La importància dels models en l'aprenentatge de l'ètica

En els últims anys he escrit alguns articles que tenen per objectiu pensar sobre l’ètica dels propis professionals de l’ètica, i sobre si aquests professionals han de tenir una conducta especialment exemplar.¹ En el present article vull reflexionar sobre la tasca dels professors d’ètica, i sobre la influència de la seva conducta en l’èxit de la formació dels seus alumnes.

Per aprendre ètica necessitem bons professors en totes les matèries

La meva postura sobre aquesta qüestió ja l’avanço d’entrada. Consisteix a defensar que la formació ètica dels alumnes no és una tasca només dels professors d’ètica, sinó que precisament el bon professor es distingeix del que no ho és, entre altres coses, per la dimensió ètica que és capaç de transmetre en les seves classes. El bon professor és el que és capaç d’aconseguir que els alumnes no només memoritzin continguts, sinó que els visquin, els creguin, els qüestionin i, sobretot, busquin camins per a la construcció d’un món més just amb el recurs dels coneixements que van adquirint, realitzant accions concretes durant el desenvolupament de les classes i fora de les aules, que suposen avenços en aquesta tasca.

Per descomptat, cal que el professor tingui bons coneixements de la matèria que imparteix, però, també, que sigui actiu, que cregui en els alumnes, en la seva capacitat d’aprendre i en la possibilitat que aquests es comprometin en la tasca de construir un món millor per a tothom.

Defenso que el professor que pot convertir-se en el nostre «model de referència» té un caràcter ètic que impregna la seva activitat, amb independència de la matèria que imparteixi

Defenso que el professor que pot convertir-se en el nostre «model de referència» té un caràcter ètic que impregna la seva activitat, amb independència de la matèria que imparteixi. Aquesta idea l’hem pogut comprovar recentment, en buscar quins són aquells professors que algunes organitzacions internacionals reconeixen com «els millors». A continuació destacaré l’exemple d’un premi que aspira a tenir un gran reconeixement mundial entre els professors.

El model de professor a imitar forma ciutadans del món

El passat 15 de març del 2015 es va concedir el primer Global Teacher Prize, un premi que pretén convertir-se en el Nobel dels professors, i que està dotat amb la xifra, gens menyspreable, d’un milió de dòlars. La cerimònia de lliurament va tenir lloc a Dubai, i la guardonada va ser la nord-americana Nancie Atwell, que va ser escollida entre un total de 5.000 aspirants de 127 nacionalitats diferents.

Tanmateix, quines són les qualitats d’Atwell perquè els organitzadors d’aquest premi ens la presentin com un model a seguir? Entre els mèrits d’aquesta professora destaca el fet que ha aconseguit que els seus estudiants de setè i vuitè grau llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any –enfront dels sis o vuit que llegeixen la majoria dels estudiants d’aquests nivells–, la qual cosa els porta no només a adquirir l’hàbit de la lectura, sinó també a escriure molt bé.

Per aconseguir el seu objectiu, aquesta professora deixa que el nen triï els llibres que vol llegir i els temes sobre els quals vol escriure. Però els alumnes no només llegeixen els llibres, sinó que també participen en tallers, els ressenyen, els classifiquen, els recomanen... Ens diu que la seva meta és que els estudiants es converteixin en «apassionats, habituals i crítics lectors» i que la lectura els converteixi en persones «més intel·ligents, més felices, més justes i més compassives, a causa dels mons que experimenten».²

El fet que llegeixin o no 40 llibres és una dada que, sent destacable, em resulta, però, marginal. L’important, per a mi, és el que es busca i s’aconsegueix amb aquest ampli nombre de lectures: ser persones més felices, més justes i més compassives. No és aquesta la finalitat de l’ètica? Personalment crec que aquesta és o, almenys, desitjo que hagi estat, una de les claus perquè hagi pogut obtenir el premi.

De fet, la Fundació Varkey Gems, organitzadora del premi, va destacar d’Atwell la seva constant innovació «tractant de formar ciutadans del món a l’aula». Comprovem, doncs, que la que ha estat considerada com a «millor professora del món», forja ciutadans del món, és a dir, persones que aspiren a construir un món millor per a tothom. I se suposa que això ho fa d’una manera excepcional.

Els seus alumnes no estan especialment dotats. Entre ells hi ha també alumnes amb trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat, o amb problemes d’aprenentatge o dislèxia. El seu estil, per tant, correspon a una educació inclusiva, que intenta que tots avancem junts, donant suport als que puguin presentar alguna debilitat. Orientació que sembla tenir també certa sensibilitat ètica.

