Neuroètica: un terme necessari?
El terme neuroètica s’ha anat estenent en els últims anys. L’article examina quines poden ser les raons d’aquest fet i es pregunta si realment existeix alguna especificitat que la converteixi en una disciplina diferent de la bioètica. Conclou amb l’afirmació que la neuroètica és, com a màxim, una branca de la bioètica, i fa una crida a la transdisciplinarietat autèntica per abordar aquest sistema complex que és el cervell humà.
José Ramón Amor Pan (La Corunya, 1966) és doctor en Teologia Moral, diplomat en Dret i màster en Cooperació al Desenvolupament. Les seves principals àrees de treball són la bioètica i l'educació en valors
Cal atribuir a Anneliese A. Pontius1 el mèrit d’haver utilitzat per primera vegada el terme ‘neuroètica’ en un treball del 1973 en el qual analitzava les investigacions per accelerar el desenvolupament motor del nounat. I tornà a utilitzar el terme vint anys més tard en un article sobre el trastorn del desenvolupament per dèficit d’atenció. R. E. Cranford 2 va utilitzar el terme en parlar del neuròleg com a assessor ètic i com a membre dels comitès ètics institucionals en un article publicat el 1989. Patricia Churchland també hi va fer la seva aportació el 1991 en el seu treball «Our brains, ourselves: reflections on neuroethical questions».
Cal atribuir a Anneliese A. Pontius el mèrit d’haver utilitzat per primera vegada el terme ‘neuroètica’ en un treball del 1973 en el qual analitzava les investigacions per accelerar el desenvolupament motor del nounat
No obstant això, fou el congrés celebrat a San Francisco els dies 13 i 14 de maig de 2002 el que va marcar la veritable arrencada de la neuroètica. Patrocinat per la Universitat de Stanford, la Universitat de Califòrnia i la Dana Foundation, aquest esdeveniment va tenir un gran ressò mediàtic (amb una campanya publicitària molt ben pensada) i provocà que aquesta disciplina, fins aquell moment pràcticament desconeguda, deixés de concernir exclusivament un petit grup de bioeticistes i filòsofs nord-americans per convertir-se en una qüestió de primera magnitud per a neurocientífics, empreses i governs.
Les organitzacions van definir la neuroètica com «l’estudi de les qüestions ètiques, legals i socials que sorgeixen quan les descobertes científiques sobre el cervell són portades a la pràctica mèdica, a les interpretacions legals i a les polítiques sanitàries o socials. Aquestes descobertes s’estan esdevenint en camps que van des de la genètica o la imatge cerebral fins al diagnòstic i la predicció de malalties. La neuroètica hauria d’examinar com els metges, jutges, advocats, executius de companyies asseguradores i polítics, així com la societat en general, tracten tots aquests resultats».3
Ara bé, probablement la seva definició més coneguda sigui la que en va donar en el seu discurs als congressistes William Safire, el llavors president de la Dana Foundation i columnista de The New York Times: «L’examen del que és correcte o incorrecte, bo o dolent, en el tractament de, la perfecció de o la inoportuna invasió i inquietant manipulació del cervell humà».4 Probablement la seva condició de columnista a The New York Times, escriptor de novel·les i guanyador del Premi Pulitzer hagi tingut molt a veure amb el ressò mediàtic que va tenir aquest congrés i el ràpid espai que la neuroètica va trobar en els mitjans de comunicació.
