Fràgil identitat. El pare

Un senyor gran, ANTHONY (Anthony Hopkins), de vuitanta anys, ironic, entremaliat i que vol seguir vivint sol – com ho ha fet fins al moment-, rebutja les cuidadores que li ofereix la seva filla Anne (Olivia Colman). Ella fa la seva vida i ja no el pot visitar tots els dies; nous treballs i noves possibilitat s’albiren a la seva vida. Al mateix temps observa amb molta tristesa que el seu pare comença a tenir seriosos problemes mentals. Estem veient a una filla que perd al seu pare  poc a poc, submergit en el deteriorament mental i vital. Ella vol viure i el seu pare perd la vida que sempre ha tingut.  Ens trobem una pel·lícula que ens parla de les relacions entre pares i fills, sobre vellesa i sobre salut mental, la demència o l’Alzheimer. Presentada així, aquesta pel·lícula explora temes que ja hem vist a la literatura i al cinema, però aquesta pel·lícula no és exactament això, o al menys ho és d’una forma diferent, jo diria radicalment diferent. I el culpable que no sigui una pel·lícula més sobre aquests temes és Anthony Hopkins, també la seva companya en el repartiment, magnífica, Olivia Colman i és clar, el director guionista Florian Zeller. 

La direcció i el guió, amb la supèrbia interpretació d’Anthony Hopkins, fa que aquesta pel·lícula ens interessi per la seva temàtica, i a qui no?, sinó que ens trasbalsa, ens sacseja i ens inquieta. Anthony Hopkins fa d’Anthony i nosaltres, els espectadors, veiem a Anthony a través d’Anthony Hopkins, i el director aconsegueix tancar-nos amb ell en el seu món. El veiem fent d’ell mateix, imitant-se ell mateix, creïble en la seva exageració. I amb aquest joc d’interpretacions, trobem una pel·lícula amb ànima i amb vida, molt diferent de les altres.

Veiem un dolor, una pena en observació, un dolor convertit en patiment, i la clau d’aquest patiment està en el fet de no poder fer la narració, de no poder explicar la pròpia historia, i ni tan sols saber quina es la historia

Aquesta pel·lícula ens pot ajudar a descriure, pensar i tractar la malaltia mental, la demència, l’Alzheimer i la vellesa, pero apunta alguna cosa més,que m’agradria destacar en aquest moment. Veiem un dolor, una pena en observació, un dolor convertit en patiment, i la clau d’aquest patiment està en el fet de no poder fer la narració, de no poder explicar la pròpia historia, i ni tan sols saber quina es la historia. 

Es tracta d’una pel·lícula sobre la identitat personal. Som les nostres histories; son la història que expliquem, relacionant peripècies i projectes, donant-li un sentit i així habitem el nostre temps i els nostres espais. I anem explicant i ens expliquem també a nosaltres mateixos. Però, què passa quan no podem explicar, quan ja no en sabem? El patiment de n’Anthony, el de la seva filla, i el nostre amb ells, està en la impossibilitat de que el nostre protagonista pugui explicar la seva historia. El veiem com un mirall trencat, en histories deslligades. Paradoxalment ens acosten a  aquesta situació “disnarrativa” gràcies a la narrativa magistral del director, que fa que l’espectador pateixi aquesta falta de  relat. La història es difícil de seguir a l’inici, comporta certa difiultat i incomoditat, que veiem com es resolt de mica en mica. 

Una gran part de la força de la pel·lícula es trova en la seva sobrietat teatral; basada en el diàleg entre personatges, no necesita més espais que unes poques habitacions i l’unic recurs de la paraula. Es una pel·lícula estèticament senzilla, però vivencialment aclaparadora. 

