Reptes bioètics. La Comunitat

L’era moderna a Occident ha representat una descoberta del “jo” autònom i de la llibertat. A partir de llavors es va iniciar un procés d’augment de la individualització que va tenir un vessant positiu com la importància, per exemple, de la persona enfront del col·lectiu o també entendre l’individu com posseïdor de drets inalienables, innats, no concedits per ningú i que ningú pot violar-los en nom de res. Aquesta concepció del “jo”, a l'àmbit social, crea una agrupació de persones anomenades “associacions” o “societats”, és a dir, les persones s’agrupen com a socis per interès, o per l’especialització en la tasca productiva.

D'alguna forma la modernitat va iniciar un procés on es va anar exacerbant la importància de l'individu fins avui en dia. Aquest individualisme exacerbat, va conduint, des del punt de vista social a l’anomenat "atomisme social”

En les èpoques anteriors (i avui dia en moltes altres cultures) predominaven les formes comunitàries, on les persones s’agrupaven per llaços afectius, ètnics (mateixa cultura). En la modernitat va començar un sistema socioeconòmic amb uns valors peculiars que trencava amb alguns de l'era anterior; per exemple, es trenca amb la noció de bé comú, potencia la competitivitat, entén l'egoisme com a impulsor del bé de tots. D'alguna forma la modernitat va iniciar un procés on es va anar exacerbant la importància de l'individu fins avui en dia. Aquest individualisme exacerbat, va conduint, des del punt de vista social a l’anomenat "atomisme social” (individus amb llaços febles, poc preocupats pels altres, i que només s’associen per interès).

Des de l’àmbit de l’atenció social i sanitària detectem símptomes d’aquest atomisme social. Ens trobem cada cop més persones que experimenten solitud, que se senten com illes enmig de molta gent, dins la multitud. També trobem una clara disminució del teixit associatiu, i un no preocupar-se pel que li passa al nostre veí. No ens preocupa la polis, hem deixat de ser “animals polítics”. Desapareix un “nosaltres” com a subjecte polític, que podria mobilitzar-se davant les injustícies, davant dels problemes que patim, com per exemple, el canvi climàtic, la crisi de la democràcia liberal... 

En el fons d'aquest atomisme social trobem una determinada concepció del “jo”. Un “jo” que es va construint sense la necessitat dels altres i fins i tot els utilitza en profit d’ell. A partir d'aquest “jo” independent, anem establint voluntàriament llaços amb els altres, construint el que ja hem anomenat: “societats”.

En els anys 80 i 90 del segle passat, fruit de la consciència d'aquest atomisme social i les seves conseqüències, es va anar recuperant formes comunitàries que durant segles varen formar part de l'agrupació humana preferent. Aquesta recuperació del sentit de comunitat es realitza a partir d'una concepció diferent de l'individu. Un individu que necessita dels altres per anar-se fent, no és independent dels altres sinó interdependent. Anem construint llaços entre les persones perquè ens necessitem: “som gràcies als altres”. Rebem dels altres, abans que puguem donar-nos als altres i només des del “nosaltres”, de les relacions amb els altres podem fer front als problemes que patim com a humanitat. Fixem-nos bé, en aquesta concepció d'individu no és un individu que només tingui drets, sinó que té deures cap als altres i que necessita una comunitat concreta on desenvolupar-se. Una comunitat que va construint un bé per a tots, un bé i uns valors compartits i que si són viscuts ens asseguren la supervivència i la convivència entre tots i totes. El comunitarisme ha representat un cert retorn al sentit de comunitat, que persisteix actualment en molts pobles de la terra. Ara bé, és un cert retorn al sentit comunitari evitant les formes tancades i insolidàries de les comunitats més tradicionals, on la solidaritat era només interna i els de fora eren considerats enemics sense deures cap a ells (nosaltres enfront ells).

En el camp de l’atenció social i sanitària cada cop ens adonem més de la importància de la matriu comunitària, ja que aquesta afavoreix la tasca de cuidar i les virtuts associades en tenir cura dels altres

Podem analitzar breument què comporta el comunitarisme. En primer lloc, a l'àmbit més personal un “jo” no tancat, no autoreferenciat, és a dir, no el típic “jo” postmodern narcisista. En segon lloc, comporta vincles d'interdependència, ens ajudem mútuament, estem atents a les necessitats dels altres, acollim els altres, i fins i tot als qui no són com nosaltres, per exemple d'altres cultures. Per això avui es parla del concepte “d’autonomia relacional”, d’interdependència... En tercer lloc, s’Intenta evitar les comunitats tancades elitistes, que no es preocupen pel que passa al seu voltant. En el camp de l’atenció social i sanitària cada cop ens adonem més de la importància de la matriu comunitària, ja que aquesta afavoreix la tasca de cuidar i les virtuts associades en tenir cura dels altres. Per exemple, amb persones marginades, després d'haver deixat els hàbits tòxics o persones amb pocs recursos, no només solucionem, per exemple l’habitatge sinó que es poden reinserir millor o pitjor segons facilitem o no una matriu comunitària. 

A l’àmbit de la bioètica ens hem adonat que el principi de l’autonomia tal com va néixer a l’informe Belmont estava molt condicionat per una concepció determinada de l’individu que caldria completar-la amb altres principis que sorgeixen de concepcions més comunitaristes de la persona humana, com ara el principi de vulnerabilitat... i també ens adonem que dins de les formes comunitàries sorgeixen àmbits de justícia molt més espontanis fora dels estrictament legals, com l’ajuda mútua davant una necessitat concreta dels nostres veïns.