Però tornem a la seva intervenció. La idea central que s’hi ressaltava és clara i havia de marcar el desenvolupament ulterior de la neurociència: «La neurociència, encara que estigui connectada amb la bioètica, és una disciplina diferent. La bioètica reflexiona sobre les conseqüències bones o dolentes de la pràctica mèdica i de la investigació biològica. Tanmateix, l’ètica específica de la ciència del cervell arriba a allò més íntim de nosaltres, com no passa amb la investigació de cap altre òrgan. Tracta de la nostra consciència —el nostre sentit del jo— i per això és central per al nostre ésser. Què ens distingeix dels altres més enllà de la nostra fisonomia? Heus aquí la resposta: la nostra personalitat i la nostra conducta. I aquestes són les característiques que la ciència del cervell aviat serà capaç de canviar d’una manera significativa. Siguem realistes: el fetge d’una persona és més o menys com el d’una altra. El nostre cervell, contràriament, ens dóna la nostra intel·ligència, integritat, curiositat, compassió i —aquí hi ha el més misteriós de tot— la nostra consciència. El cervell és l’òrgan de la individualitat.5
Des d’aquest congrés seminal el desenvolupament de la neuroètica ha sigut molt ràpid, tremendament ràpid, caldria dir. Així, el 2006 es va crear la Neuroethics Society. El seu primer congrés es va celebrar a Washington l’any 2008. I des de llavors celebra un congrés anual. La decisió de crear una societat sobre neuroètica, segons es pot llegir a la seva pàgina web, sortí d’una petita reunió celebrada a Asilomar, Califòrnia, el maig de 2006. Fins aquell moment, les persones interessades en neuroètica havien interactuat a través d’alguna reunió ocasional o d’algun simposi, però no participaven en una escala més gran o en una organització permanent. Els assistents a Asilomar decidiren que aquesta organització era necessària per fomentar una interacció continuada, l’aprenentatge i la discussió crítica que enfortís aquest camp. També els semblava que ajudaria a atreure noves persones interessades en la neuroètica, el següent pas important per al progrés continuat en aquest àmbit. L’octubre de 2010 s’alinearen amb la Red de Neuroética Internacional (INN) i el febrer de 2011 el nom de l’entitat va canviar pel de Sociedad Internacional de Neuroética.
El segle XX va viure un progrés sense precedents en les ciències bàsiques de la ment i el cervell en el tractament dels trastorns psiquiàtrics i neurològics. Ara, en el segle XXI, la neurociència té un paper cada vegada més important en la vida humana més enllà del laboratori d’investigació i la clínica
La societat es defineix a si mateixa com «un grup interdisciplinari d’acadèmics, científics, metges i altres professionals que comparteixen un interès per les implicacions socials, legals, ètiques i polítiques dels avenços en la neurociència. El segle XX va viure un progrés sense precedents en les ciències bàsiques de la ment i el cervell en el tractament dels trastorns psiquiàtrics i neurològics. Ara, en el segle XXI, la neurociència té un paper cada vegada més important en la vida humana més enllà del laboratori d’investigació i la clínica. A les aules, tribunals, oficines i llars de tot el món, la neurociència ens està donant noves i poderoses eines per aconseguir els nostres objectius, amb la qual cosa s’està produint una nova comprensió de nosaltres mateixos com a éssers socials, morals i espirituals».
Són nombrosos els programes i centres d’investigació que s’han posat en marxa, com el National Core for Neuroethics de la Universitat de British Columbia a Vancouver (Canadà), que dirigeix Judy Illes; el Center for Neuroscience and Society de la Universitat de Pensilvania (Estats Units), la seva directora és Martha Farah; o l’Oxford Center for Neuroethics a Gran Bretaña, al davant del qual hi ha Julian Savulescu.
Realment fa falta el neologisme?
Opino que no. De la mateixa manera que no parlem d’una ‘Tanato-Ètica’, ni d’una ‘Gen-Ètica’, ni tan sols d’una ‘Eco-Ètica’ (encara que hi va haver intents), perquè no hi ha raons que ho justifiquin, perquè aquests temes estan ben inclosos en la bioètica, tampoc no cal parlar d’una ‘Neuro-Ètica’, per molt que el terme hagi aconseguit notorietat. Són nombroses —i autorizades— les veus que qüestionen l’ús d’aquest terme i la legitimitat de la neuroètica com a àrea de coneixement. Els problemes ètics i filosòfics que susciten les neurociències no són ni nous ni únics, i tampoc no requereixen una aproximació metodològica nova respecte al que la bioètica i la filosofia de la ment han estat fent en les últimes dècades. És més, com assenyalen Wilfond i Ravitsky, «amb aquesta exagerada demanda d’excepcionalisme neuroètic, els autors distreuen l’atenció de les autèntiques preocupacions ètiques i filosòfiques en emfatitzar una distinció innecessària que complica l’anàlisi».6
Els problemes ètics i filosòfics que susciten les neurociències no són ni nous ni únics, i tampoc no requereixen una aproximació metodològica nova respecte al que la bioètica i la filosofia de la ment han estat fent en les últimes dècades
La neuroètica, com a molt, seria una branca dins de la bioètica. Així ho assenyala també Racine, de la Universitat de Montreal, en la presentació de l’assignatura Introducció a la neuroètica, en indicar com al seu objectiu primer «situar la neuroètica dins del desenvolupament de la bioètica» i afirmar que «la neuroètica és un nou camp de la bioètica». I encara així, Albert Jonsen consideraria molt més encertat parlar d’encefaloètica: «Si jo fos l’organitzador d’un congrés sobre imatgeria cerebral, consciència i ètica, jo li donaria el nom d’encefaloètica, l’ètica del cervell [...] William Safire va donar el nom de neuroètica al camp que nosaltres estem explorant avui. La meva encefaloètica és una denominació més elegant i precisa. Les matèries sobre les quals estem treballant no assoleixen el sistema nerviós com un tot, sinó les seves parts més nobles, el cervell, el cerebel i les estructures adjacents, o, en grec clàssic, l’encèfal».7 Per cert, Jonsen posava de relleu en aquest article com en el mateix origen de la bioètica hi estigueren presents qüestions relatives a la neurologia, totes elles relacionades amb la necessitat de revisar la definició de mort, fins al punt d’arribar a una nova definició estrictament justificada en arguments neurològics.
