El trasplantament de donant viu: un repte clínic i moral
El trasplantament de donant viu posa a prova els principis ètics que regulen la pràctica clínica. El consentiment del donant garanteix que la decisió sigui lliure, però aquest no és l’únic criteri per acceptar-lo moralment; en societats que aspiren a promoure l’estat del benestar, amb una cobertura pública de les necessitats bàsiques, cal que els trasplantaments, a més, siguin justos. Només la donació altruista s’adiu amb els principis d’accés universal i equitatiu que regeixen el sistema públic de salut. Qualsevol forma d’accés a les llistes d’espera deguda a la capacitat adquisitiva del receptor vulnera els principis de solidaritat i fraternitat, clau dels bons resultats dels programes de trasplantament.
Vicepresident del CBC.
Metge especialista en Nefrologia a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (1973-2012), del que va ser director assistencial (2000-06) i promotor i primer president del CEA.
Cofundador de la Societat Catalana de Bioètica.
Introducció
El trasplantament d’òrgans és un dels àmbits més paradigmàtics de la bioètica clínica, entenent la bioètica com la reflexió moral propiciada pels avenços biomèdics. El progrés en aquest àmbit no hauria estat possible sense l’abordatge dels problemes ètics suscitats per la seva pràctica. En els inicis dels trasplantaments, a la dècada de 1960, aquests van estar envoltats per la polèmica entorn de la definició de la mort cerebral, requisit imprescindible per procedir a l’extracció d’òrgans. Hans Jonas, entre d’altres, no entenia que una qüestió de tanta transcendència com la definició de la mort respongués a una necessitat tan prosaica com l’obtenció d’òrgans per al trasplantament.
A l’Índia, la manca d’altres recursos, com l’hemodiàlisi, i la impossibilitat d’obtenir òrgans de cadàvers, a causa de la incineració dels cossos, va propiciar el trasplantament de donant viu remunerat. L’abordatge de la problemàtica generada pel comerç d’òrgans va ser el motiu principal de la convocatòria d’un congrés extraordinari de The Transplantation Society, a Otawa, en 1989. El consens en el rebuig de qualsevol forma de remuneració va ser majoritari i les resolucions d’aquest congrés van estimular posteriors declaracions contra el comerç i el tràfic d’òrgans que, a voltes, adopta la forma de turisme sanitari.
L’augment de la llista d’espera per a un trasplantament, malgrat l’elevada taxa de donacions de cadàver, ha propiciat l’increment de les donacions de viu
L’augment de la llista d’espera per a un trasplantament, malgrat l’elevada taxa de donacions de cadàver, ha propiciat l’increment de les donacions de viu. Aquest fet posa en relleu una problemàtica ètica relacionada amb la iniciativa del trasplantament hepàtic de donant viu amb finançament privat. Ja en el seu dia, la Organización Nacional de Trasplantes (ONT) ha presentat un protocol de trasplantament hepàtic de donant viu a receptors no residents a Espanya. Aquest protocol ha generat força polèmica, i per això tant el Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Clínic com la Unitat de Trasplantament Hepàtic de l’Hospital Universitari de Bellvitge han demanat al Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) que es pronunciï sobre aquesta qüestió.
Trasplantament hepàtic de donant viu a receptors no residents
L’esmentat protocol, que l’ONT ha presentat al Consejo Interterritorial de Salud per a la seva aprovació, obre el camí al trasplantament amb finançament privat, una pràctica que vulnera l’equitat en què es basa el nostre sistema públic de salut i que es contradiu amb els valors de la solidaritat i l’altruisme que motiven les donacions.
La bona pràctica en el trasplantament hepàtic de donant viu recomana disposar d’un fetge de cadàver per si, com a conseqüència d’una complicació, hi ha un fracàs hepàtic tant en el receptor com en el donant. Això implica la inclusió del donant i del receptor en la llista d’espera de trasplantament de donant cadàver amb criteri d’urgència, com es preveu en el protocol de l’ONT.