El professor modèlic, no només parla de la solidaritat, sinó que ell mateix realitza accions solidàries

El fet que Atwell, en impartir les seves classes, es proposi un objectiu, un mètode, i uns resultats èticament destacables, la converteixen ja en model a seguir? O la seva vida personal, dins i fora de l’aula, hauria de ser també un model a imitar? Com influeix la manera de ser d’Atwell en els seus resultats? La meva posició sobre aquest aspecte és que no es poden obtenir bons resultats a l’aula si un no transmet als seus alumnes que  és tal com intenta que siguin els seus alumnes.

I què sabem de la personalitat d’Atwell? Podem deduir que el compromís personal amb la causa de la bona educació sembla inqüestionable en aquesta autora, si tenim en compte que ha donat el premi a la seva escola per seguir fomentant aquest tipus d’ensenyament. Amb aquesta acció, Atwell sembla haver sentit una responsabilitat personal en convertir-se en un model a imitar, després de l’obtenció del premi. Sembla voler dir-nos que el que hem d’imitar dels bons professors són, sobretot, les seves accions solidàries.

El professor a imitar, aconsegueix que els alumnes es diverteixin mentre aprenen continguts de manera crítica

Ara, posem algun exemple més. Entre els cinquanta professors que van arribar a la final hi havia un espanyol, César Bona.³ Quines són les característiques de les classes que imparteix Bona? Com és ell com a persona? Com influeix la seva personalitat en els seus alumnes i en les matèries que imparteix?

César Bona és llicenciat en Filologia anglesa i diplomat en Magisteri, té 42 anys, i imparteix les seves classes al col·legi públic Puerta de Sancho de Saragossa. A la classe de 5è B, amb nens d’entre 10 i 11 anys, tots els alumnes tenen un càrrec: la cap de reciclatge, el defensor de la lectura, la comissió periodística, la curiosa, el recogepersianas, l’advocada, l’historiador, l’encarregat de la llista negra dels que parlen massa, el capitost dels revoltats, etc.

El mètode de Bona consisteix a implicar-los a tots, fomentant el respecte, l’empatia i l’esforç, deixant que els nens, i ell mateix, deixin anar la seva imaginació. Els periodistes que han assistit a alguna de les seves classes escriuen: «Els nens es passen el dia somrient i aixequen molt la mà. Gairebé no fa servir el llibre de text». A l’aula, els nens no s’asseuen de cara a la pissarra, sinó que es miren els uns als altres. Les taules estan agrupades de quatre en quatre formant cinc continents, i es diuen «Lechugandia del Sur», «Panizoland», «Tierras Medias de Rancia», «Nueva Zapatilla» i «Mundo Viejuno». En les seves classes, els alumnes aprenen a cercar informació per si mateixos sobre els temes a tractar, debaten i recorden molt bé el que han tractat.

Què n’opinen els pares? Encara que els pares al principi tenien recels sobre aquesta manera d’impartir les classes, César Bona comenta que ara li diuen coses com la següent: «El meu fill és molt més empàtic, més autònom, sap tenir criteri propi, sap reaccionar davant les injustícies...». I els nens què n’opinen? Entre les opinions dels nens trobem les següents: «És molt divertit, aprenem d’una manera diferent», o «jugant aprenem millor que estudiant».

I ara ve la pregunta central d’aquest article: aquest professor podria impartir així les seves classes si ell no fos com vol que siguin els seus alumnes?

I ara ve la pregunta central d’aquest article: aquest professor podria impartir així les seves classes si ell no fos com vol que siguin els seus alumnes? César Bona comenta: «Jo crec que tothom té un tub que uneix el nen que érem amb l’adult que som. En alguns adults s’obstrueix i en mi està obert». Ens diu també que el mestre aconsegueix l’autoritat sense imposar-se: «Si tu crides, els altres cridaran més». A més, als alumnes se’ls posa pocs deures. Vol que els pares gaudeixin dels seus fills i que els nens gaudeixin de la infància.

El que vull destacar d’aquest professor és que recorre al bon humor per formar críticament els seus alumnes. El potencial que té el bon humor per formar ciutadans del món és una cosa que jo mateix he volgut destacar en el meu últim llibre titulat Ética del humor. Fundamentos y aplicaciones de una nueva teoría ética, publicat a l’editorial Plaza i Valdés, de Madrid. Aquest aspecte el tornaré a abordar més endavant.⁴

Els millors professors universitaris, i els millors alumnes

Tenim també exemples de professors modèlics en l’àmbit universitari? En aquest cas, més que a noms concrets, podem recórrer a un estudi realitzat amb més de cent professors dels Estats Units, reconeguts per estar entre els millors en la seva activitat. Els resultats i les conclusions van ser presentats per Ken Bain en el seu llibre Lo que hacen los mejores profesores universitarios.⁵

