La confidencialitat en l'àmbit de la discapacitat intel·lectual i la malaltia mental
La confidencialitat és un principi bàsic de la relació assistencial, promoguda èticament i protegida legalment, també en l’àmbit de la discapacitat intel•lectual i la malaltia mental. Davant qualsevol conflicte ètic relacionat amb la confidencialitat, ha de prevaler la defensa del dret a la intimitat del pacient, excepte si hi ha risc per a la seva integritat o la de tercers. En el context jurídic, el professional ha de valorar com col•labora èticament amb la justícia.
Psiquiatre. Màster Universitari en Bioètica IBB-UR. Comitè de Bioètica de Catalunya.
Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya. Fou assessor de l'atenció a la salut mental a Catalunya (2005-2015)
Psiquiatre. Màster Universitari en Bioètica IBB-URL.Va treballar com a psiquiatre infantil i juvenil a l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona. Coordinà el Comitè d'Ètica Assistencial (CEA) de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i va ser vicepresident del CEA del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat
«... allò que vegi o escolti en el transcurs del tractament ho guardaré per a mi mateix, i consideraré aquests temes com una cosa vergonyosa de què parlar.» (Jurament hipocràtic segle V aC)
«No hi ha medicina sense confiança, ni confiança sense confidència, ni confidència sense secret.» (Portes, L. A. 1996)
Introducció
L’evolució de la relació assistencial en el context sanitari des d’un model paternalista a un altre model basat en el principi d’autonomia, suposa que el dret del pacient a mantenir el control de la informació i de les decisions sobre la seva salut ocupa un lloc prioritari i, a més, subratlla que ell és el titular indiscutible i intransferible d’aquest dret, i que l’exerceix quan dóna el consentiment informat per a qualsevol intervenció diagnòstica o terapèutica.
Aquest principi general, però, es trenca quan, per la raó que sigui, el pacient es considera que no és competent per prendre aquestes decisions, com ocorre en el cas de menors, de pacients inconscients en situació d’urgència, de persones amb trastorns mentals greus o de persones amb discapacitat intel•lectual significativa, i en aquests casos torna a prendre prioritat el principi de beneficència en defensa del «millor interès del pacient», de vegades sota la tutela judicial, per garantir l’adequació de les mesures preses, com en el cas dels internaments involuntaris a causa d’un trastorn mental.
Encara hi ha un tercer aspecte fonamental, rellevant tant en l’atenció sanitària com en la social: la intervenció sobre persones o grups vulnerables. La causa de la vulnerabilitat d’una persona pot ser el resultat: a) d’una condició, com la d’estar malalt, ser vell, ser discapacitat o ser menor; b) d’un lloc on es troba, com ara la presó o en un país estranger per un procés d’emigració forçosa; c) d’una posició social, com una minoria ètnica o la pobresa, o d) d’una suma de diverses de les causes anteriors. Les necessitats dels pacients vulnerables són més grans respecte a la confidencialitat perquè hi ha un risc més gran que aquesta sigui violada
La manca de competència per decidir en algunes situacions relacionades amb la malaltia mental greu o la discapacitat intel•lectual és un element fonamental que pot determinar decisions professionals i procediments netament diferents als que es produeixen en la situació habitual. En aquesta situació habitual, el pacient o l’usuari espera raonablement que la informació que ofereix al professional no sigui divulgada ni compartida amb d’altres.
La confidencialitat en l’àmbit de la salut: la història clínica
Per tractar èticament les persones a les quals assistim, hem de protegir allò que ens confien. La confidencialitat es refereix tant al dret del subjecte perquè no siguin revelades les informacions confiades, com al deure de sigil, que compromet a qui rep la confidència. El deure de fer-ho s’anomena secret professional.
El secret professional ha passat a tenir una fonamentació nova i més rigorosa, i no es basa exclusivament en l’excel•lència moral o en el deure del professional, sinó en el dret de qualsevol persona a la intimitat. En realitat, la justificació ètica fonamental del principi de confidencialitat és el respecte que el professional deu a l’autonomia del seu client, pacient o usuari, la qual cosa comporta el deure immediat de protegir-ne la informació personal. A més, la privacitat en la relació amb el professional és un pilar bàsic per al mateix exercici professional, i el secret és la condició sine qua non per a la intimitat i la confiança.
