Podem millorar les generacions futures?
Un dels àmbits de l'ètica aplicada és l'anomenada ètica de les generacions futures. El seu objectiu és explorar les obligacions dels humans del present respecte als que naixeran en el futur. Pel que fa a l'àmbit mediambiental, cada cop és més urgent aquesta reflexió. Tanmateix, aquest article planteja una altra pregunta: tenim el dret o l'obligació de millorar les generacions futures si tenim capacitat per fer-ho? La resposta no és senzilla.
Doctor en Filosofia, en Teologia, en Pedagogia i en Història, Arqueologia i Arts Cristianes. Director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull i catedràtic de la mateixa universitat. Membre de l’equip acadèmic de l’Institut Borja de Bioètica-URL.
Un dels àmbits de l'ètica aplicada que ha experimentat un desenvolupament extraordinari en els últims decennis és el que es coneix amb el nom d'ètica de les generacions futures.1 L'objectiu central d'aquest àmbit de l'ètica és explorar les obligacions que els éssers humans del present tenim respecte d'aquells que naixeran en el futur. Segons alguns crítics d'aquest corrent, les nostres obligacions es limiten tan sols al camp estrictament present, ja que el qui no existeix encara no té drets i, per tant, no es poden imputar responsabilitats envers aquell que encara no és. D'altra banda, però, és evident que segons el nostre mode de viure i de producció, segons el nostre estil de consum i despesa energètica, la vida digna de les generacions futures sobre la terra està, senzillament, amenaçada. Aquesta ètica futurista que en l'àmbit de l'ètica mediambiental ha desenvolupat Hans Jonas entre altres ens porta a reflexionar sobre quins deures tenim envers aquells que naixeran i viuran en el nostre planeta en el futur immediat i llunyà.
Es tracta d'investigar si podem millorar les generacions futures, és a dir, si tenim el dret a fer-ho o l'obligació a realitzar-ho en el cas de poder-ho
No pretenem, en aquest article, explorar les diferents posicions en ètica de les generacions futures, ni ponderar els arguments dels crítics, sinó explorar les possibles respostes a un interrogant molt senzill en la seva formulació, però, certament, molt complex en la seva resolució. Es tracta d'investigar si podem millorar les generacions futures, és a dir, si tenim el dret a fer-ho o l'obligació a realitzar-ho en el cas de poder-ho. Aquesta qüestió està molt present en el debat ètic al voltant de l'ús i de l'aplicació de les biotecnologies i encara que naturalment hi ha posicions frontereres, a grans trets, hi ha dues grans actituds. Segons alguns filòsofs i científics, és un deure millorar les generacions humanes si tenim capacitat per fer-ho, mentre que per un altre grup també nombrós, és un deure no intervenir en la natura humana i deixar que la "rifa dels gens" (expressió que empra John Harris) es desenvolupi sense la ingerència tecnològica. Entre els primers autors, caldria assenyalar com a un dels màxims exponents, John Harris, l'autor de Superman i la dona meravellosa i El valor de la vida. Entre els segons, cal tenir en compte el nom de Hans Jonas, però també hem de recordar Jürgen Habermas. En la seva polèmica amb Peter Slöterdij,2 l'autor de la Teoria de l'acció comunicativa (1981) és partidari de no "tocar" la naturalesa humana i preservar-la tal com és en si mateixa.3
No tot el que podem fer tecnològicament tenim el dret de fer-ho. La pregunta essencial consisteix a discernir on és el límit, qui posa el límit i per què cal posar-lo en el cas que sigui necessari
Per poder respondre, mínimament, a l'interrogant plantejat, cal d'entrada distingir els sentits de la paraula "poder". No hi ha cap mena de dubte que des d'un punt de vista biotecnològic tenim la capacitat d'intervenir en la vida humana emergent i alterar la cartografia dels seus gens. Per tant, en aquest sentit, sí que podem millorar les generacions futures, però això no vol dir, necessàriament, que ho hàgim de fer. El segon sentit del verb "poder" té una dimensió moral i es refereix a la licitud o il·licitud d'un acte. Aquí és on rau, primordialment, la qüestió. No tot el que podem fer tecnològicament tenim el dret de fer-ho. La pregunta essencial consisteix a discernir on és el límit, qui posa el límit i per què cal posar-lo en el cas que sigui necessari. Per què és més just deixar les generacions futures a l'arbitri de l'atzar o el destí o la providència i no és més assenyat dissenyar, intervenir i programar des de la racionalitat humana? Quines pors atàviques desperta la possibilitat d'introduir millores en la natura humana? Per què acceptem la teràpia gènica, la curació de malalties congènites abans que es manifestin fenotípicament, però, en canvi, no acceptem les esmenes que signifiquen millores en la naturalesa humana?
