Objecció de consciència i sanitat

L’atenció pública i jurídica a la consciència és un fet relativament modern de les societats lliberals avançades, però la preocupació per la consciència com a santuari gairebé sagrat de l’acte ètic està ancorat en actituds filosòfiques, culturals i religioses que tenen al voltant de tres mil·lennis d’antiguitat. El text que ens ocupa enfoca l’anàlisi de l’objecció de consciència en el context de la sanitat.

Totes les grans tradicions morals al llarg de la història han privilegiat la referència a la consciència com a eix de l’acte ètic

Cinc especialistes analitzen el tema. F. J. Alarcos Martínez, director de la Cátedra Andaluza de Bioética i coordinador del llibre, escriu el primer capítol sobre el plantejament filosòfic de la invocació de la consciència. Recorda el seu plantejament que la història de la filosofia moral evidencia que el dret a objectar envers costums o legislacions no és una realitat recent referida a la medicina. Totes les grans tradicions morals al llarg de la història han privilegiat la referència a la consciència com a eix de l’acte ètic. Una altra cosa és que el reconeixement públic i jurídic d’aquest dret sigui una realitat més moderna associada a la importància creixent de la consideració de l’individu en el context de les valoracions socials. D’altra banda, és en la societat plural —situació molt moderna— on s’ha aguditzat l’atenció a l’articulació dels valors en les complexes relacions de propostes de màxims i mínims ètics en les societats, situació que obliga a matisar curosament quines són les obligacions exigibles universalment i des de quines postures s’hi pot presentar objecció de consciència.

D. Gracia Guillén, catedràtic d’Història de la Medicina a la Complutense, analitza la història del concepte modern d’objecció de consciència i precisa les relacions entre ètica i dret, passant a analitzar el que de forma més restrictiva es pot entendre avui com a objecció de consciència en relació als plantejaments del dret positiu. Gracia fa un detallat examen tant de la història recent de l’objecció de consciència com de la seva correcta aplicació, fent distinció entre l’objecció de consciència pròpiament dita i les pseudoobjeccions i criptoobjeccions en el camp de la bioètica mèdica. Cal recordar que avui l’objecció de consciència en les biociències pot abastar àmbits més amplis que els de la sanitat, deixant de ser un camp exclusiu de la medicina. Hi ha fenòmens de gran abast en l’espai i en el temps i de greus conseqüències per a la vida, que demanen l’atenció ètica i el corresponent posicionament.

F. Oliva Blázquez, professor de Dret Civil a Sevilla, analitza l’objecció de consciència com a dret constitucional. Parla de «l’explosió del fenomen d’objecció» confirmant la novetat del fenomen com a qüestió jurídica concreta. La seva anàlisi es desenvolupa en relació a la Constitució Espanyola, la doctrina del Tribunal Constitucional, la Jurisprudència del Tribunal Suprem i les sentències d’alguns Tribunals Superiors de Justícia. L’abast de l’article és eminentment jurídic i tècnic.

E. Bravo Escudero, de la Cátedra Andaluza de Bioética, fa l’estudi de l’objecció de consciència en el sistema sanitari públic que, dins del camp mèdic, és l’àmbit on l’objecció de consciència sanitària resulta potencialment més complex. L’interès d’aquest text recau en el fet que presenta un recorregut molt detallat i concret de les qüestions pràctiques plantejades en diversos supòsits i àmbits.

Finalment, E. López Azpitarte, catedràtic de Teologia Moral, fa un estudi de l’objecció de consciència des de les creences religioses. Això és molt pertinent perquè aquestes creences concretes arrelades secularment en les corresponents cultures, marquen moltes línies d’interès en el tema. L’autor analitza les creences religioses en relació als seus desplegaments en els àmbits del poder i la legislació, mostrant la tensió entre conviccions i legislacions, no solament pel que fa a les conviccions religioses enfront del poder civil o aliant-se amb ell, sinó també enfront del mateix poder religiós. Efectivament cal recordar que la defensa que l’autoritat religiosa fa de la consciència enfront de la llei civil val també —i potser encara més— en relació a l’objecció de consciència enfront del poder religiós.

El llibre en el seu conjunt, tot i no ser extens —i potser per això mateix—, resulta una aproximació molt oportuna i completa a totes les perspectives que avui presenta un tema que ha anat adquirint amplitud en les societats modernes en la mesura que el sempre defensat dret de la consciència és avui regularment reconegut com a referència de qualsevol plantejament de l’acte ètic, i resulta especialment pertinent per la creixent complexitat dels valors i dels recursos tècnics que es concentren en l’atenció a la sanitat avançada.

Per a citar aquest article: Nogués, Ramon M. Objecció de consciència i sanitat. Bioètica & debat · 2012; 18(66): 20-21