Que el poder adquisitiu del receptor, tant si és ciutadà espanyol com si no ho és, faciliti l’accés a les llistes d’espera amb caràcter prioritari representa un privilegi personal contrari als principis d’altruisme i solidaritat que promouen la donació tant de cadàver com de viu i representa una discriminació injusta per als ciutadans que esperen un òrgan
Que el poder adquisitiu del receptor, tant si és ciutadà espanyol com si no ho és, faciliti l’accés a les llistes d’espera amb caràcter prioritari representa un privilegi personal contrari als principis d’altruisme i solidaritat que promouen la donació tant de cadàver com de viu i representa una discriminació injusta per als ciutadans que esperen un òrgan. Així mateix, vulnera els principis d’accés universal i equitatiu que sustenten el nostre sistema de salut i que també inspiren els programes de trasplantament.
En el seu moment, i amb aquests arguments, atenent la consulta de l’Organització Catalana de Trasplantaments, el CBC ja va desaconsellar el trasplantament hepàtic de donant viu amb finançament privat en el document Consideracions ètiques en el trasplantament de donant viu, redactat per un grup de treball integrat per professionals dels equips de trasplantament de Catalunya. Recentment s’ha tornat a pronunciar en el mateix sentit a propòsit del nou protocol de l’ONT.
Amb aquest protocol l’ONT contradiu els criteris de territorialitat i autosuficiència que, fins ara, havia postulat i defensat. L’ONT, en la conferència de l’OMS a Madrid el 2010, va aprovar aquests criteris. En el preàmbul del protocol es diu que només poden ser inclosos en la llista d’espera per a trasplantament de donant cadàver els ciutadans residents en el país, atès que en cap país l’oferta d’òrgans satisfà la demanda.
Hi ha una altra circumstància que pot contribuir a considerar aquesta pràctica com una forma de turisme sanitari: els dubtes sobre el mòbil de la donació quan els vincles entre donant i receptor no són de tipus familiar ni afectiu. La pràctica de qualsevol forma de turisme sanitari, propiciada exclusivament per l’afany de lucre dels agents implicats, ha repercutit negativament en les donacions voluntàries dels països afectats. Aquest és el mal que pot causar la sospita que l’objectiu encobert d’aquest protocol sigui el benefici econòmic dels centres assistencials i les persones implicades, utilitzant un recurs públic com són les llistes d’espera. Els criteris d’accés a un recurs escàs com són els trasplantaments han de fonamentar-se en criteris transparents inspirats en els principis de la justícia distributiva i no en els interessos particulars, com ara analitzarem.
Trasplantament de donant viu: anàlisi ètica
El trasplantament de donant viu és un acte clínic que posa a prova els principis tradicionals que inspiren la pràctica mèdica. Qualsevol tipus d’intervenció, sigui un consell o una cirurgia, tenen el mateix fonament que ha persistit invariable al llarg dels segles, com molt bé ha estudiat Laín Entralgo. I aquest fonament és l’estat de necessitat d’una persona amb la salut malmesa que demana l’atenció d’una altra amb competència reconeguda socialment per ajudar-la. En l’origen de la relació clínica hi ha un motiu tan simple com que una persona necessita i demana ajuda a una altra que està preparada per atendre-la.
L’acte de la donació d’un òrgan o d’una part d’un òrgan per ser trasplantat propicia una relació clínica que és atípica. El motiu de la donació no és per una necessitat mèdica personal o un problema de salut. Més aviat al contrari, ja que una condició per a la donació és precisament gaudir d’una bona salut. I el donant no en treu cap benefici en termes de salut, ans al contrari, el seu cos pateix una pèrdua, una mutilació. Amb l’afegit de la possibilitat de les complicacions pròpies de qualsevol intervenció quirúrgica.
Així, doncs, l’extracció d’un òrgan del donant no tan sols no li produeix cap benefici, sinó que li causa una lesió. S’han de tenir bons arguments, raons de pes, per vulnerar dos dels principis ètics que han regit la pràctica mèdica des dels temps d’Hipòcrates: el de no maleficència i el de beneficència.
Els arguments utilitzats per justificar aquest acte clínic atípic depenen del sistema moral de referència que condiciona el sistema de cobertura sanitària. En comunitats en les quals la llibertat individual és el principi hegemònic que inspira les normes de convivència, les necessitats bàsiques són finançades pels ciutadans i l’accés a l’assistència sanitària depèn de la capacitat adquisitiva individual. En aquest context, la relació clínica és concebuda com una relació privada i les decisions depenen dels seus protagonistes sempre que es prenguin de manera lliure.