Les qüestions sobre la llibertat i el determinisme, l’essència d’allò humà enfront a la resta d’animals, les bases biològiques de la conducta... han estat qüestions importants des de la filosofia grega clàssica, reactualitzades i intensificades quan l’enginyeria genètica va començar a ser una realitat clara a la dècada de 1980 i ara, amb els avenços de les neurociències. Entossudir-se a subratllar l’especificitat i la necessitat de la neuroètica com a disciplina no sols distreu, sinó que enfosqueix i dificulta l’adequat tractament d’aquestes qüestions. Més encara, com indiquen Wilfond i Ravitsky, tractar aquesta àrea com a nova i excepcional pot donar la impressió que el cervell defineix l’essència de la vida i la identitat de la persona. Un essencialisme com aquest pot alimentar una errònia perspectiva determinista, i exagerar els perills socials d’aplicar el nou coneixement.8 Prendre la part pel tot és un clar error.
Llavors, per què es continua parlant de neuroètica? Ho diré amb una certa brusquedat: en tots els àmbits el prefix ‘neuro’ serveix per fascinar, promoure, convèncer... proporcionar una aparença de ciència, de veritat objectiva, de progrés, de modernitat..., i també hem de reconèixer que hi ha molts diners pel mig (és evident que allò ‘neuro’ ven molt i atreu fons de finançament).9
Penso, a més, que hi ha una forta deriva ideològica en tot això. En la neuroètica hi ha alguna cosa més que una oportunitat científica, hi ha tot un ideari filosòfic: el positivisme i un cras eliminativisme materialista. El reduccionisme i el determinisme pretenen envair-ho tot. Hi ha també en el rerefons un model ètic: el pragmatisme i l’utilitarisme, sense oblidar-nos l’emotivisme. La influència de tots aquests plantejaments en el sorgiment de la neuroètica ha estat decisiva. No seria sobrer recordar que aprofitar el prestigi adquirit en l’àmbit de la investigació científica per promoure opinions ideològiques personals és un clar abús d’autoritat.
Convé tenir clar que «almenys des del segle XVII, la filosofia anglosaxona ha tendit a l’empirisme, mentre que la filosofia europea continental ha tingut tendència al racionalisme. Això té importants conseqüències morals. Les filosofies empiristes solen ser emotivistes (d’aquí la importància que concedeixen al principi d’autonomia) i conseqüencialistes (d’aquí la seva atenció preferencial al principi de beneficència). Contràriament, les filosofies de l’Europa continental tendeixen a ser racionalistes (creuen possible establir principis absoluts, que obliguen moralment amb independència de la voluntat empírica dels subjectes) i deontologistes (d’aquí la importància que en la seva tradició té la justícia com a principi absolut, previ a qualsevol altra consideració moral). Com a resultat de tot això, les ètiques anglosaxones solen ser utilitaristes, mentre que les centreeuropees, no».10 I això s’entreveu, i molt, en la neuroètica. De tal manera que, és la meva opinió, hom no hauria de deixar-se seduir per l’aparença de novetat quan el que hi ha en el rerefons és una vella rivalitat filosòfica.