Tanmateix, i malgrat la importància tan alta del principi de confidencialitat en la relació assistencial, el deure professional de la protecció i del secret no és considerat com un deure prima facie o fonamental o, el que és el mateix, no està «blindat», com passa en altres professions. Legalment, en la doctrina del Tribunal Suprem, el secret professional es considera un mitjà per protegir drets fonamentals, però no és en ell mateix un dret fonamental. I és que, en el context complex de les nostres societats contemporànies, els professionals tenen també altres deures que poden entrar en conflicte amb el deure de confidencialitat.
Per exemple, l’Organització Mèdica Col•legial estableix algunes excepcions a aquest deure: l’imperatiu legal, les malalties de declaració obligatòria, les certificacions de naixement i defunció, quan (amb el seu silenci) el metge pogués ocasionar un perjudici al mateix pacient o a altres persones, o un perill col•lectiu, quan es vegi injustament perjudicat a causa del manteniment del secret o quan comparegui com a denunciat davant del Col•legi. Fins i tot si el pacient l’autoritza, això no hauria de perjudicar la discreció del metge, que procurarà sempre mantenir la confiança social en la seva confidencialitat. El Codi Penal2 accepta aquests preceptes i hi afegeix també el de l’interès científic, amb algunes condicions d’anonimat.
El Conveni d’Oviedo, relatiu als drets humans i la biomedicina, de 4 d’abril de 1997, ratificat el 23 de juliol de 1999, estableix, entre altres principis i bases, la prevalença del benestar humà sobre la ciència (article 2), la necessitat del consentiment informat previ a qualsevol intervenció (article 5) i el «dret de qualsevol persona perquè se li respecti la vida privada» (article 10).
L’article 7.6 de la llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, estableix que les dades de salut es poden tractar sense consentiment per a la prevenció o per al diagnòstic clínic, per a la prestació d’assistència sanitària o de tractaments mèdics o per a la gestió de serveis sanitaris, sempre que les tracti un professional sanitari o una altra persona subjecta al secret professional, o per la necessitat de salvaguardar l’interès vital de la persona afectada o d’una altra persona, en cas que la persona afectada estigués incapacitada físicament o jurídica per donar-ne el consentiment. Per aquesta raó, per a les dades relatives a la salut hi ha limitacions legals als coneguts drets d’accés, esmena, cancel•lació i oposició.
Segons Appelbaum i Gutheil,1 els continguts de la història clínica psiquiàtrica poden classificar-se en tres tipus: 1.Fets: dades objectives que reflecteixen allò que passa i el que s’ha fet al respecte: dades clíniques, tractaments prescrits, etc. 2.Judicis: constituïts per pensaments i raonaments a partir dels fets, que permeten seguir el curs de l’anàlisi realitzada i de la presa de decisions.3.Reflexions: impliquen un estil narratiu, una conjunció de dades, un acostament a possibilitats, una valoració, en definitiva, que requereix més temps i més dades per transformar-se en judicis o fets.
Aquests autors entenen la història clínica de salut mental constituïda per dos tipus de notes diferenciades: les anomenades notes de progrés, completament semblants a les històries clíniques convencionals, objectives; i les notes de procés, que informen dels aspectes menys objectius del subjecte i de les hipòtesis o interpretacions subjectives del professional. Les primeres han de ser accessibles al pacient; però les segones, no necessàriament
Aquesta diferenciació respecte a la informació continguda en la història clínica ens pot ajudar a resoldre els problemes a propòsit de l’accés, però no pas els relatius a la custòdia, integració i normalització. Diguem ja, respecte a aquests darrers aspectes, que l’obligació de custòdia de la història clínica la tenen les institucions (la direcció). És aconsellable crear protocols de confidencialitat i d’accés a les dades clíniques on s’especifiqui qui pot sol•licitar una història clínica i quin disseny hauria de tenir el circuit de distribució per assegurar que la documentació arribi on es necessita, tot garantint-ne el «blindatge» en les etapes intermèdies. En aquest sentit, la història informatitzada en garanteix, mitjançant una contrasenya personalitzada, les condicions de custòdia i els límits d’accés.
