Francesc Abel, s.j.: fundador de la bioètica europea

Francesc Abel, gràcies a la seva estada als Estats Units al costat del professor André Hellegers, fou un dels impulsors de la bioètica europea. Primer, el 1976, va fundar l’Institut Borja de Bioètica a Catalunya, i el 1986 es va convertir també en un dels fundadors de l’Associació Europea de Centres d’Ètica Mèdica (EACME), associació que ha establert sinergies entre els centres europeus i ha donat lloc a interessants projectes i publicacions sobre bioètica. També fou un dels impulsors del Grup Internacional d’Estudis de Bioètica.

Publicat:
10 | 10 | 2022
Paul Schotsmans

Professor d’Ètica Mèdica, Facultat de Medicina, KU Lovaina. Vicepresident del Comitè Consultiu Federal Belga de bioètica. Expresident de l’EACME.

Paraules clau:
Comparteix:
Francesc Abel Fabre

Fou l’any 2009, en la conferència anual de l’Associació Europea de Centres d’Ètica Mèdica (EACME), celebrada a Venècia, on vaig coincidir per últim cop amb en Francesc Abel. Malgrat les dificultats que tenia per viatjar, volgué estar present un any més a la reunió de la «seva» Associació, i fou extraordinàriament influent en les discussions: les seves limitacions físiques no impediren en absolut que estigués plenament actiu i participatiu en els debats i en l’intercanvi d’idees.

Mirant enrere i repassant els molts anys de treball i diàleg compartits, haig de dir que el funcionament actual de l’EACME es pot considerar una herència meravellosa d’en Francesc Abel: en Francesc rodejat de molts joves formats en bioètica, oferint un futur brillant i prometedor de la bioètica europea.

La idea de crear «centres de bioètica», sorgida als Estats Units, la va assumir en Francesc Abel, que va aprendre com fer-ho a la Universitat de Georgetown de Washington D.C. Allà va tenir l’oportunitat de conèixer André Hellegers, fundador del Kennedy Institute of Ethics. Certament foren aquests contactes els que el van portar a prendre la mateixa iniciativa a Barcelona i fundar el primer Centre de Bioètica a Europa, l’Institut Borja de Bioètica, a Sant Cugat.(1) L’IBB, amb en Francesc al capdavant, es va convertir en el «pont europeu» per a la bioètica americana i esmerçà esforços en la realització de moltes iniciatives, que encara segueixen essent importants en aquest moment, com l’Encyclopedia of Bioethics(2) o la Bibliography on Bioethics.(3)

L’estada d’Abel a l’Institut Kennedy va tenir una altra conseqüència positiva: va trobar —malgrat la mort prematura d’André Hellegers— grans companys entre els seus col·legues metges: Edmund Pellegrino i John Collins Harvey, ambdós amb el mateix interès per la bioètica. Tots ells van compartir esforços a fi d’organitzar múltiples conferències internacionals i seminaris amb experts de tot el món.

El 1986, en Francesc Abel es va convertir en un dels fundadors de l’Associació Europea de Centres d’Ètica Mèdica (EACME). Maurice de Wachter, del Centre de Bioètica de Maastricht, Patrick Verspieren s.j., del Centre Sèvres de París, Richard Nicholson, del Bulletin of Medical Ethics de Londres, Eduard Boné s.j., de Brussel·les, i Nicole Léry, de Lió, tots van unir forces amb ell per donar una estructura legal i pràctica a aquesta Associació. Tenien la forta convicció que l’EACME havia de ser sempre una xarxa de «centres» i no pas de membres individuals. Les magnífiques conferències anuals de tots aquests anys en donen raó. En aquest moment, l’EACME cobreix gairebé tots els centres de bioètica d’Europa i proporciona la xarxa necessària per a moltes iniciatives europees en el terreny de l’ètica mèdica. Aquesta xarxa associativa ha permès establir sinergies per enfortir esforços en el camp de la investigació en bioètica, en bona part a través de projectes patrocinats per la Comissió Europea. Els participants dels primers projectes d’investigació amb finançament de la UE, BIOMED en les seves edicions I i II, es van conèixer inicialment en les reunions de l’EACME. Posteriorment s’han portat a terme altres iniciatives sota el patrocini i finançament dels actuals Programes Marc de la UE.