En aquest tipus de societat, l’acte es considera que és moralment vàlid si s’acompleixen aquestes condicions: 1) que el donant rebi i entengui la informació adequada sobre el tipus d’intervenció, els resultats i les complicacions més freqüents; 2) que estigui capacitat per decidir; 3) que ho faci lliurement, sense coaccions; 4) que el cirurgià es comprometi a minimitzar els riscos i les seqüeles de la intervenció. En definitiva, que es respectin el principi d’autonomia o respecte per les persones, obtenint el consentiment del donant, i el de no maleficència per part del cirurgià.
Aquests són els tipus d’arguments utilitzats en els països anglosaxons per justificar el trasplantament de donant viu. Al nostre entendre, si bé són suficients per garantir una donació lliure, no ho són a l’hora d’abordar els problemes de la donació remunerada, com intentarem demostrar. En les comunitats en les quals la igualtat entre els ciutadans és un principi que té el mateix valor que la llibertat individual, i on la justícia és el principi que regula l’equilibri entre llibertat i igualtat, l’atenció a les necessitats bàsiques és, com ja hem vist, una qüestió de justícia social.
Les necessitats bàsiques no depenen del poder adquisitiu individual, perquè es financen amb fons públics a través dels impostos. El criteri d’accés als serveis sanitaris, com en qualsevol altre servei considerat com a bàsic, és la necessitat. En aquestes circumstàncies, la provisió d’assistència mèdica i la consegüent relació clínica ja no són considerades com un afer privat, sinó que tenen l’atribució d’una relació d’interès públic, sotmesa a la legislació i la regulació corresponents.
Tot i així, no n’hi ha prou amb què la donació sigui la conseqüència d’una decisió lliure per considerar-la acceptable des d’una perspectiva moral; cal, a més, que sigui una decisió justa. Això vol dir que els motius i les condicions de la donació han de ser coherents amb els principis ètics que inspiren i fonamenten l’equitat d’un sistema sanitari públic. Això és, la donació no es pot contradir amb els principis de la justícia social que possibiliten l’atenció de les persones segons les seves necessitats i no segons el seu poder adquisitiu. I la condició que fa de la donació una acció justa és que el mòbil sigui l’altruisme i que no es rebi cap contraprestació material a canvi.
L’altruisme és l’única motivació que respon als valors de la solidaritat i la fraternitat propis de l’afany de justícia social que inspiren els sistemes sanitaris públics
L’altruisme és l’única motivació que respon als valors de la solidaritat i la fraternitat propis de l’afany de justícia social que inspiren els sistemes sanitaris públics. Aquest principi és la base i la clau dels resultats dels programes de trasplantament de donant cadàver que compten amb un ampli recolzament social. Però malgrat l’esforç i la col·laboració dels ciutadans, que es tradueixen en les elevades taxes de donació d’òrgans de cadàver, les llistes d’espera no deixen de créixer. I és aquesta circumstància la que propicia la contribució excepcional de la donació de viu.
Ara bé, només es pot acceptar el sacrifici que suposa la mutilació de la persona que dóna i els riscos als quals està sotmesa des del respecte pels principis subjacents al sistema sanitari públic i als programes de trasplantament. Només una societat que vetlla per la igualtat de fet entre els seus ciutadans pot comprendre i justificar una acció generosa inspirada pels mateixos principis de solidaritat i fraternitat que són el fonament de la convivència.
Coacció, interès i equitat
Hi ha una diferència que cal remarcar entre la donació per coacció i la donació per afany de lucre. La coacció o coerció és una acció o causa externa que constreny la voluntat impedint l’acció de la persona o obligant-la a actuar d’una manera determinada. La coacció pot exercir-se amb diferent intensitat. L’extracció d’un òrgan d’una persona privada de llibertat, tant si ho és a causa d’una decisió judicial com d’un segrest, són exemples de violència injustificada moralment. Però, encara que sigui menys agressiva, no deixa de ser una forma de coacció la subtil pressió o influència que poden exercir els familiars sobre el donant potencial idoni. La coacció no es correspon amb el mòbil de la donació, és a dir, amb l’estímul que mou la voluntat. Així, doncs, la voluntat pot actuar guiada per l’altruisme, de forma desinteressada, o per l’interès que representa una remuneració econòmica.
