Reflexions ètiques sobre el dopatge
El text aborda la responsabilitat ètica en la medicina esportiva, especialment en relació amb el dopatge. Assenyala que la medicina ha de promoure la salut de manera integral i no usar-se per a satisfer desitjos aliens a la millora humana. També destaca la responsabilitat de metges, entrenadors i directius en els casos de dopatge, subratllant que no es pot delegar la responsabilitat, només l'autoritat. S'advoca per controls antidopatge eficaços i per la col·laboració dels esportistes, mitjans de comunicació i l'escola per a fomentar una ètica esportiva centrada en la participació i no en la victòria a qualsevol preu. Es critica la deshumanització de l'esport i la importància de valorar el "joc net".
Manel Cuyàs, S.I. ha estat un dels professors més actius i prolífics de la facultat de teologia del Centre Borja i posteriorment a Barcelona. La seva especialitat van ser els estudis relatius a l'ètica i la moral i, els darrers anys de la seva carrera, es va interessar per la bioètica.
L’ètica qualifica el dopatge de deshonest perquè contradiu la finalitat i les millors qualitats de l'esport.
Encara que el perjudici produït per la droga a la salut pot ser menyspreable, si la fem servir amb moderació i de forma intermitent, i només en moments competitius i al límit de la capacitat de resistència, propi del dopatge, comporta la seva dependència, si més no per la necessitat d'assolir el nivell que és considerat com a mínim satisfactori en l'ús de les mateixes forces. Aquesta dependència contradiu el caràcter essencialment lúdic de l'esport. I la desagradable sensació de cansament i depressió que normalment esdevé després de l'eufòria de la droga, no està d'acord amb el vessant de plaer i gaudi de l'exercici físic realitzat de forma adequada i amb l'’experiència de relaxament que s’ha de seguir en el repòs.
La dimensió lúdica ocupa un lloc important en l'esport i ha de romandre com un dels elements essencials en la seva tasca humanitzadora
La dimensió lúdica ocupa un lloc important en l'esport i ha de romandre com un dels elements essencials en la seva tasca humanitzadora. Doncs bé, el dopatge, no tan sols minva aquest aspecte lúdic sinó que rebaixa alhora la qualitat personal de l’actuació, introduint elements deshumanitzadores i autoagressius, que acceleren el ritme i augmenten l’esforç com a efecte exclusiu d’una acció estrictament bioquímica. Incidim amb aquesta consideració, en un altre aspecte de la desvinculació anímico-corporal a la qual fèiem referència abans.
L'ètica no té res a dir de la introducció de l'element competitiu en l'esport. Amb això s'estimula la superació, pròpia de tota activitat humana, però el dopatge falseja aquest estímul amb la introducció d'una competència deslleial que pot, fins i tot donar lloc a la violació de la més estricta justícia perquè aquesta exigeix fidelitat als terminis d'un contracte i el dòping implica faltar a les regles del joc implícitament convingudes.
Passem, amb aquesta darrera reflexió, a considerar la funció socialitzant de l'esport que és, sens dubte, la que resulta més perjudicada amb la introducció de dopatge.
L’esport havia destacat sempre, entre tots els joves, per la seva eficàcia per a fomentar les relacions interpersonals i per procurar una més gran i millor aptitud en el desenvolupament de la vida social. Sense confiança no hi ha vida social autèntica i en profunditat. Si alguna cosa és capaç de fer malbé la mútua confiança, i amb això la vida social, és el recurs de la mentida, amb les suspicàcies que aquesta comporta. Doncs bé, el dopatge introdueix la «mentida» en l'esport mitjançant el recurs a mitjans artificials, que falsegen els resultats esportius, i amb el camuflatge d'aquests mateixos mitjans per evitar que siguin descoberts amb les proves antidopatge.
En aquesta mateixa línia de la funció socialitzadora de l'esport, es ponderava el fet que tenia la virtut de crear, a petita escala, un món a mida de l'ésser humà, on aquest podia baixar les defenses no purament esportives i relativitzar l'èxit personal, compartint l'èxit aliè amb autèntica companyonia.