El que interessa pensar aquí és si moralment podem millorar els qui vindran
D'entrada, doncs, cal distingir els dos sentits del verb "poder". El que interessa pensar aquí és si moralment podem millorar els qui vindran. Si ens inspirem en els principis de la bioètica nord-americana, hem de tenir en compte que pel principi de no maleficència (primum no nocere), tenim el deure moral d'evitar un mal, però pel principi de beneficència, tenim el deure moral de fer un bé a l'altre. Introduir una millora en la seva estructura genètica es podria interpretar com a quelcom que està en clara sintonia amb el principi de beneficència i, en aquest sentit, no hi hauria cap objecció moral. Però no tan sols, s'han de tenir en compte aquests dos principis, sinó també el d'autonomia i el de justícia. Naturalment, el qui naixerà no pot decidir respecte de aquella intervenció biotecnològica, perquè, senzillament, no hi és, però, segons alguns pensadors, sí que sembla que té dret a decidir-ho el qui el que procrea i tindrà cura d'ell. Si els seus progenitors estan disposats a millorar-lo, a fer-lo més apte i més capaç per afrontar les contrarietats de l'existència i, a més a més, tenen capacitat econòmica per poder finançar aquestes tècniques, per quin motiu s'ha d'impedir? Al capdavall, és propi dels pares cercar el màxim bé dels seus fills, intentar potenciar les seves capacitats i fer-los els més autònoms possibles. Per quin motiu no es pot introduir canvis en la seva estructura genètica que vagin encaminats cap aquest horitzó?
En aquest debat, però, no es pot oblidar la pràctica de la justícia distributiva. Deixar a un ésser humà exposat a la rifa dels gens pot arribar a ser molt injust, sobretot, si hom tenia la capacitat d'intervenir i assegurar un millor futur. Una altra cosa, molt diferent, és que no es tingui la capacitat d'intervenció i que l'única actitud possible que ens resti sigui la resignació estoica. Amb tot, però, si bé és injust no intervenir per millorar quan es pot fer, també és injust que només uns quants es puguin beneficiar d'aquestes biotecnologies, mentre que d'altres que tenen menys poder adquisitiu hagin d'estar exposats a la rifa dels gens. Aquesta pràctica fora injusta per als més desaventatjats econòmicament.
En aquesta pregunta que intentem respondre, també cal fixar-se molt atentament, en el significat del verb millorar. Per poder discernir si res és millor o pitjor, cal que, implícitament o explícitament, hi hagi una idea del que és el bé i del que és el mal. Quan un determinat procés ens condueix cap al bé, cap a l'horitzó o arquetip de la vida humana, diem que és un procés de millora, mentre que quan una tècnica ens porta cap al mal, cap a allò que podríem anomenar una vida indigna, diem que aquelles tècniques empitjoren. La qüestió clau rau a discernir quin és l'horitzó de la vida humana, quin és el bé al qual s'aspira. Tenir més capacitat intel·lectual és millor que tenir-ne poca? Tenir molta resistència física és millor que tenir-ne poca? Ser prim és millor que ser gras? Tenir els ulls blaus és millor que tenir-los negres? En tota cultura hi ha un model d'home i de dona i diem que un procés és millor que un altre, quan ens condueix cap aquell model.
