Justícia i dependència

A la societat li costa moltíssim reconèixer el vincle entre la justícia i la dependència. Paradoxalment, no succeeix el mateix amb les famílies, on en l’interior de les quals les dones –sobretot elles– s’han fet càrrec de les atencions a les persones dependents des de la mateixa existència de la institució familiar. Això ha suposat, històricament, una doble injustícia i una doble dependència: la injustícia d’abandonar socialment a les persones dependents (persones grans, discapacitats, malalts crònics, nens, marginats,...) a la seva sort familiar, i la injustícia de dipositar a l’esquena de les dones tot el pes d’aquesta càrrega, privant-les, d’aquesta manera, de l’accés als avantatges del món laboral i polític. No cal dir que el tenir cura dels familiars dependents, encara que sigui una càrrega que la majoria dels homes no han volgut assumir, resulta imprescindible pel bon funcionament de la societat. L’atenció a les persones dependents mai s’ha considerat digna de remuneració econòmica, la qual cosa ha condemnat a les dones cuidadores, i encara segueix fent-ho, a una dependència econòmica crònica.

Ambdues lleis suposen reconèixer que la dependència està vinculada a la justícia i que cuidar de les persones dependents és una obligació de la qual tots en som responsables, i no només els més propers

La Llei de Dependència a Espanya i a Catalunya la Llei de Serveis Socials, persegueixen l’objectiu de garantir ajuda social als individus que estan en una situació de dependència, és a dir, “en un estat en el qual es troben les persones que per raons lligades a la manca o pèrdua d’autonomia física, psíquica o intel·lectual tenen necessitat d’assistència i/o ajudes importants per a poder realitzar els actes normals de la vida quotidiana”¹. Ambdues lleis suposen reconèixer que la dependència està vinculada a la justícia i que cuidar de les persones dependents és una obligació de la qual tots en som responsables, i no només els més propers. Dit això, em proposo exposar seguidament i breument les raons filosòfiques i ètiques de l’habitual desconnexió entre la justícia i la dependència, una desconnexió que pot entorpir l’aplicació d’ambdues lleis.

Si hom repassa les teories de la justícia que justifiquen els actuals models normatius de la societat, inclòs el model d’estat del benestar, no ens hauríem d’estranyar de la poca atenció que es dedica a l’ajuda a les persones dependents, o del fet que aquesta sigui marginal o, en el millor dels casos, testimonial. La primera de tals teories és la filosofia del mercat, basada en la defensa de la llibertat econòmica, la protecció de la propietat privada i la mercantilització de les necessitats socials amb l’objectiu d’optimitzar la relació entre costos i beneficis econòmics en les relacions humanes. La segona teoria és la teoria del contracte social, que proposa un gran acord entre els membres de la societat que comparteixen una igualtat aproximada de capacitat i poder (almenys en l’estat de naturalesa prepolític) i que busquen el benefici mutu com a finalitat de la cooperació social. La tercera és l’utilitarisme, la doctrina moral i econòmica que té com a objectiu optimitzar la major felicitat pel major nombre de persones. Malgrat la seva enorme rellevància social i política, cap d’aquestes teories no pot dedicar prou atenció a la justícia que requereixen les persones dependents.

El mercat ignora a tots els individus que no poden oferir el preu que el mercat posa als serveis, inclosos, per descomptat, els serveis socials. D’aquesta manera, només les persones dependents que puguin costejar-lo són adequadament ateses. Naturalment, això exclou a la immensa majoria de les persones dependents, atès que la dependència -no pot ser d’una altra manera- es concentra entre els que tenen pocs recursos econòmics. No importa si la dependència és la causa de la precarietat econòmica dels qui la pateixen o aquesta és la causa d’aquella. Allò veritablement rellevant és que ambdues estan estretament relacionades. Segons dades del Banc Mundial, més de 600 milions de persones –un de cada deu éssers humans– viu amb alguna forma de discapacitat important, i d’aquestes més de 400 milions viuen en països pobres. A més a més, en els països rics com el nostre, els individus amb dependència crònica són freqüentment els més pobres, la qual cosa contrasta paradoxalment amb la major necessitat econòmica que tenen per tal de compensar els seus desavantatges. La dificultat per obtenir ingressos degut a la dependència s’afegeix –en realitat es multiplica– a les dificultats pròpies de la dependència. La situació és moralment dramàtica quan descobrim que les pitjors conseqüències de la dependència poden ser superades en la majoria dels casos amb una ajuda social major, i comprovem tanmateix, que el mercat no fa res per incentivar aquest tipus d’ajuda.