En alguns autors, a més, s’observa una certa obsessió amb el fet religiós i una ànsia desbordant per desqualificar-lo, una espècie de reacció o confrontació amb ell, especialment davant el cristianisme (del qual es destaquen tots els horrors i cap bondat, i la seva imatge s’extreu de certs corrents evangèlics fonamentalistes nord-americans i no dels teòlegs més seriosos i destacats de l’actualitat). De tal manera que podem incloure aquests autors en això que s’ha anomenat el «nou ateisme». Vegem-ne dos exemples. Steven Pinker, professor de psicologia de Harvard, s’expressa amb els següents termes: «La doctrina d’una ànima que sobreviu al cos pot ser qualsevol cosa menys honesta, perquè devalua necessàriament la vida que vivim a la terra».11 I Francisco Mora, catedràtic de fisiologia humana a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense, també queda satisfet: «Déu és una idea. Una idea, un abstracte, un concepte, un universal creat pel cervell humà [...] A Déu el construeix l’home amb el seu cervell. I a aquesta conclusió, inalienable, ens porten avui els resultats de les ‘excavacions’ que es realitzen des de la neurociència cognitiva i l’estudi de l’evolució humana».12
En conclusió, considero que allò correcte és parlar de bioètica i neurociències. En una bioètica entesa com «l’estudi interdisciplinari (transdisciplinari) orientat a la presa de decisions ètiques dels problemes plantejats als diferents sistemes ètics pels progressos mèdics i biològics, en l’àmbit microsocial i macrosocial, micro i macroeconòmic, i la seva repercussió en la societat i el seu sistema de valors, tant en el moment present com en el futur»13 hi ha lloc per a la reflexió ètica originada en els avenços de les neurociències, tant en la seva vessant aplicada com en la fonamental. Avui més que mai fa falta crear ponts i fomentar allò transdisciplinari, perquè «el més òbvi que pot dir-se sobre el cervell des del punt de vista que és un sistema complex és que el reduccionisme i l’atomització continuats probablement no ens portaran per si mateixos a una entesa fonamental de la complexitat del cervell».14
Referències bibliogràfiques:
1. PONTIUS, A.A., «Neuro-ethics of walking in the newborn», Perceptual and Motor Skills 37 (1973) 235-245.
2. CRANFORD, R.E., «The neurologist as ethics consultant and as a member of the institutional ethics committee. The neuroethicist», Neurologic Clinics 7 (1989) 697-713.
3. MARCUS, S.J. (ed.), Neuroethics. Mapping the Field (The Dana Foundation, New York 2002), p. III.
4. MARCUS, S.J. (ed.), Neuroethics. Mapping the Field, p. 5.
5. MARCUS, S.J. (ed.), Neuroethics. Mapping the Field, p. 6-7.
6. WILFOND, B.S.; RAVITSKY, V., «On the Proliferation of Bioethics Su-Disciplines: Do We Really Need Genethics and Neuroethics?», American Journal of Bioethics 5 (2005) 20.
7. JONSEN, A., «Encephaloethics: A History of the Ethics of Brain», American Journal of Bioethics 8 (2008) 37.
8. WILFOND, B.S.; RAVITSKY, V., «On the Proliferation of Bioethics Su-Disciplines: Do We Really Need Genethics and Neuroethics?», American Journal of Bioethics 5 (2005) 21.
9. GARCÍA ALBEA, J.E., «Usos y abusos de lo neuro», Revista de Neurología 52 (2011) 577-580.
10. GRACIA, D., Fundamentación y enseñanza de la bioética (El Búho, Bogotá 1998), p. 20.
11. PINKER, S., La tabla rasa (Paidós, Barcelona 2003), p. 283.
12. MORA, F., El dios de cada uno. Por qué la neurociencia niega la existencia de un dios universal (Alianza Editorial, Madrid 2011), p. 175-178.
13. ABEL. F., Bioética: orígenes, presente y futuro (Instituto Borja de Bioética, Barcelona 2001), p. 5-6.
14. AA.VV., La comprensión del cerebro. Hacia una nueva ciencia del aprendizaje (OCDE y Aula XXI Santillana, México 2003), p. 116.
Per a citar aquest article: Amor J.R. Neuroètica: un terme necessari?. Bioètica & debat · 2013; 19(68): 12-15