Només des d’una concepció de la justícia social, com l’exposada fins ara, es pot desqualificar la donació per interès. No n’hi ha prou amb exigir que la donació sigui lliure, ja que no hi ha cap diferència quant a l’exercici de la seva llibertat entre qui ho fa de manera altruista i qui ho fa a canvi d’una recompensa material. Ningú no dubta de la generositat dels donants emparentats o amb un vincle afectiu quan s’ha descartat qualsevol forma de coacció. Però qui dóna per interès material també ho fa lliurement. Que el mòbil de la donació sigui l’afany de lucre, certament, condiciona però no anul·la la capacitat per decidir de manera lliure. Es pot argumentar que l’estat de necessitat de qui ven un òrgan és una limitació de la seva llibertat de decisió, però el que és cert és que pot atendre a les seves necessitats amb altres alternatives com el treball o el robatori. Mentre que la coacció en els seus diferents graus suposa una limitació objectiva de la llibertat de decisió i anul·la la validesa del consentiment, l’interès és el motiu per prendre una decisió que és voluntària.
És força controvertit l’argument que la venda d’un òrgan atempta contra la integritat i la dignitat de la persona. Hi ha qui justifica, en nom de la llibertat, el dret dels desposseïts a disposar d’una part del seu cos per poder donar resposta a les seves necessitats. A més, en determinats contextos, el sacrifici personal per poder atendre les necessitats de les persones més properes és una acció que mereix el reconeixement social i que dignifica qui la protagonitza. El concepte de dignitat, tot i ser universal, pot dotar-se de continguts i significats diferents segons els valors de les comunitats i de les cultures locals. Tot raonament contrari es pot enfrontar a la voluntat inequívoca del donant de disposar del seu cos i de decidir sobre el seu concepte de dignitat. L’argument principal per rebutjar la donació remunerada en els països amb un sistema sanitari d’accés universal i equitatiu és que atempta contra aquests principis, i fomenta la desigualtat ja que només els més vulnerables i desvalguts hi participaran.
Aquesta iniciativa de l’ONT, que propicia el trasplantament hepàtic de donant viu amb finançament privat, és una oportunitat per reflexionar i debatre sobre els principis en els quals se sustenta el nostre sistema sanitari, i que regeixen els programes de trasplantament
El debat sobre principis i sistemes sanitaris
Aquesta iniciativa de l’ONT, que propicia el trasplantament hepàtic de donant viu amb finançament privat, és una oportunitat per reflexionar i debatre sobre els principis en els quals se sustenta el nostre sistema sanitari, i que regeixen els programes de trasplantament. La decisió que s’adopti en aquest cas no depèn de les conviccions personals, sinó que ha de ser coherent amb els principis i valors que sustenten el nostre sistema públic de salut, i constitueixen el marc moral de referència en què es basa la convivència.
Els moments de crisi econòmica com l’actual són propicis perquè es qüestioni el model de sistema públic de salut amb iniciatives que tendeixen a fomentar la provisió privada de serveis i d’altres d’inspiració neollibertària, que poden acabar per esquerdar la cohesió social, com s’analitza i es reflexiona en el recent document del CBC: El principi de Justícia en el Sistema Sanitari Públic. La iniciativa de l’ONT correspon a aquest tipus de mesures. L’anàlisi específica d’aquesta proposta és incompleta sense una referència i una reflexió més àmplia sobre els principis i els fonaments dels diferents models de provisió de serveis sanitaris. El rebuig de la decisió de l’ONT es fonamenta més en la seva condició d’exponent d’un determinat sistema de valors que en el seu impacte real en la llista d’espera.
L’atenció a la salut i la justícia social
L’atenció a la salut i, més en concret, la concepció de com s’aborda i es proveeix aquesta atenció és una qüestió ideològica. El que vull dir és que respon a conviccions personals que poden diferir en la concepció de la condició humana i de com s’organitza la convivència entre persones. Les conviccions personals es poden explicar i serveixen per argumentar les nostres decisions, però no són veritats absolutes que es puguin demostrar. Aquest és un dels probables motius del desprestigi de les ideologies davant de l’abassegadora contundència dels postulats científics.