La idea de crear «centres de bioètica», sorgida als Estats Units, la va assumir en Francesc Abel, que va aprendre com fer-ho a la Universitat de Georgetown de Washington D.C.

En aquest context cal citar com a projecte rellevant el que es va portar a terme entre els anys 1995-1998 sota el títol «Basic ethical principles in bioethics and biolaw»,(4) coordinat pel Centre de Bioètica i Dret de Copenhaguen, sota la direcció de Peter Kemp. El grup l’integraven vint-i-dos socis procedents de diversos països de la Unió Europea, i durant el desenvolupament del projecte es portaren a terme quatre reunions importants (Copenhaguen, Sheffield, Utrecht, Barcelona). Sota la direcció de Francesc Abel, l’IBB va tenir un paper destacat en la seva fase final a fi d’assolir un consens... per tant no és una coincidència que el document de conclusions portés per nom «Declaració de Barcelona», ja que fou elaborat i consensuat en la darrera reunió a la seu de l’IBB. Francesc Abel i Núria Terribas afirmaven en la seva presentació: «L’esperança que compartim és que l’informe constitueixi un element de cohesió per al pensament contemporani en el terreny de la bioètica i el dret, no només a Europa, sinó al món sencer. A Europa, confiem que no sols sigui útil als polítics i legisladors, sinó que ajudi a fomentar l’ideal de Comunitat Europea com a comunitat de ciutadans ètics i no de mers interessos econòmics». Aquesta declaració i el seu contingut expressen l’esperança impulsora de Francesc Abel que la bioètica pogués fomentar una comunitat de ciutadans ètics! Sens dubte la seva presència i participació en el projecte fou extremadament influent en la «readaptació europea» del principialisme americà de Georgetown.(5) La Declaració de Barcelona suposa, doncs, una autèntica proposta alternativa que a més d’incloure el principi d’autonomia recull altres principis ètics bàsics, típicament europeus pel nostre context cultural i històric, com el de «dignitat, integritat, vulnerabilitat», a més d’incorporar com a essencials els conceptes de solidaritat i responsabilitat humanes.

Les extenses connexions d’en Francesc Abel a nivell internacional van fer possible que també s’organitzessin moltes reunions en les quals els pioners de la bioètica als EUA eren convidats a Europa. Les reunions a Barcelona, Milà, París, Brussel·les, Maastricht, Washington D.C. i moltes altres foren un referent en la recerca internacional per comprendre millor altres posicionaments i entrar-hi en diàleg. Aquestes reunions eren una ocasió per intercanviar perspectives de com les diverses religions i visions del món havien d’integrar els nous progressos mèdics i la recerca de respostes en la societat. Procedent d’un ambient catòlic, Francesc Abel era una persona totalment oberta a punts de vista molt diversos. El diàleg, segons ell, havia de ser entès de diverses maneres. En primer lloc, donant-li un caràcter realment interdisciplinari i integrador. Essent metge i bon coneixedor de la filosofia i la teologia, va entendre molt bé com integrar aquest diàleg a les diverses disciplines, en especial aproximant ciències i humanitats. Sovint es convidada també a juristes amb l’objectiu que fessin de pont per a la posterior adopció de normes. En segon lloc, amb una visió àmplia de la realitat: obria el seu cor i la seva ment a les interpretacions restrictives del Magisteri Catòlic, i al mateix temps vibrava per noves idees i per donar respostes als interrogants de la societat del seu temps: plural i oberta.

