John Q. Indignació i sistema sanitari

El cinema és un laboratori del judici bioètic. I ho és amb grans i magnífiques pel·lícules, però també amb pel·lícules no tan bones, o no tan magnífiques. John Q. no és una gran pel·lícula, la qual cosa no vol dir que sigui una mala pel·lícula; però, no obstant això, no m’atreviria a assenyalar-la com un clàssic en la formació bioètica. Si bé poques pel·lícules podem trobar més apropiades per pensar i deliberar sobre alguns dels temes més importants de la bioètica. Sí, un clàssic, nogensmenys que tot un clàssic. Un clàssic és aquella obra artística, literària, cultural o cinematogràfica, com fa el cas, que sempre té alguna cosa a dir, que no esgota la seva interpretació i que, per tant, és vista en diferents moments i sempre està dient quelcom oportú. En la via cinematogràfica de la bioètica aquesta pel·lícula és indispensable; no pot faltar al nostre arxiu. Una pel·lícula molt oportuna en els primers anys d’aquest segle, però que actualment es pot continuar veient, se’n pot gaudir i podem pensar bioèticament a partir d’ella. I, a més, és molt entretinguda.

La trama de la pel·lícula és senzilla. Hi trobem una jove parella americana de classe mitjana-baixa que sofreix els avatars dels vaivens econòmics; tenen un fill, feliç, que somia ser culturista. Tot va bé, però, de sobte, la situació econòmica familiar empitjora i, el que és pitjor, el nen es desploma en un partit de beisbol i a l’hospital li diagnostiquen una insuficiència cardíaca que requereix un trasplantament de cor, que en cas de no ser dut a terme comportarà la mort lenta del nen. Malgrat la gravetat de la situació els pares confien en el seu bon metge, però descobreixen que un canvi en les condicions de la pòlissa fa que l’assegurança no els cobreixi aquesta operació tan costosa. I, en aquesta situació, la directora de l’hospital «convida» John Q. i la seva esposa a pagar els diners de l’operació (250.000 dòlars en total) o bé a anar-se’n amb el seu fill i veure’l morir. Fan tot el possible, recullen diners dels amics, venen tot el que poden vendre, però, així i tot, l’hospital exigeix una quantitat que no tenen. Què poden fer? Atabalat per la situació, indignat i ple d’amor pel seu fill, el nostre protagonista es decideix a prendre per la força el servei d’urgències amb la finalitat de pressionar les autoritats de l’hospital perquè incloguin el seu fill en la llista de receptors de cor. Fins i tot està disposat a suïcidar-se perquè el seu fill pugui rebre el seu cor, aparentment compatible. La situació se soluciona favorablement: miraculosament apareix un cor compatible d’una jove dona que ha tingut un accident i, encara més miraculosament, la directora de l’hospital accedeix a fer el trasplantament. Tot i això, no és un final feliç, ja que John Q. és jutjat i declarat culpable (del delicte de segrest).

Aquesta és la història que explica la pel·lícula. Formalment està ben rodada, i és molt àgil i entretinguda. Les interpretacions són bones, sobretot la del sempre eficaç Denzel Washington en el paper de pare lluitador. La pel·lícula la dirigeix amb ritme Nick Cassavetes. Potser és un dels directors més «clàssics» en l’àmbit de la bioètica. Després d’aquesta pel·lícula va fer El diari de Noa (2004) i La decisió d’Anne (2009), dues altres pel·lícules fonamentals en el cine bioètic, i ambdues molt recomanables.

Un dels grans mèrits de la pel·lícula, i que és allò que la converteix en una gran pel·lícula per a l’anàlisi bioètica, és que compta amb tres o quatre escenes relativament llargues curulles d’argumentació moral; per exemple, quan la directora de l’hospital i el metge comuniquen als pares la malaltia del seu fill i les despeses econòmiques que comportarà; també l’escena en què els segrestats a urgències parlen sobre la situació de l’assistència sanitària als Estats Units, i, potser no tan discursiva però sí més commovedora, l’escena en la qual el pare abans de llevar-se la vida aconsella el nen sobre el seu futur.

