Posar-nos en situació. Esclat

Un pensador com Hans Jonas va arribar a proposar com a «motor» de la responsabilitat, en la nostra època, el que ell va anomenar «heurística de la por». La por ens mou, ens motiva, ens posa en marxa; fa que reaccionem i que siguem més prudents. Doncs bé, el cinema és un mestre per explicar magníficament la por, per mostrar-la

Una pregunta freqüent en els cursos d’ètica, en els llibres o en els manuals és per què cal ser morals, és a dir, què és el que ens empeny i ens mou a un comportament que podríem qualificar, sense més precisió, com a moral. Quina és la motivació de la vida moral? Ajudem els altres, per exemple, per simpatia, per amor, per la recerca d’una societat més humana, per sentir-nos millor, per obtenir millors resultats, per què així ho vol Déu? La pandèmia de l’ebola ha posat de manifest en bona part de la nostra societat occidental que una de les motivacions més fortes en la vida moral, fins i tot del comportament humà en general, és la por. Això que passa allà pot passar aquí; en una societat globalitzada les fronteres es difuminen i els perills no es poden controlar. Un pensador com Hans Jonas va arribar a proposar com a «motor» de la responsabilitat, en la nostra època, el que ell va anomenar «heurística de la por». La por ens mou, ens motiva, ens posa en marxa; fa que reaccionem i que siguem més prudents. Doncs bé, el cinema és un mestre per explicar magníficament la por, per mostrar-la.

El cinema, art de presències, ha sabut presentar-nos catàstrofes, epidèmies o desastres… amb certa distància. Ha fet que sentim l’emoció, el risc i la por, sense moure’ns de la nostra ciutat, sense moure’ns de casa. No obstant això, tot i la distància de la pantalla, el cinema ens permet posar-nos en situació, una situació que pot ser llunyana, improbable, però que pot ser la nostra, que pot succeir. La narració cinematogràfica ens pot fer veure allò improbable com a possible; pot ajudar fins i tot a posar-nos en la pitjor situació, i així pot ser un bon laboratori per pensar les crisis, els desastres o les epidèmies. Potser mai no hem estat en situacions crítiques, de catàstrofes, però veure’ns en aquesta situació pot ser un bon aprenentatge i posar-nos a pensar: què passaria si..., què faria jo en aquesta situació..., què caldria fer en aquest cas...

El virus de l’ebola també es va propagar al cinema sobretot a mitjan dècada de 1990, quan va aparèixer un fort brot d’ebola a l’Àfrica. Es van presentar diverses pel·lícules: Ebola Syndrome (1996), Operació ebola (1997), Alerta en alta mar (1998) o Alerta ebola (2001) i algun grapat més de pel·lícules, que si bé no se centraven en l’ebola sí que feien referència a desastres epidemiològics, contagis, etc. Cap d’elles no passarà a la història del cinema. Potser entre totes elles caldria destacar la pel·lícula Esclat (1995); acudir-hi pot ser un bon recurs per pensar, i posar-nos en situació, sobre algunes coses que hem vist darrerament en el nostre entorn sobre l’ebola, o que podríem tornar a veure.

La pel·lícula ens explica com l’exèrcit nord-americà va ocultar el virus «motaba» (nom cinematogràfic de l’ebola en aquesta pel·lícula) que havia aparegut en un campament militar al Zaire en la dècada de 1960. No obstant això, un grup de simis era portador del virus, i un d’ells serà transportat, ja als anys noranta, als Estats Units. Aquest petit simi va desencadenar un progressiu contagi en humans. La trama de la pel·lícula gira al voltant de l’escalada de la malaltia en una petita ciutat nord-americana i els esforços per posar-hi fi; alguns molt raonables, duts a terme per metges i investigadors, i d’altres no tan raonables, encara que sí més dràstics, endegats pel poder militar. La pel·lícula és interessant, tot i que el bon plantejament inicial es dilueix en una inversemblant trama que fa que perdi credibilitat. La pel·lícula compta amb un magnífic elenc d’actors que compensa, en bona mesura, la debilitat de la trama. Va tenir força èxit als Estats Units. Fins i tot la pel·lícula va ser l’origen de l’expressió «outbreak monkey» (anglès americà col·loquial) per referir-se a aquella persona que tot i tenir una malaltia contagiosa no defuig el contacte amb els altres i, per exemple, es presenta a la seva feina amb tota normalitat.

El gran valor de la pel·lícula, des d’un punt de vista ètic i reflexiu, és que serveix d’il·lustració d’algunes qüestions de gran importància que hem de pensar en els nostres propis contextos, i a l’altura de la nostra època

El gran valor de la pel·lícula, des d’un punt de vista ètic i reflexiu, és que serveix d’il·lustració d’algunes qüestions de gran importància que hem de pensar en els nostres propis contextos, i a l’altura de la nostra època. En primer lloc, hi ha molts exemples en la forma de prendre decisions en situacions difícils quan el temps és un factor decisiu. En segon lloc, tota la pel·lícula es nodreix de les relacions difícils entre els diferents poders enfrontats: els mitjans de comunicació, els metges i investigadors, els poders polític i militar, etc. Què cal fer quan hi ha conflicte d’interessos? És lícita la mentida a la població en nom d’un bé general? Es pot justificar el secretisme polític i militar? I, en tercer lloc, la pel·lícula ens ofereix d’una manera una mica didàctica i potser massa simple, però que val la pena tenir en compte, les possibles formes de contagi d’un virus o la necessària precaució a l’hora de posar-se i treure’s un vestit de seguretat.