I si vivim tots junts? Qüestió d'imaginació

Hi ha molt cinema, més del que es creu, que té com a tema la vellesa. De vegades podem arribar a pensar que s’ha convertit en un gènere cinematogràfic, com ho poden ser el cinema carcerari, el cinema per a adolescents o el cinema de terror. El problema és que quan arribem al gènere es corre el risc, necessàriament, de caure en els tòpics. Aquesta pel·lícula, malgrat els tòpics, ens proposa pensar en com vivim, en com anem fent la vida.

Publicat:
22 | 12 | 2022
Tomás Domingo Moratalla

Professor de Filosofia. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED)

Comparteix:
Cinema

Un bon grapat de pel·lícules podrien servir-nos per a aquesta finalitat. Penso en l’entranyable pel·lícula Elsa i Fred (2005), de dos «joves» de vuitanta anys que troben l’amor; en Lluny d’ella (2006), la dura pel·lícula que reflecteix la realitat de l’Alzheimer amb el rerefons de la vida en una residència de gent gran; en Le Week-end (2013), on una parella de professors jubilats intenten revitalitzar el seu matrimoni viatjant a París, o en la més recent La joventut (2015), una bona i bella pel·lícula sobre la possibilitat de seguir fent possibles projectes i somnis. I tantes altres. La que proposo no és la millor pel·lícula estèticament parlant, ni la més emocionant narrativament, ni la més il·lustrativa des del punt de vista pedagògic. Però sí que conté una mica de bon cinema, emociona i, sobretot, ens explica una història que ens fa pensar. Voldria aturar-me en la pel·lícula francesa I si vivim tots junts? (2011). Com dic, no és una gran pel·lícula, no passarà a la història del cinema, però sí que ens pot servir per a pensar en la nostra vida –en com l’anem vivint–, arran de la seva trama, dels seus petits episodis. No m’interessa tant que ens fixem en el que conta, sinó en la pregunta que intenta respondre: com fem i refem la nostra vida a mesura que l’anem «complint», que l’anem vivint, i quin qüestionament fem o podem fer dels models de vida que ens proposa la nostra societat o la nostra cultura quan anem fent anys, ja sigui la residència, ja sigui un cuidador o ja sigui la nostra família. Com dic, no m’interessen tant les respostes com les preguntes.

La pel·lícula ens explica els avatars d’uns amics que comparteixen amistat des de fa més de quaranta anys i van arribant a l’anomenada «tercera edat». Recorden i rememoren altres èpoques, han estat grans professionals, grans homes i dones, i ara sembla que només són una càrrega, oblidats per fills i nets. Sobre ells ronda el possible trasllat a una residència, la qual cosa és vista com el pitjor dels mals i com a símbol de tots els declivis. Però davant d’això que els ve al damunt, reaccionen, es rebel·len. I es plantegen: per què no vivim junts? Pot ser que sigui una bogeria, però entre tots poden ajudar-se; el que no fa l’un ho pot fer l’altre. I a més compten amb un cuidador, un jove etnòleg que fins i tot canviarà el tema de la seva tesi de resultes del contacte amb ells: passarà a estudiar la vellesa en la cultura europea. Per això viurà amb ells, i des de dins serà partícip de les seves aventures i desventures.

La pel·lícula compta amb un repartiment excepcional. Són actors que, m’atreveixo a dir-ho, han envellit amb nosaltres, o ens hem fet «vells» amb ells. Molts d’ells, d’elles, omplirien pàgines de la història del cinema. També el més jove té una carrera portentosa.

Aquest és l’escenari en què ens trobem, en què ens posa el director. Com dic, no és una gran pel·lícula, però té l’encert de situar-nos enmig d’una realitat que ens afecta a tots. D’entrada, pot semblar només una pel·lícula amable, «afectuosa», tirant a carrinclona, m’atreviria a dir; però el seu ritme pausat i alegre a la vegada, amb els seus gestos i els seus brillants diàlegs, fa que passi dels tòpics i d’allò previsible, d’allò banal, a esdevenir una pel·lícula mordaç, revulsiva, crítica.