La Llei Catalana 21/20004 (i la 16/2010 posterior), així com l’homòloga bàsica estatal 41/2002, assenyalen principis bàsics de la relació sanitària: respecte a la dignitat humana, a l’autonomia i voluntat del pacient, a la intimitat personal, als deures dels pacients de proporcionar dades vertaderes i actuar amb lleialtat, a l’obligació dels professionals envers la informació i la documentació (taula 1); així com els drets d’accés dels titulars de la història clínica i/o dels seus representants, i els relatius a la cancel•lació, que només es pot fer efectiva un cop exhaurits els períodes de conservació que marca la norma (15 anys per als documents més importants)
En relació amb l’accés, ja hem comentat que la titularitat de les dades, en termes molt clars, correspon al pacient, amb les úniques limitacions de manca de competència mental per decidir (en aquest cas, cal donar la paraula al tutor o familiar subrogat), d’algunes dades que puguin lesionar drets de tercers o dels mateixos professionals (les notes subjectives o de procés, ja comentades), i els fins no assistencials, com els referits a la recerca epidemiològica, auditories de qualitat i d’altres, sempre amb les degudes cauteles d’anonimat. Encara hi ha una altra excepció, anomenada privilegi terapèutic, a parer nostre èticament dubtosa, segons la qual un metge podria ocultar informació rellevant a un pacient quan considerés que aquesta informació només pot ocasionar perjudicis al procés terapèutic.
Tots els professionals estan obligats al principi de confidencialitat i al deure de secret; tot i això, és molt pertinent establir-ne perfils d’accés diferenciats segons la responsabilitat de cadascun en una part o en la totalitat del procés
Quant al dret d’oposició, i en certa manera també al d’esmena, tots dos estan subjectes finalment al criteri mèdic. El dret d’oposició, especialment necessari en les situacions en què –com en la salut– no és exigible el consentiment del titular, es concreta en el rebuig d’un pacient perquè les seves dades o una part d’aquestes dades siguin revelades a un altre centre o professional sanitari. No està clar com procedir en aquests casos; sembla, però, que s’hauria de fer compatible el dret de la persona «en determinades circumstàncies» i el dret dels centres a revocar-lo, també almenys «en determinades circumstàncies» (risc vital, situació d’urgència...)
Un exemple especial de translació de dades entre professionals el constitueixen les informacions encreuades, molt freqüents entre professionals sanitaris i de serveis socials, una situació típica en l’atenció psiquiàtrica tant en infants com en adults o en persones amb discapacitat intel•lectual. Aquesta realitat es veu augmentada per la mateixa dinàmica de treball de l’anomenada Llei de Dependència, on ambdós tipus de servei han de compartir necessàriament dades de màxima sensibilitat de les persones. Pensem que, igual que en la salut, no hauria de fer falta el consentiment explícit del titular, així com preveu la mateixa Llei quan diu que «no cal el consentiment quan les dades (…) es repleguen per a l’exercici de les funcions pròpies de les administracions públiques en l’àmbit de les seves competències»
En qualsevol cas, es tracta de buits importants –si no de contradiccions clares– entre els drets al control sobre les pròpies dades i les exigències cada vegada més complexes de l’acció sanitària. Vegeu, si no, com compatibilitzar un benefici social indiscutible, com la història clínica compartida de Catalunya, amb determinades exigències personals que podrien limitar l’accés a aquestes dades de qualsevol centre sanitari que hi hagués d’intervenir. Potser per això l’esmentada Llei 16/20106 preveu la constitució d’una comissió tècnica en matèria de documentació clínica, per establir criteris homogenis sobre l’accés a les dades personals en matèria de salut i sobre l’intercanvi d’aquestes dades.
Quan la confidencialitat entra en conflicte
Parlem, però, d’ètica. Davant de qualsevol conflicte ètic en el camp de la confidencialitat, ha de prevaler la defensa del dret a la intimitat del pacient, i només l’existència d’un risc greu per a la seva integritat (principi de beneficència) o la de tercers (principi de justícia) justificaria èticament la ruptura del secret. Llavors, si en condicions habituals ha de prevaler el dret a la intimitat de la persona, en condicions habituals la persona ha de poder donar-ne el consentiment per a l’accés de tercers o la divulgació.