És cert és que hi ha determinats principis i valors que resulten hegemònics i que regulen la convivència entre els membres d’una comunitat. Aquest marc moral de referència constituït a partir dels principis ètics prevalents aixopluga i orienta les decisions col·lectives i els resultats. Com ja hem dit, no és el mateix que les decisions s’orientin pel principi de llibertat que pel principi d’igualtat.
Així es vol garantir la igualtat real, assegurant a les persones un tracte igual amb independència de la seva posició social i del poder adquisitiu. El que garanteix l’accés al servei és la condició de ciutadà i el criteri per accedir-hi, la necessitat
Les concepcions igualitàries de la condició humana, amb l’esclat polític de les revoltes democràtiques del segle XVIII, són a l’origen dels moviments socials i de les iniciatives governamentals que van acabar configurant el que ara coneixem com estat del benestar i que quallà a Europa a mitjan segle passat. En aquests països les necessitats bàsiques, com l’educació, la sanitat i la justícia, són finançades per l’estat a través dels impostos. Així es vol garantir la igualtat real, assegurant a les persones un tracte igual amb independència de la seva posició social i del poder adquisitiu. El que garanteix l’accés al servei és la condició de ciutadà i el criteri per accedir-hi, la necessitat.
El finançament a través dels impostos dels serveis bàsics és una forma de redistribució dels recursos que redunda en el benestar comunitari i en la protecció dels més vulnerables. Però no com a conseqüència d’una actitud benèfica i compassiva dels que més tenen, sinó com a conseqüència del convenciment col·lectiu que la condició de ciutadà només es pot exercir de manera efectiva si va associada a uns drets inherents a aquesta condició. La condició de ciutadà habilita per satisfer les necessitats bàsiques de la persona a través de la redistribució dels recursos que hom contribueix a generar. No és, doncs, una qüestió de caritat, sinó més aviat una qüestió de solidaritat. Es tracta de la justícia en vetlla perquè els iguals —els ciutadans— siguin tractats com a iguals. Aquest és el principi de la justícia social. Pot inspirar-se en la solidaritat i la fraternitat, però la clau de volta conceptual és la voluntat de fer real la condició d’igualtat entre els ciutadans. Aquest principi inspira la Declaració Universal de Drets Humans de l’ONU (1948) que reconeix i proclama com a drets universals les necessitats bàsiques. En el seu article 25 diu que «tothom té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri la salut i el benestar». I, ja abans, l’OMS, en la seva Constitució de 1946, reconeixia la salut com un dret universal.
Espanya incorpora el model d’estat del benestar amb la Constitució democràtica de 1978 que, entre d’altres, reconeix el dret a la protecció de la salut i a la seva cura. No és fins a la promulgació de la Llei General de Sanitat del 1986 que es posen els fonaments legals d’un servei de salut d’abast universal amb garanties d’accés equitatiu. Aquesta llei, aprovada per una àmplia majoria al Parlament, introdueix canvis bàsics. El primer és que el finançament de l’atenció sanitària corre a càrrec de l’estat a través dels impostos. Representa un canvi substancial respecte de l’anterior sistema d’assegurança finançat amb les quotes de la Seguretat Social. El finançament amb fons públics és la condició necessària per a la universalització de l’assistència, un altre concepte fonamental que introdueix i representa aquesta llei. De fet, ha possibilitat la incorporació progressiva al sistema públic de col·lectius fins aleshores desprotegits o amb una cobertura de tipus mutualista. Però la universalització de la cobertura, tot i sent la condició per garantir la igualtat d’accés, no n’és la garantia absoluta, com es posa de manifest en temps de crisi.
La responsabilitat individual, l’alternativa llibertària
L’esclat de l’actual crisi econòmica, amb la caiguda de les activitats econòmiques, ha causat un greu dèficit en els pressupostos públics que afecta el finançament dels serveis bàsics com l’educació i la sanitat. L’impacte d’aquest dèficit és especialment preocupant en els països menys previsors com el nostre, atesos els problemes endèmics de finançament del sistema sanitari públic. S’ha gastat més del previst en els pressupostos: els governants han ofert unes expectatives que superaven el que la previsió recomanava, els professionals de la salut sovint han estat poc conscients de les conseqüències econòmiques de les pròpies decisions, i els usuaris han exigit més del que es podia i —amb freqüència— han fet un ús inadequat o excessiu de les prestacions.