El seu gran tema és la vellesa, com viure la vellesa, sense saber gaire bé ni què és la vellesa ni què és la vida. S’hi entrellacen una gran quantitat de temes: l’amistat, l’amor, el sexe –d’especial rellevància en la trama de la pel·lícula, en la trama de la vida–, les relacions amb els fills, amb els nets, etc. I al costat d’aquests temes afloren sentiments i emocions que la història ens comunica pausadament, amb saviesa: la por d’envellir, por a la solitud, a la mort; i, al mateix temps, el gust per la vida, les il·lusions que bateguen en cadascú, en tothom. I nosaltres, espectadors, assistim a aquest «espectacle» d’humanitat, i el director aconsegueix que ho fem des de dins, i aquest és un mèrit de la pel·lícula. Fa que vegem aquests «vells» amics no només des dels nostres ulls, sinó també des dels ulls d’un «estrany», els del jove que els observa; i nosaltres observem l’observador i així també ens sentim observats i observadors.

Hi ha moltes situacions divertides, plenes de quotidianitat, realisme i, sobretot, tendresa. Sense ànim d’exhaustivitat destacaria tan sols un conjunt de moments que tenen a veure amb la instal·lació d’una piscina a la casa on viuran tots junts. La piscina ocuparà l’hort en què s’entretenia un dels més grans, i es construirà com a al·licient perquè els nets vagin a veure els avis. I veurem al llarg de la pel·lícula com la piscina es converteix en un lloc d’acords i desacords.

La pel·lícula, aquesta història, més enllà dels seus temes i situacions, respon a una por que planeja al voltant dels protagonistes: la por de viure en una residència

La pel·lícula, aquesta història, més enllà dels seus temes i situacions, respon a una por que planeja al voltant dels protagonistes: la por de viure en una residència. La qüestió de la residència apareix poques vegades, de fet només una, quan a un d’ells el porten a una en una ocasió i els amics van a rescatar-lo. Gairebé ni s’anomena, però és la gran protagonista. Què fer, com fer-ho, per no anar a una residència? Anar a una residència es veu com una cosa normal, habitual, com allò que cal fer. Però els nostres protagonistes es rebel·len contra això, són uns insubmisos d’aquesta normalitat. De fet, i això ens fa pensar a tots, el que ells estan rebutjant realment és una forma de vida que, en el seu imaginari, simbolitza la mort, el declivi i la manca d’il·lusió. Davant d’això arriba la reivindicació d’una forma de vida alternativa. I el que fan és plantejar la manera de viure que ells realment volen. Des de la pel·lícula, la pregunta que hauríem de fer-nos és: com ho poden fer les residències per a oferir aquesta forma de vida que potser volem? Es tracta, doncs, de qüestionar l’imaginari social negatiu al voltant de les «residències de gent gran»

Des de la pel·lícula, la pregunta que hauríem de fer-nos és: com ho poden fer les residències per a oferir aquesta forma de vida que potser volem? Es tracta, doncs, de qüestionar l’imaginari social negatiu al voltant de les «residències de gent gran»

Si bé la pel·lícula traspua certa ingenuïtat i respostes previsibles, malgrat tot hi bateguen grans preguntes que no poden deixar-nos indiferents. És una pel·lícula que «ben vista» pot ser molt incisiva; es planteja sense moralismes, sense ànim de convèncer a ningú de res, i així fa que ens plantegem qüestions importants que giren no tant sobre com volem morir, sinó sobre com volem viure. Un cinema entretingut i lleuger i que, malgrat tot, ens fa una picada d’ullet crítica que ens deixa un regust agredolç.

Com vivim? Com responem davant allò que no ens agrada? Respondre-hi amb un «no» és només una part de la resposta; l’altra part ens l’ofereix aquesta història: cal proposar alguna cosa i l’ingredient essencial per a fer-ho és la imaginació. A l’hora d’organitzar la nostra vida i la nostra salut (malaltia), o la dels nostres éssers estimats, hem de comptar amb moltes coses, és cert, però sempre necessitarem, com posa en relleu la pel·lícula, una bona dosi d’il·lusió i d’imaginació.    

Títol original: Et si on vivait tous ensemble?

Any: 2011

Durada: 97 minuts

País: França

Director: Stéphane Robelin

Guionista: Stéphane Robelin

Repartiment: Guy Bedos, Daniel Brühl, Geraldine Chaplin, Jane Fonda, Claude Rich, Pierre Richard, Bernard Malaka, Camino Texeira, Gwendoline Hamon, Gustave Kervern, Shemss Audat.

Gènere: Comèdia dramàtica.

Per a citar aquest article: Domingo-Moratalla, T. I si vivim junts? Qëstió d'imaginació.Bioètica & debat. 2020; 26(88): 26-27