El llibre ens ofereix un resum de la manera d’actuar dels professors que van aconseguir que els seus alumnes, a més d’aprendre amb ells, els consideressin una guia, un model, o que simplement van ser una influència positiva i un bon record per a la resta de les seves vides. El bon professor, a més de tenir un ampli coneixement de la seva matèria, sap transmetre-la als seus alumnes de manera que puguin veure la seva importància en una dimensió molt pràctica. Aconsegueix que els seus alumnes aprenguin alhora que apliquen els coneixements, explicant casos pràctics i exemples que enganxin els estudiants, donant raons perquè els estudiants vulguin recordar cada informació.

Bain considera que el professor model és aquell que aconsegueix que els seus alumnes valorin l’aprendre, obtinguin un pensament crític, s’enfrontin amb creativitat i curiositat a la resolució de problemes, i també amb compromís ètic, a més d’amplitud i profunditat en el coneixement específic. El bon professor, per tant, té un compromís ètic, que els seus alumnes no només perceben de paraula, sinó també pels seus actes

De manera general, Bain considera que el professor model és aquell que aconsegueix que els seus alumnes valorin l’aprendre, obtinguin un pensament crític, s’enfrontin amb creativitat i curiositat a la resolució de problemes, i també amb compromís ètic, a més d’amplitud i profunditat en el coneixement específic. El bon professor, per tant, té un compromís ètic, que els seus alumnes no només perceben de paraula, sinó també pels seus actes. El mateix Bain assenyala formes de comportament d’aquests professors que tenen un marcat component ètic. Així, ens diu, per exemple, que els millors professors tracten els seus estudiants amb justícia, compassió i preocupació.

La referència a aquests models és molt important per a l’aprenentatge, però és interessant destacar que la nostra societat necessita no només models de professors, sinó també models d’estudiants; per això, el seu llibre més recent es titula precisament així: Lo que hacen los mejores estudiantes de universidad.⁶ El compromís ètic dels estudiants és una dimensió que cal destacar per a aquells alumnes que puguin convertir-se en models a imitar pels seus companys.

El professor modèlic persegueix els fins de l’educació i evita l’adoctrinament

Per analitzar si una activitat professional s’està realitzant correctament cal reflexionar sobre les finalitats que legitimen l’activitat i li donen sentit. En el cas de la professió docent, l’Informe Delors⁷ ens ofereix algunes claus importants en dir que la finalitat de l’educació és que els alumnes aprenguin a conèixer, aprenguin a aprendre, aprenguin a viure junts i aprenguin a ser. L’educació, per tant, no és només transmetre «la ciència», la visió científica del món, o capacitar per accedir a aquesta visió científica del món; és, sobretot, contribuir a la formació de les persones, de manera que puguin participar plenament en la vida i en la cultura de la societat.⁸

A Espanya, el llibre de referència per pensar sobre l’ètica de l’educació és sens dubte el d’Emilio Martínez Navarro, titulat Ética profesional de los profesores. Allà l’autor ens diu que podem expressar els béns interns de l’ensenyament amb la fórmula següent: «Els béns específics que proporciona l’ensenyament, com a activitat social de mediació entre la família i la societat, són els d’una completa educació dels alumnes, oferint-los la millor formació possible perquè es desenvolupin com a persones crítiques, creatives i solidàries, com a professionals competents i com a ciutadans cultes i compromesos amb el bé comú».⁹ Per aconseguir aquesta meta, és necessari desenvolupar una sèrie d’actituds.

Actituds d’un professor modèlic cap als alumnes

És èticament raonable que el professor adopti una actitud d’adhesió crítica a la seva pròpia cosmovisió particular, sense pretendre ocultar-la davant dels seus alumnes, però evitant en el possible qualsevol intent d’imposar-la, ja que, en cas contrari, cauria en l’adoctrinament. Això es tradueix en abordar obertament totes les opcions enfrontades en les diverses qüestions que es plantegen, exposant al més objectivament possible els arguments a favor i en contra de cada opció, i sense imposar l’opció preferida pel professor.