D’altra banda, la pel·lícula s’alimenta emotivament de la relació paternofilial tan poderosa i tan universal. Què és el que no faríem per un fill? Quines normes, quins principis no passaríem per alt per la vida d’un ésser tan estimat, a més de feble, fràgil i vulnerable? La història connecta directament amb l’espectador; de seguida ens posem en la pell dels protagonistes i ens posem a pensar: «què faria jo?». A més, la pel·lícula aconsegueix aquest efecte d’identificació gràcies al canvi al qual sotmet els personatges més durs de la història: la directora de l’hospital i el metge cardiòleg. Veiem com evolucionen humanament d’una posició de simple gestió (directora) i mínima responsabilitat medicotècnica (cardiòleg) a una posició de major humanitat i empatia.

En l’atenció mèdica es troben els dos extrems de la paradoxa: el sofriment personal (individual) i una política econòmica sanitària (pública)

El pare es troba en una situació desesperada i ha de fer alguna cosa: què ha de fer, què és el correcte? Des d’un punt de vista ètic ens interessa fixar-nos en els dos elements: el que provoca aquesta necessitat de resposta (la situació) i la resposta que hi donem (la indignació). Quina és la situació? Ni més ni menys que la política sanitària en un país com els Estats Units. La pel·lícula ens il·lustra perfectament, i cruament, sobre el funcionament de les assegurances mèdiques i com les pòlisses mèdiques se signen i s’organitzen d’esquena als malalts, pacients o usuaris. I més enllà de la presentació del sistema sanitari, el que hi veiem que pot ser extrapolable fora dels Estats Units, més enllà del moment que reflecteix la pel·lícula, és l’enfrontament entre dues lògiques: d’una banda la gestió, una racionalitat freda, pública, política, que podríem titllar d’inhumana, i d’altra banda els éssers humans, febles, fràgils i malalts. Som éssers sofrents i som també –al mateix temps– usuaris d’un sistema de salut. Ens trobem amb la màxima humanitat i, de vegades, amb la màxima inhumanitat dels gestors amb els seus càlculs. És una gran paradoxa la que se sotmet a la nostra reflexió: el sofriment és íntim, personal, però té un preu. En l’atenció mèdica es troben els dos extrems de la paradoxa: el sofriment personal (individual) i una política econòmica sanitària (pública).

I, és clar, quan veiem que un sistema s’inclina cap al costat de la gestió i s’oblida de les persones que sofreixen, ens indignem i protestem. Aquesta és la nostra resposta. Com pot ser que un sistema tan modern, tan cientificotecnològic, es pugui oblidar d’allò que li dona sentit i validesa última, les persones que pateixen? Ens indignem. I la indignació és un dels motors de l’ètica, de la bioètica.

Però no n’hi ha prou d’indignar-se, hem de canalitzar institucionalment aquesta indignació perquè sigui capaç d’afrontar aquesta paradoxa sanitària (el sofriment és personal, però té un preu social i públic), evitant situacions extremes que obstrueixen l’acció ètica. La indignació, com reflecteix aquesta pel·lícula, engega la imaginació que busca respondre a les exigències quotidianes tenint com a meta majors cotes d’humanització; una humanització que té moltes cares i nivells, ja que el sofriment adopta mil rostres.

Títol original: John Q.

Any: 2002

Durada: 118 min

País: Estats Units

Director: Nick Cassavetes

Guionista: James Kearns

Repartiment: Denzel Washington, Robert Duvall, James Woods, Anne Heche, Kimberly Elise, Ray Liotta, Eddie Griffin, Shawn Hatosy, Daniel I. Smith, Laura Elena Harring, David Thornton, Dina Waters, Ethan Suplee, Gabriela Oltean, Heather Wahlquist, Keram Malicki-Sánchez, Kevin Connolly, Larissa Laskin, Martha Chaves, Obba Babatundé, Paul Johansson, Philip Williams, Troy Winbush, Allegra Fulton

Gènere: Drama
 

Per a citar aquest article: Domingo-Moratalla, John Q. Indignació i sistema sanitari. Bioètica & debat · 2018; 24(83): 26-27