En aquest context, no és gens estranya la temptació de cercar alternatives que qüestionen els principis que fonamenten el nostre sistema públic de salut. En aquest sentit cal interpretar el Real Decreto Ley 16/2012, de 20 d’abril, que estableix les noves mesures de reforma del sistema sanitari públic. D’una manera especial, la reintroducció del concepte d’assegurat i beneficiari que limita l’accés a l’assistència sanitària pública, i exclou els col·lectius que no cotitzen a la Seguretat Social, la qual cosa promou el risc de marginació entre els immigrants sense papers o els joves en atur. Això suposa retrocedir al sistema d’assegurança previ a 1986, que és incompatible amb l’actual sistema nacional de salut de finançament públic.
Mesures d’aquest tipus es fonamenten en una concepció llibertària de la condició humana que fan de la llibertat individual el principi hegemònic que regula la convivència comunitària. El supòsit de partida és que tota persona parteix de les mateixes possibilitats i és lliure per decidir com i en quina mesura satisfà les seves necessitats bàsiques. L’assistència sanitària depèn del poder adquisitiu individual i de la previsió personal, contractant la pòlissa d’assegurança més beneficiosa d’acord amb les possibilitats personals. La provisió dels serveis sanitaris, en mans de grans companyies privades, es regula segons la llei de l’oferta i la demanda.
Aquest model té l’atractiu de posar l’accent en la responsabilitat individual davant dels problemes de salut. Els beneficis econòmics percebuts en contractar o renovar la pòlissa de salut associats als estils de vida saludables, les mesures preventives o l’ús responsable dels serveis assistencials reforcen aquestes pràctiques.
La contrapartida és l’exclusió d’aquelles persones que no disposen dels recursos mínims per contractar una assegurança de salut. L’atenció exclusiva d’aquestes persones a través de la beneficència i, bàsicament, dels serveis d’urgència, representa una major despesa sanitària. Els malalts reben atenció més tard i amb complicacions més greus que requereixen estades perllongades. L’exclusió de l’atenció primària de col·lectius que per la seva situació quasi marginal tenen un major risc d’emmalaltir suposa menystenir les més elementals normes de protecció i prevenció de la salut col·lectiva, objectius bàsics de la sanitat pública.
Els EUA són el país on aquestes contradiccions es fan més paleses, essent el país que més recursos destina a l’atenció sanitària, un 15% del seu PIB, té més de 40 milions de ciutadans sense cobertura sanitària
Els EUA són el país on aquestes contradiccions es fan més paleses, essent el país que més recursos destina a l’atenció sanitària, un 15% del seu PIB, té més de 40 milions de ciutadans sense cobertura sanitària. La iniciativa de l’administració Obama per aconseguir sumar recursos públics i privats i proveir d’una assegurança les persones que pel seu nivell d’ingressos no poden contractar-la, xoca amb l’oposició del hòlding d’empreses sanitàries i de les classes benestants. És evident que els interessos són de tipus econòmic, però com en tantes altres disputes polítiques, la ideologia hi té un paper cohesionador i, en aquest sentit, cal recordar la influència del pensament neollibertari, encapçalat per Nozik i altres acadèmics, per rebatre les tesis progressistes sobre la justícia social de John Rawls.
El fort arrelament que té entre els sectors professionals i les classes mitjanes americanes la convicció que la llibertat individual és un dret inqüestionable, el fonament de tot el sistema legislatiu, és el principal escull per dur a bon terme la reforma sanitària. Creure que la persona neix lliure i amb igualtat d’oportunitats i que la cobertura de les necessitats bàsiques és una responsabilitat individual no predisposa a practicar la solidaritat amb els marginats del sistema i, molt menys, entre aquells que han assolit els estàndards de vida propiciats per aquest model de societat.
Conclusió
El trasplantament d’òrgans és un procediment que permet la supervivència i la millora de la qualitat de vida de persones afectades per una malaltia terminal. És un recurs escàs i costós que és possible gràcies a la donació de cadàver, la darrera decisió d’una persona generosa i altruista. Malgrat l’elevada taxa de donants de cadàver, l’increment progressiu de les llistes d’espera fa de la donació de viu un mitjà extraordinari per pal·liar aquest dèficit.