Responsabilitats diverses i específiques
Totes les persones i entitats relacionades amb l'esport, pràcticament tot ésser humà, per la repercussió que l'esport pot tenir per a bé o per a mal en la vida social, ha d'assumir la seva pròpia responsabilitat en la permanència, augment o eliminació del dopatge.
Entrenadors: per part de l'entrenador, el dopatge implica, com a element agreujant, abús d'autoritat i adulteració de la seva pròpia missió, que és pedagògica i humanitzadora. L'esportista se li ha confiat per a rebre la formació física i tècnica adequades d'acord amb les seves possibilitats. En comptes d'això, se l'empeny a enganyar-se a ell mateix i als altres sobre la realitat d'aquestes possibilitats, alhora que és instrumentalitzat pel prestigi del club o de la nació.
La posició prevalent de l’entrenador implica, a més, una coacció més o menys forta en l'ànim de l'alumne, que sap que no el pot decebre si vol continuar tenint l'oportunitat de continuar superant-se i de conservar el lloc del qual gaudeix avui. El més trist és que aquesta coacció, potser inconscient, minva les seves possibilitats de superació a llarg termini per l'engany sofert i pel detriment més o menys gran, que a la llarga, suposa el dopatge per a la salut.
Val la pena reflexionar també sobre el que comporta l'anomenada instrumentalització de l'esportista a través de la droga. L’activitat esportiva és despersonalitzada a favor d'una espècie de mecanització. Com la màquina o l'animal, l'esportista mitjançant el dopatge es posa al servei d'unes finalitats que no pot assolir per voluntat lliure, i no són fruit propi i exclusiu de la seva activitat humana i controlada. Amb això es fa el joc als sistemes opressors i deshumanitzats de dretes i d'esquerres. La persona ja no surt de l'esport ennoblida i alliberada, sinó esclavitzada i embrutida.
Mitjançant el dopatge es posa al servei d'unes finalitats que no pot assolir per voluntat lliure, i no són fruit propi i exclusiu de la seva activitat humana i controlada
En qualsevol cas resulta funest per a la formació del jove impulsar—lo a la trampa legal, però la gravetat augmenta quan es tracta d'aquells joves que, per qualsevol causa econòmica-social, no han conegut altra escola de seriosa formació i educació que la de l'entrenador esportiu.
Metges: en l'argot esportiu d'alguns ambients, el metge de l'esport és anomenat «entrenador de bata blanca». Si considerem particularment greu la introducció del dopatge per part de l'entrenador, més ho és encara per part del metge.
Tota medicina, especialment la dedicada a l'esport, té com a tasca no només prevenir sinó promoure positivament la salut en el sentit més ampli del terme, però traspassa els límits que li són propis si empra les seves tècniques purament i simplement per a la satisfacció de desitjos i aspiracions alienes a la millora de l'ésser humà. Que una persona en un moment donat, amb l'ajuda d'un fàrmac o un altre artifici, aconsegueixi el que altres no han pogut aconseguir en la seva lluita per augmentar les dines o rebaixar les dècimes de segon, no suposa una conquesta d'autèntiques possibilitats per a 1’ésser humà en la seva totalitat personal i històrica.
Un darrer aspecte ètic, de vegades oblidat, és la responsabilitat del metge en la injúria de la qual pot ser objecte l'esportista quan, per motius d'estricta salut, sobretot si no va donar per això un consentiment il·lustrat, ha estat sotmès a un tractament, que no va suposar competència deslleial ni va augmentar les seves possibilitats psicofísiques per al triomf, però que pot donar positiu en un examen rutinari, potser, provocat amb la pitjor voluntat del món. Encara resultaria més greu, administrar-li aquells productes sense veritable indicació mèdica i a l'esquena de l'esportista amb la finalitat que rendeixi més o -ja seria massa- per a provocar la seva desqualificació. Sembla que fins aquí han arribat.