Tanmateix, en el context jurídic ens trobem que la història clínica constitueix un element de vàlua indubtable en processos judicials, tant quan es produeixen demandes contra la institució o el professional en relació a l’assistència sanitària prestada, com quan el jutge sospita que la història clínica pugui contenir dades que l’ajudin en els procediments penals
El deure d’auxili a la justícia –o imperatiu legal– obliga a prestar col•laboració als jutges i tribunals en els termes establerts per la llei. Aquesta obligació pot entrar en conflicte amb l’obligació de secret, igualment preceptiva: pensem que la relació assistencial –i per tant, la raó que el professional disposi de dades personals del pacient– es manté sobre la base d’una finalitat terapèutica, mentre que el requeriment judicial no té per què ser-ho ni, molt menys, estar enfocat cap al màxim benefici del pacient. Convé, en aquests casos, obtenir del tribunal les dades concretes que se sol•liciten, així com els motius precisos de la sol•licitud, per establir els límits de la informació, i el professional ha de buscar la proporcionalitat entre la raó jurídica i la informació requerida; sempre, però, amb el criteri de «mínima informació necessària».
Així doncs, els professionals sanitaris haurien de respectar els tres principis següents de la confidencialitat en l’assistència sanitària:2
• Els individus tenen un dret fonamental a la privacitat i a la confidencialitat de la seva informació relativa a la salut.
• Els individus tenen dret a controlar l’accés a la seva informació relativa a la salut, tot donant, denegant o retirant el consentiment, tot i que amb algunes limitacions quan es tracti de professionals sanitaris subjectes al secret professional.
• En els casos en què s’hagi de divulgar una informació confidencial sense permís del pacient, els professionals sanitaris han de prendre en consideració la seva necessitat i proporcionalitat, així com els riscos derivats.
La immensa majoria dels conflictes detectats en relació a la confidencialitat en el camp de la salut mental s’expressa en el context del treball en equip i en les xarxes assistencials (multidisciplinarietat i interinstitucionalitat), en les informacions en general a tercers o a les institucions de justícia i en el tractament amb menors o adults no competents a causa d’una malaltia mental o una discapacitat intel•lectual. És per això que cal que les organitzacions assistencials disposin de protocols de bona praxi per a l’abordatge de les situacions en què calgui establir una excepció al principi de confidencialitat (taula 1).
| Taula 1. Criteris de bona praxi en les situacions d’excepció a la confidencialitat |
| 1. Els professionals han de conèixer les disposicions i normes legals relatives a l’obligació de divulgar informació confidencial sense el consentiment del pacient. 2. Els factors que s’han de considerar davant la decisió de divulgar informació del pacient són: • La competència del pacient per decidir o, en cas contrari, si hem d’actuar en el seu benefici. • L’existència de riscos per a tercers (la probabilitat i immediatesa), en cas de no fer-ne efectiva la divulgació. • Que es tracti d’una situació subjecta a l’imperatiu legal (coneixement d’un delicte, petició formal d’un tribunal). 3. El procediment per a la divulgació sense consentiment ha d’intentar incloure el pacient en el procés: • Discutir el cas amb l’equip i/o buscar assessorament jurídic. • Explicar al pacient (i al representant legal, si es dóna el cas) la situació i les raons de l’excepció, sempre que això no entorpeixi l’objectiu que es vol assolir amb la divulgació. En alguns casos (ex.: coneixement d’un delicte), convé encoratjar el pacient perquè comuniqui personalment la situació, abans que actuï el professional (advertint-lo que la nostra responsabilitat ens obliga a comprovar fefaentment que ho ha fet així). • En cas que el professional comuniqui a l’autoritat la informació, aquesta s’ha de limitar a l’estrictament necessària, i sempre informant el pacient i el representant del contingut divulgat. • Quan es tracti de l’obligació de declarar com a testimoni o pèrit davant un tribunal penal, i si la nostra relació amb el pacient és sobre la base de la funció terapèutica i no pas pericial, demanarem al tribunal d’excusar-nos sota el deure de secret professional, i ens atendrem a partir d’aquí a allò que el tribunal disposi. • Anotarem el procés complet a la història clínica. |
Els informes
És, però, mitjançant la història clínica i amb la redacció d’informes, com a suport de la confidencialitat, de l’ús i de l’accés, com s’expressaran fonamentalment aquests conflictes. És cabdal establir la finalitat de cada informe que s’elabora. Les dades contingudes en aquest informe s’han d’utilitzar amb els criteris de «màxima austeritat» i «mínima informació necessària», de manera que s’eviti qualsevol informació complementària de forma sistemàtica. Els informes han de ser específics i respondre a l’objectiu per al qual es realitzen, i és convenient que en cada informe hi figuri la finalitat amb què s’ha elaborat, i a petició de qui i a qui s’ha lliurat, per prevenir-ne un ús il•lícit (taula 2).