La donació de viu, que posa a prova els principis ètics de la pràctica mèdica, a més de ser una decisió lliure de coaccions, ha de respondre a motius altruistes. En una societat amb un sistema públic de salut d’accés universal i equitatiu, la llibertat i l’altruisme són les condicions necessàries per acceptar com un fet excepcional aquest sacrifici. La gravetat i la persistència de l’actual crisi econòmica propicia les propostes de finançament privat dels serveis públics com ara és l’atenció sanitària. En aquest sentit cal interpretar el protocol de l’ONT de trasplantament hepàtic de donant viu a persones no residents, ja que només beneficia econòmicament els centres i professionals implicats, amb l’ús indegut d’un recurs públic com és la llista d’espera i sense cap benefici per a la comunitat.
Els promotors del protocol de l’ONT haurien de reflexionar sobre si la seva proposta és respectuosa amb el comportament solidari dels ciutadans i la responsabilitat dels professionals que han fet possibles aquests resultats
La sospita que el mòbil d’aquesta iniciativa sigui el benefici econòmic pot tenir un efecte dissuasiu en les donacions de cadàver. Aquest protocol, sense cap repercussió en la salut de la comunitat, pot provocar una inflexió en els programes de trasplantament fonamentats en les donacions motivades per la solidaritat i la fraternitat. Els bons resultats dels programes de trasplantament no haurien estat possibles sense la generositat dels ciutadans i la competència dels professionals. Els promotors del protocol de l’ONT haurien de reflexionar sobre si la seva proposta és respectuosa amb el comportament solidari dels ciutadans i la responsabilitat dels professionals que han fet possibles aquests resultats.
Bibliografia:
• Ingelfinger JR. Risks and Benefits to the Living Donor. N Eng J Med. 2005; 353: 447-449.
• Truog RD. The Ethics of Organ Donation by Living Donors. N Eng J Med. 2005; 353: 444-446.
• The Declaration of Istambul on organ trafficking and transplant tourism. Transplantation. 2008; 86: 1013. Disponible a: http://www.declarationofistambul.org.
• Morlans M. La donación de órganos y los trasplantes. En: Boladeras M. (coord.) Bioética: la toma de decisiones. Cànoves i Samalús: Proteus, 2011, p. 461-485.
• Morlans M. La funció del Comitè d’Ètica Assistencial en la donació de viu per a trasplantament. Butlletí de Bioètica. 2011; 5:1. Disponible a: http://146.219.25.61/butlletins/public/media/upload/noticies_newsletter/files/trasplantament%20de%20viu_9aedda1c358676951bb08c9d02028f38321.pdf
• 3rd WHO Global Consultation on Organ Donation and Transplantation. Transplantation 2011; 91 (11S): S32.
• Comitè de Bioètica de Catalunya. Consideracions ètiques en el trasplantament de donant viu. Barcelona: Comitè de Bioètica de Catalunya; 2011. Disponible a: http://comitebioetica.cat/wp-content/uploads/2012/04/transplantament-donant-viu-final-corregit-catala-30-gener.pdf
• Comitè de Bioètica de Catalunya. El principi de Justícia en el Sistema Sanitari Públic. Barcelona: Comitè de Bioètica de Catalunya; 2013. Disponible a: http://comitebioetica.cat/wpcontent/uploads/2013/10/El_principi_de_justicia_Sistema_Santiari_juny_2013-CAT.pdf
• Comitè de Bioètica de Catalunya, Posicionament del Comitè de Bioètica de Catalunya sobre el «Protocol d’actuació de trasplantament hepàtic de donant en viu en receptors no residents en Espanya». Barcelona: Comitè de Bioètica de Catalunya, 2013. Disponible a: http://comitebioetica.cat/wpcontent/uploads/2013/09/1148_BIOETICA_posicionamient_CBC_transplantament_juliol_2013_RA_cat.pdf
Per a citar aquest article: Morlans M. El trasplantament de donant viu: un repte clínic i moral. bioètica & debat · 2013; 19(70): 3-9