Francesc Abel, juntament amb el seu bon amic John Collins Harvey, fou la persona impulsora del Grup Internacional d’Estudis de Bioètica, sota l’empara de la Federació Internacional d’Universitats Catòliques. En un primer moment el grup estava limitat a especialistes en ètica catòlica i teòlegs moralistes, però amb el pas del temps va adquirir una dimensió ecumènica i es va ampliar a altres membres i a la comunitat científica i mèdica. Francesc Abel fou altament valorat per la seva capacitat d’obertura i per la seva preparació, sense renunciar mai al diàleg amb els col·legues que tenien opinions totalment diferents. Temes com la cura en situacions crítiques, les noves tecnologies al principi de la vida humana, la medicina i la tecnologia al final de la vida, són exemples d’aquest esforç. Els participants a aquestes reunions no només van arribar a comprendre’s millor, sinó que van disposar d’una estratègia de com establir ponts dins de les seves pròpies cultures i nacions. Com a resultat d’aquest fructífer treball, que va durar més de deu anys, van quedar publicacions interessants com La vida humana: origen y desarrollo. Reflexiones bioéticas de científicos y moralistas (1989), Birth, Suffering, and Death: Catholic perspectives at the edges of life (1992) o Critical choices and critical care: Catholic perspectives on allocating resources in intensive care medicine (1995), entre altres.

No cal dir que la bioètica europea i internacional ha perdut una de les seves grans figures. Voldria concloure amb alguns records personals: en moltes ocasions vaig compartir amb en Francesc el trajecte entre l’aeroport de Brussel·les i Maastricht. Ens vam fer bons amics, si bé considero que la nostra relació fou més pròxima a la de pare i fill. Foren moltes hores les que vam compartir esperant els nostres vols d’Europa i EUA. Ell insistia que sempre hem de tenir una ment oberta, no només per entendre altres disciplines, sinó essencialment pels que pensen diferent dins de la pròpia disciplina. Quan el vaig veure arribar a Venècia el 2009 no vaig imaginar que seria el nostre darrer encontre. Aquest moment resta en la meva memòria amb gran estima... un home savi, viatjant pel món, fent-nos comprendre que la medicina i les seves aplicacions han de ser un servei i acompanyament a la nostra vida finita i que els éssers humans, en les seves reflexions ètiques, hem de veure amb claredat que el diàleg i la integració són els camins per construir un món millor.
L’EACME celebrarà els seus vint-i-cinc anys en la propera Conferència Anual, que tindrà lloc a la Universitat de Bristol el setembre de 2012. Estic segur que l’esperit d’en Francesc ens guiarà en la consolidació d’aquesta «Associació Europea», que ell va impulsar, amb il·lusió i confiança, com a lloc de diàleg, de comprensió i de saviesa.

Nota i referències bibliogràfiques

Per a citar aquest article: Schotsmans, P. Francesc Abel, s.j.: fundador de la bioètica europea. Bioètica & Debat. 2012;18(65): 3-5. 

1. El Kennedy Institute of Ethics (KIE) fou fundat el 1971 pel Prof. André Hellegers, per generar reflexió i anàlisi davant dels nous i creixents problemes ètics de la medicina en desenvolupament. El Dr. Francesc Abel aprofità la seva experiència en el KIE per fundar a Barcelona el seu propi centre el 1976. 
2. Post SG, editor. Encyclopedia of bioethics. 3rd ed. New York: Thomson Gale; 2004.
3. Walters L, et.al., editores. Bibliography of Bioethics. Washington D.C.: Georgetown University; 1975-2009.
4. Rendtorff JD, Kemp P. Basic Ethical Principles in European Bioethics and Biolaw. Vol. I Autonomy, Dignity, Integrity and Vulnerability. Vol. II. Partners’Research. Report to the European Commission of the Biomed II-Project Basic Ethical Principles in Bioethics and Biolaw 1995-1998. Denmark: Centre for Ethics and Law; Barcelona: Institut Borja de Bioètica, Barcelona; 2000. 
5. Beauchamp TL, Childress JF. Principles of Biomedical Ethics. 6th ed. New York: Oxford University Press; 2008. p. 372-393.