Figurar-se la vida. Cartes a Déu

L’Òscar té deu anys i està ingressat en un hospital per a nens malalts. La seva malaltia és molt greu, té un càncer que està posant fi a la seva vida, li queden pocs dies abans de morir. Com li podem dir la veritat? Com el podem renyar per les seves entremaliadures? Ni els metges ni els seus pares no són capaços d’explicar-li el que realment li passa.

No obstant això, aconsegueix assabentar-se de la gravetat de la seva malaltia. No voldrà parlar amb cap d’ells. Només ho farà amb la Rosa, una dona malhumorada, excèntrica, que fa pizzes i les reparteix a domicili. Ella parlarà amb ell directament; gairebé no el coneix, ni li agraden especialment els nens, i molts menys els hospitals i les malalties. Aquesta «bona» dona, antiga lluitadora de catch, intentarà ajudar l’Òscar, i per això li proposarà que a partir d’ara cada dia de la seva vida compti com deu anys, de tal manera que així aconsegueixi viure una vida completa. També li proposa que expliqui a Déu els esdeveniments d’aquesta ràpida i fugaç vida mitjançant cartes que ella mateixa s’encarregarà de fer-li arribar. El joc, la franquesa, la sinceritat i l’humor faran que entre tots dos creixi una profunda amistat que ajudarà a l’un a afrontar la seva pròpia mort i a l’altra, la seva pròpia vida.

Aquesta pel·lícula té el seu origen en el llibre Óscar y la dama de rosa, escrit el 2002 pel mateix director de la pel·lícula, Éric-Emmanuel Schmitt. El llibre va rebre un important premi de l’Acadèmia de Medicina de França (el premi Jean Bernard 2004) per contribuir d’una manera poderosa, a través de la literatura, a la humanització de l’atenció sanitària, sobretot en el difícil cas dels nens que afronten dures malalties; la mateixa Acadèmia de Medicina francesa va arribar a recomanar d’una forma directa la lectura d’aquest llibre a aquells professionals que es trobaven en entorns semblants als descrits en el relat. Éric-Emmanuel Schmitt és, a més de director i autor d’aquesta pel·lícula i aquest llibre, el creador del magnífic relat El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, també portat al cinema d’una forma no menys magnífica.

La cinta compta amb l’esplèndid treball de Michèle Laroque, la dama de rosa, que combina a la perfecció els tons irònics i tendres, la tristesa i l’alegria, la por i l’esperança. Al costat d’ella fa un treball notable el nen protagonista, Amir. També destaca la presència del veterà Max von Sydow, que en veure’l en aquesta pel·lícula ens recorda el llegendari protagonista d’El setè segell. Els actors, la música i la recreació magnífica d’ambients dotaran la pel·lícula d’una atmosfera peculiar, entre el conte màgic i el relat realista.

El repte que afronta la pel·lícula és com parlar d’un tema tan difícil com és el de la mort en la infància; potser la cinta no ens descobrirà res massa nou, però sí que ens oferirà llocs i moments per a la reflexió. Ens dóna recursos molt imaginatius per abordar temes difícils i complexos. I al fil d’aquesta gran qüestió s’entreteixeixen qüestions claus com són les que tenen a veure amb la vulnerabilitat i la fragilitat humanes, les institucions sanitàries, els professionals de la salut, la família o l’experiència religiosa.

Una pel·lícula com aquesta, que aborda de cara un tema tan relliscós i que la majoria de les vegades convida al silenci, té el perill de caure en el sentimentalisme i en un to emotiu i melodramàtic que pot bloquejar la reflexió i ser un llast per a la pròpia pel·lícula. Crec que evita aquest perill recorrent al realisme màgic; la imaginació, de vegades en la seva forma més excessiva i histriònica, ens provoca un somriure capaç de vertebrar l’emoció i el sentiment i evitar que es converteixin en pura llàgrima. Ni el realisme descarnat no pot servir per reflexionar sobre aquests temes, ni tampoc el sentimentalisme que fuig del fet mateix de la mort. La pel·lícula és realista sense ser crua; és sensible sense ser sensiblera. No escamoteja la realitat i l’afronta amb honestedat.