Emilio Martínez ens assenyala les següents actituds que un professor modèlic hauria de tenir envers els seus alumnes:

a) Actitud de servei i cooperació amb l’alumne. L’alumne no és un receptor passiu, sinó un agent actiu al qual cal assistir en el seu aprenentatge fins que es basti per si mateix.
b) Desigualtat fàctica, però igualtat moral. Tractar-lo com si ja fos madur, autònom i educat, perquè d’aquesta manera pot anar interioritzant una imatge positiva de si mateix.
c) Respecte. Respectar l’alumne significa no danyar-lo injustificadament i, a la vegada, ajudar-lo positivament i de bona fe perquè assoleixi les fites raonables que ha adoptat com a pròpies.
d) Cura i sol·licitud. El professor ha de buscar l’atenció individualitzada, l’actitud d’acollida i l’empatia amb l’alumne, ja que d’una altra manera serà molt difícil que l’estudiant reaccioni davant l’ensenyament amb un aprenentatge eficaç i complet.

Actituds d’un professor modèlic cap al conjunt de la classe

Segons Emilio Martínez, les actituds d’un professor modèlic cap als alumnes com a grup, serien les següents:

a) Acollida. Cal que el grup senti que el professor està sincerament interessat en conèixer-los i que es compromet a respectar-los com a persones, així com a procurar que ningú no se senti menyspreat ni exclòs.
b) Bon entrenador. Proposar-se treure el millor de cada un. Creure en la capacitat de superació de tots i cadascun dels seus alumnes. Per això serà exigent, però també amable, comprensiu, pacient i estimulant.
c) Estimulació de la col·laboració entre tots ells. Es tracta de crear a l’aula una petita comunitat de recerca o comunitat d’investigadors.¹⁰ El professor ha d’assumir llavors el paper de director, encarregat de posar els mitjans perquè tots puguin aprendre de les fonts habituals (llibres i altres mitjans disponibles) i també els uns dels altres, mitjançant el suport mutu i la participació activa en el gran grup i en petits grups. És important llavors que tant el professor com els alumnes tinguin una actitud d’obertura als altres, de predisposició al diàleg i a compartir experiències i inquietuds.

Neuroeducació en virtuts cordials

Recentment María José Codina ha acabat un llibre que publicarà pròximament titulat Neuroeducación en virtudes cordiales. Como reconciliar lo que decimos con lo que hacemos.¹¹ En aquest extraordinari treball, l’autora defensa que cal educar en virtuts cordials que, per ser procedimentals i anar dirigides a regular una convivència pacífica i a buscar la justícia global, són universalitzables, i que la neuroeducació és el programa educatiu idoni per portar a la pràctica aquesta educació. La neuroeducació ens ajudaria, per tant, en la tasca de formar persones virtuoses.

Una idea interessant del llibre és que quan els professors diuen una cosa i els alumnes en perceben una altra en la seva manera de comportar-se, els alumnes realment estan aprenent el següent: «cal dir que hem d’actuar bé, però no cal comportar-se realment d’aquesta manera». Els professors incoherents, per tant, són nefastos per a l’educació en virtuts. Els bons models són fonamentals perquè els alumnes no només aprenguin en què consisteix actuar bé, sinó també perquè desenvolupin la disposició a actuar bé. Una altra clau del llibre consisteix a afirmar que una docència pràctica, en la qual els alumnes practiquen les virtuts de manera quotidiana, els portarà a establir connexions neuronals que assentaran unes maneres d’actuar molt més sòlidament que simplement aprenent continguts.

Algunes aportacions de la neuroeducació per millorar el rendiment acadèmic en general, i millorar el desenvolupament de virtuts en particular, serien les següents: generar un clima de confiança a l’aula mitjançant la metodologia adequada; contextualitzar allò que s’ha d’aprendre; relacionar els continguts amb realitats properes als alumnes; augmentar la seva motivació i la seva confiança en ells mateixos; emprar metodologies d’aprenentatge més participatives que activen més xarxes neuronals, i treballar la gestió de les emocions a classe, sobretot l’empatia i l’autocontrol.

El professor modèlic i l’ètica de l’humor

Una manera de generar un clima de confiança és saber gestionar correctament l’humor a l’aula. Hi ha molta bibliografia que ens diu que l’humor és saludable i positiu, però també és cert que, de vegades, l’humor pot danyar. Diversos estudis en tots els nivells educatius ens diuen que en una classe habitual de 50 minuts, els professors recorren, de mitjana, tres vegades a l’humor. El 50% de l’humor que utilitzen els professors a l’aula ataca una persona, grup o institució, i un 20% d’aquest humor normalment va dirigit a ridiculitzar un alumne per una intervenció desafortunada o a la classe en el seu conjunt. Que aquest fenomen passés durant una classe d’ètica tindria un efecte especialment demolidor per a la percepció que els alumnes poguessin tenir dels continguts de l’assignatura. Fins ara hem prestat molt poca atenció a la dimensió ètica de l’humor, però allò del que riem diu molt del tipus de persona que som. I els alumnes són capaços de captar amb molta claredat el caràcter que demostra tenir un professor quan riu.

