Nusos de relacions. Truman

Truman, que dóna nom a la pel·lícula, és un gos. I és, tot i això, una pel·lícula que no para de parlar de la vida humana, fins i tot quan calla i eludeix. Qui roba el protagonisme a Truman, el gos, és Julián, el seu amo, magníficament interpretat per l’actor argentí Ricardo Darín.

Julián és un actor argentí exiliat a Madrid; pateix un càncer terminal, les sessions de quimioteràpia no serviran per a gaire res, sap que s’està morint –amb tota seguretat– i ha decidit rebutjar qualsevol tipus de tractament que l’únic que faria seria perllongar irremeiablement una vida que s’acaba, i fins i tot arriba a plantejar-se el suïcidi. Amb to de comiat rep la visita del seu gran amic Tomás, que treballa a la universitat a Toronto (Canadà). Julián viu per al teatre, està divorciat, el seu fill viu a Amsterdam i ell comparteix la seva vida amb el seu gos fidel, Truman. Aquesta és la seva història. El que no vol, el que no busca, són consells. Tomás ha vingut a donar consells, però finalment només li farà companyia, i viurà amb ell algunes petites històries. La principal preocupació de Julián és el futur del seu gos Truman. Què li passarà? Com suportarà la seva pèrdua? No li preocupa el seu futur, sinó el de Truman, el seu company en soledat. Els seus amics Tomás i Paula, una cosina seva que sembla que és l’única que es preocupa per ell, no saben gaire què fer ni com fer-ho.

Aquesta, la mort, és una de les grans qüestions que afronta la pel·lícula, encara que, com passa en aquest tipus d’històries, s’acaba parlant més de la vida que de la mort, sobretot de com vivim. I així, la pel·lícula, tenint la mort com a tema, i recurs, acaba traspuant vida, fins i tot amb l’ombra de la mort, o potser precisament per això.

És una pel·lícula que tracta la vida quotidiana, amb les seves grandeses i les seves misèries, la seva comèdia i la seva tragèdia. La manera de dir reflecteix perfectament allò que es vol dir; grans i petites qüestions es barregen, com en la vida (i en la mort) mateixa. Aquesta, la mort, és una de les grans qüestions que afronta la pel·lícula, encara que, com passa en aquest tipus d’històries, s’acaba parlant més de la vida que de la mort, sobretot de com vivim. I així, la pel·lícula, tenint la mort com a tema, i recurs, acaba traspuant vida, fins i tot amb l’ombra de la mort, o potser precisament per això.

La història es desenvolupa sobre les diferents relacions que tenen entre ells els protagonistes. D’aquesta manera ens ofereix una reflexió sobre l’amistat, allò que els altres ens donen o ens prenen. D’alguna manera els personatges són construïts per les seves relacions; som les nostres relacions, som les nostres històries. Deia A. de Saint-Exupéry: «L’home no és altra cosa que un nus de relacions. Només les relacions compten per a l’home»; la història de Julián, Tomás, Paula i Truman és un bon exemple d’això. No busquem grans principis ni grans conviccions, només històries que s’entrellacen i conformen l’ordit de la vida. Un bon exemple d’aquest anar i tornar de relacions és la imatge simbòlica del cafè, lloc de trobada; però no qualsevol cafè, sinó un de concret que apareix en diversos plans de la pel·lícula, el Cafè Betlem, núm. 5; són cafès com aquest els que es constitueixen com a llocs de relacions, configuradors de la vida humana.

La nostra identitat es troba, com reflecteix aquesta història, construïda en relacions. També resulta curiós, i ben captat pel film, el caràcter nòmada d’aquesta identitat; un argentí emigrat a Madrid, un espanyol a Toronto, el fill de l’argentí emigrat a Madrid que viu a Amsterdam, etc.

