrius de conducta que l’orientessin a la vida. L’ètica i la moral deixen de ser prescriptives i orientatives per passar a ser descriptives. Com ja s’ha dit, el llibre de Pfaff ens explica perquè som naturalment bons, però no ens diu ni en què consisteix el bé, ni què hem de fer per ser bons, ni per què hem de ser-ho. 

Per a citar aquest article: Illa, Marc. El cervell altruista. Bioètica & Debat · 2018; 24(85): 24