En el meu llibre titulat Ética del humor. Fundamentos y aplicaciones de una nueva teoría ética, esmentat anteriorment, distingeixo un humor positiu i un humor negatiu, i fonamento la distinció partint de les aportacions dels grans filòsofs i de professionals d’altres àrees que han abordat aquest tema, sobretot des de la psicologia. L’he escrit perquè considero que és necessari que aprenguem a riure, que eduquem el nostre humor. Defenso que l’humor negatiu dificulta greument l’educació ètica, mentre que l’humor positiu (que sembla que és el que està practicant, per exemple, César Bona), fomenta un clima de distensió i d’obertura a la crítica, molt necessari per al desenvolupament moral dels alumnes. Necessitem professors i alumnes que siguin models a seguir, però no aconseguiran ser-ho si no són capaços, entre altres coses, d’educar èticament el seu humor.

La conducta personal del professor és molt rellevant perquè la formació ètica tingui èxit. Cal que hi hagi una coherència entre el que diem i el que fem. El professor modèlic persegueix els fins de l’educació i desenvolupa actituds positives tant cap als alumnes concrets com cap a la classe en el seu conjunt

Conclusions

Els professors modèlics formen ciutadans crítics, capaços de pensar sobre les injustícies i de voler, amb els coneixements adquirits a l’aula, contribuir a construir un món millor per a tothom. La conducta personal del professor és molt rellevant perquè la formació ètica tingui èxit. Cal que hi hagi una coherència entre el que diem i el que fem. El professor modèlic persegueix els fins de l’educació i desenvolupa actituds positives tant cap als alumnes concrets com cap a la classe en el seu conjunt. La neuroeducació confirma la idea segons la qual els alumnes aprenen a ser ciutadans actuant com a tals, no simplement aprenent continguts teòrics, ja que en desenvolupar hàbits es generen les connexions neuronals necessàries perquè tinguem la predisposició a actuar d’una determinada manera. El riure és un fenomen habitual a l’aula. Com que els models són importants per a l’aprenentatge, cal educar el nostre humor, perquè aquest sigui el reflex d’un caràcter ètic i, per tant, un reforç addicional en l’aprenentatge de l’ètica.

Referències bibliogràfiques

1. Siurana JC. La ética de la ética, el gran desafío de la ética aplicada. En: XVIII Congrés Valencià de Filosofia. Valencia; Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació; 2010. p. 235-248. / Siurana JC. Els experts en bioètica han de tenir un comportament èticament exemplar? Butlletí del Comitè de Bioètica de Catalunya. 2014;14: 1-9.
2. Arrizabalaga M. Nancie Atwell, la maestra que logra que sus alumnos lean 40 libros al año. ABC. 17 de marzo de 2015. [Accés: 5 d’abril de 2015]. Disponible a: http://www.abc.es/sociedad/20150317/abci-nancie-atwell-profesora-logra-201503161339.html
3. El Mundo. Un día en el aula con César Bona. Así da clase el candidato español al ‘Nobel’ de los profesores. El Mundo. 02 de febrero de 2015. [Accés: 5 d’abril de 2015]. Disponible a: http://www.elmundo.es/espana/2015/02/02/54ce67d3e2704e3f168b457e.html
4. Siurana J. Ética del humor. Fundamentos y aplicaciones de una nueva teoría ética. Madrid: Plaza y Valdés, 2015.
5. Bain K. Lo que hacen los mejores profesores universitarios. 2a ed. Valencia: PUV; 2007.
6. Bain K. Lo que hacen los mejores estudiantes de universidad. Valencia: PUV; 2014.
7. Delors J, presidente. La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la educación para el siglo XXI. Madrid: Santillana / Ediciones UNESCO; 1996.
8. Cortina A. Ética de la razón cordial. Educar en la ciudadanía en el siglo XXI. Oviedo: Nobel; 2007.
9. Martínez Navarro E. Ética profesional de los profesores. Bilbao: Desclée de Brouwer; 2010.
10. Lipman M, et. al. La filosofía en el aula. Madrid: De la Torre; 1992. / García Moriyón F. Pregunto, dialogo, aprendo. Cómo hacer filosofía en el aula. Madrid: De la Torre; 2006.
11. Codina MJ. Neuroeducación en virtudes cordiales. Cómo reconciliar lo que decimos con lo que hacemos. Barcelona: Octaedro; 2015. [En premsa]
 

Per a citar aquest article: Siurana JC. La importancia dels models en l'aprenentatge de l'ètica. Bioètica & debat · 2015; 21(74): 3-8