Seguint el fil de l’amistat, com a gran entramat de fons, se’ns presenta la decisió que pren Julián sobre la manera com vol morir; la qüestió del rebuig del tractament, el suïcidi, etc. ens apareixen d’aquesta manera com una filigrana. Ha pres aquesta decisió i ja no busca arguments, accepta la companyia del seu amic, la trobada amb el seu fill o la preocupació pel futur de Truman. Davant d’aquestes decisions, profundes i valentes, la pel·lícula ens demana respecte, i es para en aquestes relacions que es diversifiquen. Això ens diu, i sobre això es bolca, evitant el to llagrimós i donant-nos tota una lliçó de vida. Però tan important és, o més, el que diu la pel·lícula com el que no diu, i el que l’espectador no pot deixar de plantejar-se i preguntar-se. Com i per què ha decidit Julián aquesta manera d’enfrontar la mort, i afrontar la vida? Ha estat també «en relació»? Ha estat en soledat? Aquestes «decisions respectades», poden qüestionar-se? Les qüestionaríem nosaltres? Nosaltres, en aquesta situació, què faríem? Què aconsellaríem? Com va ser la presa d’aquesta decisió? La història no diu res sobre tot això, potser perquè l’espectador s’ho plantegi per ell mateix. A la part visible de la pel·lícula es deixen de dir moltes coses, però quan no les diuen, l’espectador també les sent i les crida. Com es pren una decisió així? Des de la solitud? En quin procés? No és també relacional, com la resta de la pel·lícula? Per què aquest tipus de qüestions queden «a la consciència»? Però no és la consciència també una trobada de relacions? Tota una invitació perquè l’espectador segueixi pensant i vivint.

Hi hauria dos tipus de pel·lícules, o dos tipus de relats en general. El primer grup és el que podríem anomenar les pel·lícules-finestra, on se’ns ofereix un panorama, una perspectiva a contemplar. Els espectadors tenim la possibilitat de veure el món a través de la pel·lícula. El segon tipus, més interessant, és el de les pel·lícules-mirall, on se’ns pot oferir també un paisatge, unes històries, quelcom a contemplar i veure, però el més important és, en darrer terme, veure’ns a nosaltres mateixos; mitjançant aquestes pel·lícules no veiem o llegim el món, sinó que ens veiem o llegim a nosaltres mateixos. Truman és una d’aquestes últimes, encara que aparentment sigui només el relat d’una trobada entre dos antics amics. 

Tot el film es mou entre el parlar i el callar, entre la comèdia i el drama, entre grans temes universals (vida, amor, mort) i elements particulars (trobades, cafès), entre la intensitat i la quotidianitat; se’ns brinda d’aquesta manera tot un immens esforç per trobar en l’amistat, en les relacions, en els consells, en els arguments, en el respecte, la justa distància. La imaginació, de nou, fa acte de presència per ajudar la saviesa.

I què ha estat d’en Truman –el gos? Potser aquesta en sigui la clau, almenys una d’elles. No desvetllaré el desenllaç final. Truman és una metàfora de la imatge de l’ésser humà que ens mostra la pel·lícula: és un conjunt de relacions. Truman és l’excusa, el motiu de les trobades; no és res més que això, però és tot això. És allò que en donar-se no es perd, sinó que es guanya; no mor, sinó que viu. Potser sí que Truman –el gos– era el protagonista. 

Fitxa tècnica:

Títol original: Truman

Any: 2015

Duració: 108 min

País: España, Argentina

Director: Cesc Gay

Guió: Cesc Gay, Tomás Aragay

Repartiment: Ricardo Darín, Javier Cámara, Dolores Fonzi, Àlex Brendemühl, Javier Gutiérrez, Eduard Fernández, Elvira Mínguez, Silvia Abascal, Nathalie Poza, José Luis Gómez, Pedro Casablanc, Francesc Orella, Oriol Pla, Ana Gracia, Susi Sánchez, Àgata Roca

Gènere: Comèdia-Drama
 

Per a citar aquest article: Moratalla TD. Nusos de relacions. Bioètica & debat · 2016; 22(77): 26-27