El poder decisori pot delegar-se i convé que es delegui, però la responsabilitat mai es delega, com a molt es comparteix
Directius: les responsabilitats pròpies dels entrenadors i metges corresponen també als directius dels clubs i de les organitzacions tant nacionals com internacionals, per l'autoritat que exerceixen sobre ells. No poden escudar-se en la delegació d’iniciatives, realitzada al nivell propi de l'entrenador i del metge. El poder decisori pot delegar-se i convé que es delegui, però la responsabilitat mai es delega, com a molt es comparteix.
Atès, doncs, el perill evident de què, a nivells inferiors, es caigui en la temptació del dopatge: lè És necessari establir controls eficaços que dissuadeixin d'infeccionar-se i que estimulin a la lleialtat i autenticitat pròpies de l'esport; 2n És necessari també promoure la col·laboració dels mateixos esportistes, impulsant-los a la sinceritat amb la convicció que el control antidroga els defensarà d'un doble perill: per un costat, perdre la salut, i tal vegada la vida, per una inconsciència juvenil, i per un altre, veure les seves forces i possibilitats cremades en poc temps per l'explotació de la qual podrien ser objecte per part d'entitats o organismes esportius massa comercialitzats o fanàtics. Amb raó va arribar el Consell Europeu de l'Esport a la conclusió que era necessari establir control antidopatge, que les Federacions nacionals havien d'assumir la responsabilitat i aplicar-lo amb rigor, i que era necessari demanar als Estats aquells instruments que ho han de fer possible i eficaç.
Mitjans de comunicació social: és difícil ponderar la responsabilitat d'aquests mitjans. De la manera com ells informen de la participació i èxits en l'esport i, sobretot, de la manera com ells presenten el problema quan surt un cas de dòping, depèn el fet que el públic accepti de bon grat el control i s'adoni de l'error que suposaria pretendre 1’èxit esportiu dels mateixos colors a costa, precisament, d'aquells que els defensen.
La col·laboració dels mitjans de comunicació social en els canvis de perspectiva, resultarà d'extraordinària importància i ve exigida per la funció de la premsa al servei de la societat en general, que hauria de prevaldre sempre sobre els interessos particulars del sector que la llegeix, l'escolta o la mira, filmada o televisada.
L'escola: encara que més remota, la seva acció antidopatge seria la més eficaç. Es tractaria de revaloritzar a l'escola -no em refereixo exclusivament a la de l'esport- l'educació en el sentit etimològic de la paraula, que significa facilitar el desenvolupament de les mateixes facultats físiques, intel·lectuals i socials com quelcom que floreix i dona fruit cap a l'exterior i és aportat a la societat, però que no deixa de ser quelcom propi i personal. Es tractaria de primar la col·laboració amb altres sobre la competitivitat, reduint-la només a un estímul instrumental per assegurar al màxim el principal valor: en l'esport caldria que es tornés a valorar més la participació que el triomf, i fins i tot fomentar el menyspreu d'aquest quan s’aconsegueix “a qualsevol preu», a costa de les autèntiques virtuts esportives.
Mentre se continuï valorant exclusivament la victòria, es promourà la desaparició del «joc net» i seguirà el seu curs la progressiva deshumanització de l'esport
Sense un canvi similar de perspectiva en la concepció de l'esportista -i de la societat- poc podran aconseguir els progressos tècnics i jurídics en l'adopció de mesures antidopatge. L'objectiu és instaurar la concepció pròpia de l'esport -i la consciència al respecte- en els directius, metges, tècnics, esportistes i públic en general. Es tractaria de culturitzar a tots els ciutadans, i especialment als vinculats d'alguna manera amb l'esport, no només sobre els perills que comporta el dopatge per a la salut, sinó, amb particular dedicació, sobre el caràcter antiesportiu i fraudulent que li és propi. Mentre se continuï valorant exclusivament la victòria, es promourà la desaparició del «joc net» i seguirà el seu curs la progressiva deshumanització de l'esport.
Per a citar aquest article: M Cuyàs, Reflexions ètiques sobre el dopatge. Bioètica & debat · 2000; 5(21):1-4
