El veredicte (La llei del menor). Com arquers que tenen un blanc

A vegades les novel·les tenen una segona vida, i això és el que passa amb el relat que comentem en aquesta ocasió. La pel·lícula El veredicte (La llei del menor) és una adaptació de la novel·la The Children Act, d’Ian McEwan (La llei del menor, Anagrama, Barcelona, 2015); aquesta segona vida la hi insufla la magnífica interpretació d’Emma Thompson, a la qual els assidus al cinema i a la bioètica podem considerar ‘un clàssic’, ja que és inoblidable la seva interpretació a Wit (Estimar la vida).

Les preguntes per al debat bioètic estan servides: Tenim l’obligació de viure? Existeix un dret a morir? Què vol dir ser autònom? Ha de ser l’edat el criteri determinant per poder prendre una decisió?

Fiona Maye (Emma Thompson) és una prestigiosa jutgessa del Tribunal Superior de Londres especialitzada en dret familiar. Són múltiples els casos en què està embolicada, i una gran quantitat de feina ocupa la seva vida. Precisament aquesta manca de temps és una de les causes de la crisi matrimonial que travessa. La pel·lícula, fidel reflex del llibre, se centra en el cas d’Adam (Fionn Whitehead), un adolescent amb leucèmia que es nega a fer-se una transfusió de sang perquè és testimoni de Jehovà. El problema bioètic queda plantejat: d’una banda, l’hospital i l’equip mèdic aposten per la transfusió, apel·lant al valor de la vida, i de l’altra, el jove i els seus pares esgrimeixen les seves creences per optar per la no transfusió. El cas es complica, i passa a ser un problema judicial –i moral–, en tractar-se d’un menor. Les preguntes per al debat bioètic estan servides: Tenim l’obligació de viure? Existeix un dret a morir? Què vol dir ser autònom? Ha de ser l’edat el criteri determinant per poder prendre una decisió? I, en aquest cas, és correcta la decisió dels seus pares? Qui ha de decidir sobre la vida d’un adolescent? En què consisteix la llibertat religiosa? I tantes altres... Són tantes les preguntes que planteja la situació que bé podem afirmar que ens trobem davant un cas paradigmàtic per assajar i formar (formar-nos) en la deliberació moral.

Cercar la distància justa és la manera de pretendre encertar-la, de fer diana, d’assolir l’acció que convé. I per això pot ser un bon lema per al fer ètic i bioètic la imatge que Aristòtil ens proposa al començament de la seva Ètica a Nicòmac: siguem en la nostra vida «com arquers que tenen un blanc»

La pel·lícula pot ser vista des d’aquesta perspectiva bioètica i judicial/moral, però m’agradaria fer un pas més a l’hora de convidar a mirar-la; aquest pas suposa repensar la deliberació moral. El que la novel·la i la pel·lícula no deixen de posar de manifest és el que moltes vegades tendim a deixar de banda en analitzar la presa de decisions. Els protagonistes dels casos, dels problemes morals, així com els encarregats de prendre decisions i deliberar –en aquest cas la jutgessa– es troben immersos i enredats en històries que no es poden obviar, ans al contrari, han de ser tingudes en compte per deliberar bé. La deliberació, i la decisió consegüent, s’exerceixen en contextos narratius; és una deliberació entortolligada en històries, com la vida mateixa. A la pel·lícula veiem com la vida matrimonial de la jutgessa és el rerefons de la seva actitud i veiem com el jove protagonista està embolicat en les seves pors i en les pressions de l’entorn, inclosos els seus pares. Decidir correctament és prendre en consideració aquesta complexitat, la qual només pot ser assumida d’alguna manera sota formes narratives. En tenir en compte la dimensió narrativa comprovem i entenem l’esforç de la jutgessa per fer les coses bé, per encertar la seva decisió, i això la fa dubtar i vacil·lar a l’hora de buscar l’acció que convé, que té molt a veure també amb la distància justa que ella mateixa pren pel que fa al cas i al jove malalt de leucèmia. Jutjar és un acte de recerca de la distància justa entre diferents elements, entre la llei general i la situació concreta, entre el deure professional i el desig del jove, entre la pressió social i la decisió professional, o, fet que serà central en la trama de la pel·lícula, entre la proximitat i la implicació amb el jove i la neutralitat que ha de tenir tot professional. La distància justa és la clau en l’exercici de la deliberació; per això busquem un equilibri entre valors i situacions, entre valors que entren en conflicte o entre vides que s’emboliquen, s’impliquen i es compliquen. Cercar la distància justa és la manera de pretendre encertar-la, de fer diana, d’assolir l’acció que convé. I per això pot ser un bon lema per al fer ètic i bioètic la imatge que Aristòtil ens proposa al començament de la seva Ètica a Nicòmac: siguem en la nostra vida «com arquers que tenen un blanc».

Nosaltres, espectadors, amb les nostres històries, també ens fem partícips del que veiem i llegim. Jutjar, aprendre a jutjar i formar-nos un judici és el que la pel·lícula il·lustra i il·lumina. Tot aquest procés passa sempre en contextos narratius. Els valors es donen i es configuren en històries i, per això mateix, la deliberació i la presa de decisions és narrativa de principi a fi. I, veient la pel·lícula, no deixem de plantejar-nos: I jo què hauria fet? La nostra pròpia història ens condicionaria com a la jutgessa Fiona Maye? Em pot ajudar la religió en una situació tan difícil, tal com li passa al jove protagonista? I amb la pel·lícula assagem, entrant en el seu món, com buscar un blanc, el nostre blanc.