Allò que ara podem considerar que és bo per a les generacions futures, no ho sigui en el moment en el qual hagin de viure, perquè senzillament canviï el model d'home i de dona
En aquest punt, però, s'obren alguns interrogants menors. Qui discerneix el model? Aquest model és relatiu a una cultura i a un temps o té un caràcter absolut? Si no hi ha consens al voltant del que és el Bé, ens hem de limitar a referir-nos al bé relatiu i contextual. Ras i curt: els models canvien i es transformen al llarg del temps, la qual cosa significa que allò que ara podem considerar que és bo per a les generacions futures, no ho sigui en el moment en el qual hagin de viure, perquè senzillament canviï el model d'home i de dona. En segon lloc, el factor ambient juga un paper determinant en la configuració de la personalitat física, intel·lectual, emocional i moral de la persona i, per tant, fins i tot en el cas que s'acceptés la intervenció en l'estructura genètica, això de cap manera asseguraria la consumació del model.
Observem, doncs, que en una qüestió com aquesta hi ha implicat el debat al voltant dels drets procreatius i dels deures dels progenitors, la discussió, entorn el model d'home i de dona que s'elabora en l'imaginari d'una societat i la qüestió de la justícia distributiva. No crec que s'hagi de ser maximalista en aquesta temàtica. Més aviat penso que s'ha de trobar una solució ponderada que ens preservi de caure en dos extrems igualment discutibles: l'obediència a allò que Jacques Ellul anomena l'imperatiu tecnicista (si es pot fer, s'ha de fer) i l'obediència a l'imperatiu naturalista (cal deixar la natura tal com és). No crec que s'hagi de sacralitzar la natura humana, però tampoc no crec que s'hagi d'introduir una alteració senzillament perquè tenim capacitat tecnològica per a fer-ho.
Penso, a més a més, que tenim el deure moral de millorar individualment, que el desig de ser excel·lent en la vida social, política, professional i espiritual és molt positiu, encara que entenc que no hi ha una idea compartida del que és l'excel·lència. Precisament per aquest motiu, no tinc dret a projectar-la, ni exigir-la als meus descendents. Tinc dret a proposar-la, a educar-los en una determinada direcció, però no crec que tingui dret a imprimir sobre la seva natura, sobre el fet més íntim de la seva biologia, aquesta idea de perfecció i excel·lència que tinc com a progenitor.
Tinc, doncs, el deure de millorar-me a mi mateix, de ser més coherent i fidel als horitzons que jo mateix m'he fixat, però no tinc el dret a millorar els qui vindran
Des del meu punt de vista, aquesta projecció és un abús del sentit d'autonomia i una apropiació indeguda de l'altre. Tinc, doncs, el deure de millorar-me a mi mateix, de ser més coherent i fidel als horitzons que jo mateix m'he fixat, però no tinc el dret a millorar els qui vindran, encara que, paradoxalment, tots els pares esperem que els nostres fills siguin millors que nosaltres, però aquesta esperança no es converteix en dret d'ingerència en la seva natura biològica.
Cites bibliogràfiques:
Cf. G. PONTARA, Ética de las generaciones futuras, Ariel, Barcelona, 1990.
Sobre la polèmica vegeu: D. NATAL, Slöterdij versus Habermas. Humanismo, patria y metafísica, en Estudio Agustiniano XXXVI/2 (2001) 347-375.
Cf. J. HABERMAS, El futuro de la naturaleza humana, Paidós, Barcelona, 2002.
Cf. J. ELLUL, Le Système technicien, Calmann-Lévy, París, 1977.
Per a citar aquest article: Torralba F. Podem millorar les generacions futures?. bioètica & debat · 2004; 10(37): 1-4