El gran mèrit de la pel·lícula rau en la quantitat de dispositius narratius que ens ofereix a l’hora de tractar temes tan difícils com el de la mort en la infància

El gran mèrit de la pel·lícula rau en la quantitat de dispositius narratius que ens ofereix a l’hora de tractar temes tan difícils com el de la mort en la infància. Les qüestions d’ètica, és a dir, la manera com afrontem la vida i la mort, demanen tot el nostre esforç racional, però també un no menor esforç imaginatiu. Aquí en tenim a grans dosis. No és estrany que ens trobem davant d’un bon exemple de medicina narrativa o de bioètica narrativa.

En primer lloc, veiem com la protagonista, la dama de rosa, utilitzarà la seva experiència com a lluitadora de catch per presentar a l’Òscar situacions que el puguin ajudar en els seus conflictes quotidians. Un problema, una situació difícil o un moment d’incertesa són il·luminats i aclarits per algun peculiar combat de catch. Aquests relats, entre el record i la imaginació, ajuden el jove Òscar a posar-se en situació, l’orienten, l’aconsellen. Veiem aquí la força il·lustradora del relat.

En segon lloc, amb més imaginació, llança a l’Òscar el repte de considerar cada dia que li queda de vida com si fossin deu anys, per viure així una vida sencera. Li està oferint una forma de viure el temps que li queda com el temps de tota una vida, de veure’s a si mateix habitant el temps, amb els seus esdeveniments, les seves aventures i desventures, i fer-se així, d’alguna manera –una manera imaginativa–, una biografia. D’aquesta manera l’Òscar pot, potser, explicar la seva vida, i també afrontar la seva mort.

Però aquest relat de la seva vida, el seu recorregut biogràfic, adquireix la forma d’identitat narrativa quan és explicat a «algú»; i aquest algú serà Déu mateix. La Rosa li proposarà que escrigui cartes a Déu. És molt interessant analitzar el concepte de Déu que es desprèn d’aquestes cartes, un Déu proper, que pateix, que juga, a qui es tracta de tu (en filigrana apareixen grans temes per a la teologia com un «Déu que pateix» o un Déu que pot permetre el mal). M’interessa més subratllar l’efecte que té en el propi nen. Aquestes cartes li permeten comunicar-se, expressar-se, reconèixer el que és i el que té, reconciliar-se amb els seus propis pares, i que els seus pares es reconciliïn amb ell. L’escriptura, el relat, té un poder catàrtic, encara que no el salva de la mort (utilitzar el miracle hauria estat un recurs massa fàcil, tant per al director de la pel·lícula com per al «Déu» aquí presentat).

Aprendre a viure la mort, maleïda mort!, té com a conseqüència, beneïda conseqüència!, aprendre a viure la vida

El relat, aquest conjunt d’estratègies narratives, no eviten la mort però il·luminen d’alguna manera com afrontar-la; com viure la mort, el temps, i més quan és fora de temps, com en el cas de la infància. Essent això important, potser ho sigui més contemplar en quina mesura aquestes històries, aquest relat –la pròpia història del petit Òscar–, il·lumina la vida dels pares, la de la dama de rosa, la del metge. Aprendre a viure la mort, maleïda mort!, té com a conseqüència, beneïda conseqüència!, aprendre a viure la vida. Un dur aprenentatge. També per al lector, per a l’espectador, que veient i llegint la vida figurada d’un altre, es veu i es llegeix a si mateix.

Fitxa tècnica:

Títol: Cartes a Déu (títol original: Oscar et la dame rose)
Any: 2009
Durada: 105 minuts
País: França, Bèlgica, Canadà
Director: Eric-Emmanuel Schmitt
Guió: Eric-Emmanuel Schmitt
Repartiment: Michèle Laroque, Amir Ben Abdelmoumen, Max von Sydow, Amira Casar, Mylène Demongeot, Constance Dolle, Simone-Elise Girard, Benoît Brière, Mathilde Goffart, Thierry Neuvic
Gènere: Drama

Per a citar aquest article: Domingo-Moratalla, Figurar-se la vida. Cartes a Déu. Bioètica & debat. 2015; 21(76): 26-27