En la seva coneguda obra La riquesa de les nacions, Adam Smith, un dels majors defensors de la filosofia del mercat, exposava un dels exemples que més es cita en la teoria econòmica liberal per justificar la bondat del mercat. Segons el filòsof i economista escocès del segle XVIII, “no esperem que el sopar arribi per la benvolença del carnisser, el cerveser o el forner, sinó perquè en això rau llur interès”. El benestar general derivat de l’economia, segons Smith, és el fruit de l’interès egoista dels productors i dels consumidors, no pas d’algun tipus de generositat altruista. Tal vegada Smith té raó amb la seva tesi de que l’egoisme és suficient motivació per explicar com funciona el comerç, però sens dubte la moralitat i les relacions humanes no poden reduir-se a les relacions comercials. Alasdair MacIntyre replica a l’exemple de Smith amb no pas poca ironia, advertint que si un client habitual entrés a la carnisseria i s’adonés que el carnisser està patint un atac de cor i només digués: “Ui! segons veig, avui no està en condicions de vendre’m carn” i es dirigís a continuació a la carnisseria del davant, no hi ha dubte que això perjudicaria la relació humana entre ambdós, inclosa la relació econòmica, encara que ningú no hagi violat les regles del mercat.²

L’ajuda a la dependència no es pot derivar, per tant, ni de la racionalitat del mercat ni de la motivació moral que la sustenta

L’egoisme del mercat tan sols es pot mantenir dins d’una xarxa de relacions humanes més àmplia presidida per una reciprocitat que no obeeix ni es redueix al mer interès personal. El compromís moral i social amb els altres ha de basar-se en la reciprocitat, però no en la reciprocitat de les relacions de mercat, en què el cooperadors busquen la maximització del seu propi benefici, sinó en la reciprocitat basada en el servei mutu, en el desig de servir als altres com a part del que és la vida bona per a mi, i el desig al mateix temps de ser servit pels altres (si és que a ells els és raonablement possible). El desig de servir als altres no ha de ser la cobdícia, sinó la generositat. L’ajuda a la dependència no es pot derivar, per tant, ni de la racionalitat del mercat ni de la motivació moral que la sustenta.

Les teories del contracte social tenen l’avantatge, respecte al mercat, de que parteixen del compromís moral amb una certa igualtat entre els individus. La seva premissa bàsica (malgrat les diferències entre els diversos defensors del contracte social: Hobbes, Locke, Rousseau, Kant, en les seves versions clàssiques; i Nozick, Gauthier o Rawls en l’actualitat) és que individus “lliures, iguals i independents” es reuneixen per acordar les regles bàsiques de la societat. El resultat és molt més  prometedor que el mercat, i el ciutadà passa a ser el centre de la reflexió social i política en detriment del consumidor. Les polítiques basades en els Droits de l’Homme et des Citoyens, posteriorment els Drets Humans, deuen molt a les teories del contracte social. Tanmateix, del contractualisme tampoc se’n deriva un tractament adequat de la dependència. No s’ha d’oblidar que els contractants són individus que comparteixen una aproximada igualtat per defensar una societat lliure de la dominació i les injustícies de classe, ètnia i gènere, però no s’ajusta a la descripció de les persones dependents que, per definició, posseeixen unes capacitats i un poder inferiors –en ocasions molt inferiors– als de la majoria d’individus. En un llibre recent, Martha Nussbaum ho explica amb molta claredat: “la incapacitat de donar una resposta adequada a les necessitats dels ciutadans amb deficiències i discapacitats és un greu defecte en les teories modernes dels quals deriven els principis bàsics d’un contracte per al benefici mutu”.³

Què poden oferir les persones dependents a canvi de l’ajuda –a vegades, una ajuda realment gran– que necessiten dels altres? Si la reciprocitat es basa en l’interès mutu, resulta molt difícil justificar una assistència costosa a les persones dependents. Podem pensar que tots som susceptibles de ser dependents en algun moment de la nostra vida, sobretot si tenim la sort d’arribar a vells, la qual cosa inseriria l’ajuda a la dependència en el contracte basat en el benefici mutu. Però amb aquest argument no n’hi ha prou. Primer, perquè se’ns pot replicar que un sistema privat d’assegurances (el mercat) pot fer-se càrrec eficientment d’aquest risc calculat, amb el reconegut problema de que el mercat acabarà excloent als més pobres, que són precisament els que més possibilitats tenen de convertir-se en persones dependents durant més temps. I segon, perquè algunes persones dependents ho són des que neixen o des de molt joves, molt abans que puguin compensar productivament a la societat la major part de l’assistència que necessitaran durant tota la seva vida. El mercat els exclou per definició, i les teories del contracte social es tornen sordes a les seves reclamacions perquè les persones dependents tenen poc a oferir als seus conciutadans en els termes clàssics del benefici mutu de la cooperació social.

L’única manera de justificar una assistència social generosa envers les persones dependents és substituir l’enfocament del mutu benefici per un altre basat en la generositat no calculada

L’única manera de justificar una assistència social generosa envers les persones dependents és substituir l’enfocament del mutu benefici per un altre basat en la generositat no calculada, en l’apreci per l’ajuda a les persones necessitades independentment del retorn objectiu d’aquesta ajuda, amb el convenciment que la cooperació social és un valor que es justifica per si mateix, la bondat del qual resideix en si mateix, i no només en els beneficis que produeix a qui hi coopera.