| Taula 2. Requisits per a l’elaboració d’un informe amb dades de salut |
| • - Especifiqueu qui informa. • - Especifiqueu a qui es dirigeix. • - Expliciteu per quina raó es realitza. • - La informació ha de ser objectiva i precisa, amb paràgrafs directes i curts. • - Si la informació prové de tercers, cal indicar-ho. • - Descarteu la informació no rellevant en relació amb la finalitat. • - Eviteu dades o expressions que puguin ser sensibles en relació amb la intimitat o l’autoestima |
És especialment important evitar posar en un informe dades íntimes no rellevants, interpretacions o dades subjectives i d’escassa fiabilitat i, si algunes d’aquestes dades hi han de figurar per la seva rellevància, convé aclarir la font i la fiabilitat que se’ls atribueix
Els informes s’han de lliurar a qui s’ha prestat l’assistència. Només es poden lliurar a tercers amb el vistiplau de l’afectat o –com ja hem comentat– en cas d’incapacitat de fet o de dret de l’afectat, o per imperatiu legal. Sempre s’han d’evitar les trameses per canals no controlats, especialment el fax o qualsevol altre mitjà que no asseguri que qui rep les dades està autoritzat per rebre-les.
Cal prestar una especial atenció als informes psiquiàtrics en poblacions vulnerables com ara infants i adolescents, en què, sovint, els aspectes objectius de diagnòstic i pronòstic són particularment problemàtics. Si ja de per si l’assignació a l’assistència psiquiàtrica resulta, o pot resultar, discriminatòria, això és especialment greu en subjectes en desenvolupament. En aquests casos convé evitar l’excessiva difusió d’informes i maximitzar les comunicacions interprofessionals per altres canals. També és totalment recomanable fugir dels «estils personals» en l’elaboració d’informes i establir un procediment homogeni en tot el servei
Les raons per les quals elaborem informes poden ser moltes:
• Perquè ho considerem un deure ètic amb el pacient.
• Perquè és preceptiu per a l’accés (adequat) a un servei.
• Per requeriment judicial o perquè hi estem obligats per llei.
• Perquè considerem que hem de denunciar o alertar sobre un fet.
• Per millorar la continuïtat assistencial entre serveis o per establir plans coordinats amb altres professionals.
• Per petició del mateix servei o administració afí.
• A petició raonada del pacient.
La relació assistencial és una pràctica basada en fets i valors
Sempre cal tenir present que els nostres objectius terapèutics han d’incloure les mesures que permetin retornar al pacient, d’acord amb les seves possibilitats, el grau més elevat d’autonomia possible. Hem de ser extremadament curosos en el maneig de la informació clínica per evitar possibles danys a posteriori (com l’estigmatització). Per això és molt important la confidencialitat com un dels components essencials de qualsevol relació clínica
Així, per a la presa de decisions del professional en aquest tipus de situacions és fonamental:
• Identificar la persona en situació de vulnerabilitat.
• Valorar la seva competència per entendre i decidir sobre l’ús de la informació confidencial.
• Actuar en conseqüència (pacient autònom o bé representant legal).
Cal tenir en compte que una bona presa de decisions sobre l’ús i la divulgació d’informació confidencial d’un pacient necessita un model apropiat d’assistència que estigui enfocat a l’usuari i que sigui multidisciplinari i interinstitucional. Si el pacient està veritablement apoderat, llavors escoltarem i tindrem en compte la seva pròpia perspectiva.
Fulford,3 ha desenvolupat un model sobre la base que l’acció clínica en salut mental (incloent-hi l’establiment del diagnòstic) només pot respondre a un model basat en fets i valors. I això és així perquè, en salut mental, més que en qualsevol altra patologia mèdica, tota la clínica passa pel subjecte, de manera que el psiquiatre sovint ha d’establir apreciacions de la realitat, judicis valoratius, i a la vegada judicis de realitat. Per a aquest psiquiatre i filòsof anglès, la presa de decisions sobre la protecció, l’ús i la divulgació d’informació amb persones de grups vulnerables, s’hauria de centrar de manera detallada en les necessitats particulars i sovint diverses, i en els valors de cada individu en concret. Això requereix tenir en compte quatre àrees clau de destresa professional:
• Consciència de l’existència de valors i de la seva diversitat.
• Coneixement dels valors i de la seva diversitat:
• Aptituds de raonament per a l’exploració de diferències de valors.
