Fer-nos-en càrrec. La noia desconeguda

La noia desconeguda podria ser el títol d’una pel·lícula desconeguda. Va passar per les cartelleres sense fer gaire soroll. Podria semblar una pel·lícula menor entre tantes d’altres potser més espectaculars. Possiblement sí que sigui menor –si bé hauríem de definir això de «menor»– però, tanmateix, és una pel·lícula de temes majors, de grans problemes que ens afecten a tots.

Es tracta de l’última cinta dels prestigiosos germans Dardenne. I és una pel·lícula rodada amb un estil peculiar: càmera a l’espatlla, proximitat màxima amb els personatges, moviments bruscos a l’hora de seguir-los, i fins i tot perseguir-los, i notem les seves sacsejades psicològiques a cops de pla. Els directors fugen de tota artificiositat; no hi ha ni una gran posada en escena, ni grans colors, ni grans melodies. Ens presenten la vida quotidiana, sense banda sonora i més aviat en blanc i negre. Alguns titllaran els directors de pessimistes. Crec que no. Més aviat són exploradors de la condició humana. La força de la història, certament, no resideix en la configuració fílmica –aparentment absent–, sinó en la veritat d’una història. La història és molt senzilla: una jove doctora de medicina general és a la seva consulta atenent els seus pacients acompanyada del seu jove ajudant; ja han acabat la tasca diària, plena d’estrès i tensions, i, de sobte, fora ja de l’horari de consulta, molt tard, sona el timbre i cansada de tanta feina decideix no obrir. L’endemà la policia l’informarà que qui va trucar a la seva porta era una noia que més tard va ser assassinada. No saben qui és, ni qui va poder assassinar-la, ni per quin motiu. Tota la pel·lícula girarà sobre el remordiment de consciència de la jove doctora. Si li hagués obert la porta, encara estaria viva? Va fer el correcte? És culpable de la seva mort? I ara, què fer? Com viure?

Tota la pel·lícula gira sobre els avatars psicològics de la protagonista per aconseguir certa pau, certa redempció. I nosaltres, espectadors, l’acompanyem en els seus vaivens. Alguns qualifiquen la pel·lícula de tenir un plantejament individualista. De la mateixa manera que abans rebutjava el pessimisme ara rebutjo aquest individualisme. No és individualisme, només és l’intent d’una persona en la recerca de certa salvació. Ara bé, ho aconsegueix, o no, en funció d’altres personatges, i ha caigut en aquesta desesperació per la seva interacció amb els altres i, també, d’alguna manera, aconsegueix redimir-se gràcies als altres.

És la història psicològica d’una redempció, però en aquesta història s’enreden moltes històries; la història de la noia desconeguda, la història del seu ajudant, temptat d’abandonar la medicina, la història dels pacients i les seves famílies. Estan, estem tots, enredats en històries i també, i tal vegada això sigui el més interessant, embolicats en atzars. El que ens mou, el que passa, és moltes vegades un imprevist, un accident; una cosa que podria no haver passat, un simple «va succeir», una cosa atzarosa. I no obstant això, és el que desencadena la nostra acció i la forma de continuar la nostra història. Això som: trames, històries, enredades en elles, amb els seus esdeveniments i peripècies, causes i atzars.

Què és ser un bon metge, un bon professional de la salut? Es tracta només d’elaborar un «bon diagnòstic», o és alguna cosa més? Quin és l’abast de la professió? Fins on comprometre’ns?

La història, com comentava abans, és poc poètica, més aviat plana i realista, però els germans Dardenne aconsegueixen amb aparent manca d’artifici –només aparent, repeteixo– que siguem ella, la protagonista, que ens angoixem i ens plantegem, com ella i amb ella, què és el correcte. Com tota bona pel·lícula, i aquesta ho és, ens fa pensar. M’agradaria centrar-me en dos aspectes. En primer lloc, aquesta pel·lícula ens il·lustra sobre una forma peculiar d’exercir la medicina; veiem com una metgessa generalista atén a la seva consulta a multitud de pacients, ajudada per un jove estudiant; la veiem també com duu a terme l’atenció domiciliària, entre les presses i les urgències, rodejada d’estrès. La protagonista estarà temptada d’abandonar aquesta medicina quotidiana i propera al pacient per un treball de recerca en un hospital –possiblement una medicina més científica–, i també veurem com el jove ajudant passa per una crisi de vocació precisament per les situacions d’estrès generades per aquesta pràctica de la medicina. Què és ser un bon metge, un bon professional de la salut? Es tracta només d’elaborar un «bon diagnòstic», o és alguna cosa més? Quin és l’abast de la professió? Fins on comprometre’ns? A qualsevol hora? Sempre som metges, sempre som la nostra professió? Hi ha professions especials, molt poques, les que tracten directament amb persones (metges, professors... molt poques més). I una altra pregunta recorre tota la pel·lícula: quin paper hi tenen els sentiments? D’alguna manera, encara que d’una manera indirecta, aquesta pel·lícula gira al voltant del paper del metge: d’un metge que podria ser el nostre metge, d’uns pacients que podríem ser nosaltres.

El segon gran tema que voldria proposar per a la reflexió és la qüestió de la responsabilitat. La protagonista no és culpable, no ha assassinat la noia, però sí que se sent responsable; culpabilitat i responsabilitat no són el mateix. I la responsabilitat ens exigeix cert compromís. Per això no interessa tant en la pel·lícula –ni a la protagonista, ni a nosaltres– saber què va passar, ni qui va cometre el crim, sinó saber qui era la noia. El que pot fer la jove metgessa és buscar el seu nom, indagar qui va ser que va trucar a la porta de casa seva i no va ser atesa.

Un tema que no aborda la pel·lícula, però que m’agradaria plantejar, és el de l’abast de la nostra responsabilitat no pas respecte a una acció (o omissió com en aquest cas) de la qual jo conec el resultat, el qual dispara la meva responsabilitat, sinó respecte a una acció de la qual no coneixem els resultats. Els efectes de la nostra acció, en tant que professionals, tenen un recorregut que se’ns escapa de les mans necessàriament. Què va passar amb l’alumne que vam aprovar o suspendre? I amb el pacient que derivem a altres serveis?, etc. Hi ha moltes històries, tristes i alegres, no sabudes, de les quals som coculpables i corresponsables. És clar, però, que d’això no podem fer-nos-en càrrec. O potser sí; però, com? Fent i actuant segons el nostre abast i el nostre poder; fent com la protagonista i buscant darrere el que ha passat allò correcte i el que és bo. La clau de la pel·lícula, de la seva proposta (que ni és el pessimisme, ni l’individualisme), es deixa entreveure en els últims gestos de la protagonista. Ja no és cosa de dir o buscar més, sinó simplement d’estendre els braços (abraçar, acompanyar) i fer-se’n càrrec.

Per cert, la jove doctora, Jenny Davin, va trobar el nom de la desconeguda, Félicie Koumba. Coneixent-la es va conèixer a si mateixa.

Fitxa tècnica:

Títol original: La fille inconnue
Any: 2016
Duració: 113 minuts
País: Bèlgica
Director i guionista: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne
Repartiment: Adèle Haenel, Jérémie Renier, Olivier Bonnaud, Olivier Gourmet, Louka Minnella, Pierre Sumkay, Nadège Ouedraogo, Ben Hamidou, Thomas Doret, Fabrizio Rongione, Christelle Cornil
Gènere: Drama

Per a citar aquest article: Moratalla TD. Fer-nos-en càrrec. La noia desconeguda. bioètica & debat · 2016; 23(80): 26-27