Viure humanament suposa esculpir el temps i habitar els espais. Temps i espai es converteixen en els escenaris de la nostra vida. La pel·lícula jugarà amb aquestes dues dimensions tant humanes i ens mostrarà com la identitat humana es juga en l’espai i el temps. Tal com avança la pel·lícula l’espai es deshumanitza, les habitacions perden “ànima”, humanitat i queden reduïdes a una petita habitació anónima a una residencia; malgrat tot, sempre hi ha una finestra, símbol de la possibilitat de mirar al carrer, de veure el món. Si la pel·lícula juga emb l’espai, els espais, també ho fa amb el temps. Una de les peripècies habituals de l’Anthony és dir que li han robat el rellotge, que ell mateix amaga i torna a trobar. Li han pres el temps, no troba el temps. I sense espais i sense temps no hi possibilitat de narració I no podem trobar a d’altres, ni tan sols a nosaltres mateixos. 

Necessitem l’abric dels relats, pero aquest abric és reconèixer els llocs i viure el temps, i reconéixer als altres i a nosaltres mateixos. Però de vegades, aquí ho comprovem, la identitat es trenca, es fractura, s’esqueixa

Qui som si no ens podem narrar i reconèixer-nos? Trobem una identitat frágil, tremendament vulnerable, la seva, potser la de tots. Necessitem l’abric dels relats, pero aquest abric és reconèixer els llocs i viure el temps, i reconéixer als altres i a nosaltres mateixos. Però de vegades, aquí ho comprovem, la identitat es trenca, es fractura, s’esqueixa. La pregunta per qui és torna insistent, però les peces ja no encaixen, les peripècies ja no es continúen unes amb les altres. La identitat frágil, els límits dels nostres poders i de les nostres capacitats és el que se'ns ofereix per a la reflexió. Dit d’una altra forma: la dificultat de explicar, que vol dir una identitat humana ferida.

La pel·lícula ens fa pensar sobre els límits del poder, sobre les capacitats humanes o la tan mencionada i tan poc pensada autonomía. Ens mostra de manera diàfana un ésser humà “poderós” que trontolla. Mirem a Antohony, nosaltres els espectadors cinematogràfics del segle XXI veiem no nomès al protagonista que interpreta l’altre Anthony, sinò a alguns dels seus personatges. Veure a Anthony Hopkins es veure al doctor Frederick Treves amb la seva mirada noble i honesta, que intenta fer alguna cosa per aquella persona a la que li neguen la seva humanitat (L’home elefant, 1980), o al doctor Hannibal Lecter, aquesta vegada amb aquella mirada mordaç i subtil del qui s’ha situat més enllà del bé i del mal (El silencio de los corderos, 1991), o a Stevens, amb aquella calma, tranquil·litat i mesura, capaç d’afrontar els reptes quotidians (Lo que queda del dia, 1993). Així, d’aquesta forma, aquest esser “poderòs” que la nostra imagineria cinematográfica ha construït, ara s’esfondra, apareix frágil, sense poders, vulnerable. 

I en aquesta pel·lícula veiem històries mínimes, pel·lícula “mínima”, per a expresar una experiencia máxima: el límite de l’experiència. Viure, tenir experiències, es “viatjar”, Viatgem, passem el temps i fem el recorregut dels llocs, els evoquem… però aquí el viatge es trenca, la experiència es mutila davant d’aquest intens patiment per la impossibilitat d’explicar. Què fer? Com seguim explicant? Com seguir explicant per a nosaltres o per a d’altres quan ja no expliquem relats o històries? On rau la memoria? Sí, perdem les fulles, és la metáfora per a descriure el seu deteriorament. Què ens pot mantenir en peu?

Potser només queda el gest, un darrer gest que dibuixa la pel·lícula de mans de la cuidadora de l’Anthony: riure, plorar, la tendresa, la carícia, el tacte.. quan ja no hi ha paraules, ni tan sols mirades amb complicitat. Fràgils, necessàriament fràgils. Així s’ens descriu en la pel·lícula. Com guarir i tenir cura d’aquesta fragilitat constitutiva? Com viure en el deseert inhòspit? Com repoblar-nos de fulles?

Si la primera escena de la pel·lícula ens portava a l’espai tancat i progressivament deshumanitzat d'habitacions interiors, la darrera escena, després del plor i la tendresa, ens porta amb anhel a una finestra on veiem un mar de fulles, homes i dones que no han perdut encara les seves fulles, però que están mogudes pel vent.