• Aptituds de comunicació en l’exploració de valors i en la resolució de diferències de valors.
En conclusió
Les directrius ètiques de confidencialitat del professional sanitari no es redueixen pas a directrius de protecció de dades, malgrat que hi operin conjuntament. Són molt més, perquè representen el compromís del professional pel respecte i l’autonomia de l’altre –el pacient.
Tanmateix, la protecció de la privacitat i la confidencialitat que se’n deriva no són obligacions absolutes, i s’han de considerar tenint en compte altres obligacions. Encara que, per descomptat, els professionals sanitaris tenen l’obligació de complir la llei, el fet que ho facin no garanteix pas que s’hagin comportat de manera ètica: les directrius ètiques podrien ser diferents de les directrius legals d’una jurisdicció concreta. Per tant, cal:
1. Preservar la confidencialitat sempre que sigui possible.
2. Quan, en la relació terapèutica, es detectin riscos per a la confidencialitat, comentar-ho amb el pacient.
3. Considerar sempre, en pacients competents, que el consentiment per informar és un requisit previ.
4. Tenir present que la informació al pacient sobre la necessitat del professional de revelar continguts confidencials és preceptiva, tot i que el subjecte sigui competent.
5. Tenir present que és important tractar d’acordar amb el pacient no sols la comunicació de continguts confidencials, sinó també la seva amplitud i naturalesa.
6. En les comunicacions a tercers, utilitzar sistemàticament el criteri de «mínima informació necessària».
7. En els registres de la història clínica, adequar-se a la lex artis, raonant decisions i reflectint les eventualitats significatives.
En qualsevol cas, el suport dels comitès d’ètica o dels espais de reflexió ètica als professionals és fonamental per a l’establiment de criteris, pautes i protocols en el manejament de la confidencialitat i de les excepcions al deure de secret que puguin donar-se en la pràctica.
Així mateix, la formació específica dels professionals de l’atenció a les persones ha d’incorporar destreses (habilitats i actituds) que permetin la millora dels models de relació assistencial amb els nostres usuaris, tot incorporant la perspectiva i els seus propis valors en les decisions.
Referències bibliogràfiques
1. Código de ética y deontología. Madrid: Organización Médica Colegial de España; 1999.
2. Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal. Boletín Oficial del Estado, núm. 281 (24 de noviembre de 1995) Art. 199.2.
3. Appelbaum PS, Gutheil TG. Clinical handbook of psychiatry and law. Baltimore: Williams & Wilkins; 1991.
4. Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernents a la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 3303, (11 de gener-2001).
5. Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica, reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información sanitaria. Boletín Oficial del Estado, núm. 274 (15 de noviembre de 2002).
6. Ley 16/2010, de 3 de junio, de modificación de la Ley 21/2000. Boletín Oficial del Estado, núm. 156 (28 de junio de 2010).
7. Directrices europeas sobre confidencialidad y privacidad en la práctica sanitaria. [acceso 4 enero 2013]. Disponible a: www.eurosocap.org.
8. Fulford KW, Hope T. Control and Practical Experience. En: Koch HG, Reiter-Theil S, Helmchen E, eds Informed Consent in Psychiatry. Kagel: Springer; 1996.
9. Directrices europeas sobre confidencialidad y privacidad en la práctica sanitaria. [acceso 4 enero 2013]. Disponible a: www.eurosocap.org.
Bibliografia
- Abel F, Amarilla M. Confidencialidad en la Práctica Psiquiátrica. Guía Breve. Madrid: Asociación Española de Derecho Farmacéutico; 2002.
- Artetxe A. Confidencialidad en Psiquiatría. Una perspectiva desde la Bioética. Revista Colombiana de Psiquiatría. 2007; XXXVI (1): 111-122.
- Bloch S, Chodoff P, Greeen S, editores. La ética en psiquiatría. Madrid: Triacastela; 2001.
- Calcedo A, editor. Secreto médico y protección de datos sanitarios en la práctica psiquiátrica. Madrid: Médica Panamericana; 2000.
- Santander F, editor. Ética y Praxis Psiquiátrica. Madrid: Asociación Española de Neuropsiquiatría (AEN); 2000.
Per a citar aquest article: Ramos J. La confidencialitat en l'àmbit de la discapacitat intel·lectual i la malaltia mental. Bioètica & debat. 2012 18(67): 8-13
