Reptes ètics en Ètica Clínica I: La bioètica necessita cognoms

Resum

La bioètica va emergir en les últimes dècades del segle XX per a abordar els dilemes ètics derivats dels avanços científics i tecnològics en medicina. Al llarg del temps, ha evolucionat per a abastar diverses àrees, com l'inici de la vida, la salut pública, l'ús de tecnologia, l'ètica de la recerca i el benestar animal. L'ètica clínica i el professionalisme són fonamentals en la medicina, guiant la relació metge-pacient i les decisions en la pràctica diària.

Publicat
30 | 1 | 2025
Montserrat Esquerda i Aresté

Doctora en Medicina. Pediatra. Llicenciada en Psicologia. Màster en Bioètica i Dret. Directora de l'àrea de medicina de Blanquerna-URL. 

Comparteix:
IMPRIMIR
Bioètica & debat

L'emergència de la bioètica en les últimes dècades del segle XX va respondre a la necessitat d'abordar els nous dilemes ètics derivats dels avanços científics i tecnològics en la medicina i les ciències biològiques. El desenvolupament explosiu de la biomedicina, la genètica, els trasplantaments d'òrgans o els assajos clínics va portar amb si preguntes fonamentals sobre els límits ètics d'aquestes pràctiques. Aquest context va impulsar la creació d'un camp interdisciplinari, la bioètica, que integra reflexions de la filosofia, la medicina, el dret i les ciències socials, i que busca orientar la presa de decisions responsables, justes i respectuoses amb la dignitat humana.

En poques dècades, la bioètica ha evolucionat de manera espectacular, tant en el desenvolupament del corpus acadèmic com en els àmbits d'intervenció. El Nuffield Council of Bioethics, ha publicat una infografia sobre “Whats on the horizon” en la Bioètica i agrupa en 5 grans àmbits amb diferents àrees clau en cadascun d'ells:

1. L'inici de la vida: Aquest àmbit abasta qüestions com la reproducció assistida, el diagnòstic genètic preimplantacional, l'edició genètica en embrions, l'avortament i la recerca amb cèl·lules mare embrionàries. Se centra en els dilemes ètics que sorgeixen entorn de la concepció, l'embaràs, la manipulació genètica i l'estatus moral de l'embrió o el fetus.

2. La salut i la societat: Aquí s'inclouen temes com les emergències de salut pública, la resistència als antimicrobians, les vacunes, les malalties no transmissibles, i les desigualtats en l'accés a la salut. Aquest àmbit aborda com els avanços en medicina i salut pública interactuen amb qüestions ètiques, de justícia i equitat en la distribució de recursos i en la resposta a les crisis de salut.

3. Dades i tecnologia: Amb l'auge de la intel·ligència artificial, els dispositius portàtils i la seqüenciació del genoma, aquest àmbit explora els dilemes ètics relacionats amb la privacitat, la justícia, l'ús de dades i la intervenció en la vida humana a través de tecnologies avançades, incloent-hi la bioenginyeria i la robòtica aplicada a l'atenció mèdica.

4. Animals, aliments i medi ambient: Es refereix a l'ús ètic dels animals en la recerca científica, els impactes de l'enginyeria genètica en l'agricultura, i les conseqüències del canvi climàtic sobre la salut. Aquest àmbit ressalta la interacció entre la salut humana i el benestar dels ecosistemes i altres espècies.

5. Ètica de la recerca: En aquest àmbit s'analitzen les normes que regeixen la recerca mèdica i científica, els drets dels participants en assajos clínics, l'equitat en el desenvolupament de medicaments, i els reptes ètics que sorgeixen en àrees de recerca controvertides com la manipulació genètica, l'ús de teixits fetals, i els assajos clínics en persones vulnerables, com les dones embarassades.

Aquests àmbits aborden una àmplia gamma de dilemes ètics que emergeixen a mesura que la ciència i la tecnologia avancen, però revisant aquesta completa infografia em costava pensar on i com situar l'ètica clínica o el professionalisme, o fins i tot em plantejava si aquests pertanyen a l'àmbit de la bioètica o no. 

L'ètica clínica i el professionalisme són dos pilars fonamentals en la pràctica mèdica i d'altres professions sanitàries, que guien tant les decisions ètiques i morals, com els comportaments esperats dels professionals de la salut

L'ètica clínica i el professionalisme són dos pilars fonamentals en la pràctica mèdica i d'altres professions sanitàries, que guien tant les decisions ètiques i morals, com els comportaments esperats dels professionals de la salut. L'ètica mèdica, que va precedir a la bioètica, se centrava en els principis i normes que orientaven la pràctica de la medicina i la relació entre metges i pacients. Tradicionalment, es basava en el Jurament Hipocràtic, que establia la responsabilitat del metge d'actuar sempre en benefici del pacient i evitar causar mal. No obstant això, a mesura que els drets humans i l'autonomia individual van guanyar prominència en el segle XX, particularment en les dècades de 1960 i 1970, l'enfocament es va desplaçar cap a un model en el qual els pacients van adquirir un paper més actiu en la presa de decisions sobre la seva salut. Amb el desenvolupament de la bioètica, es van enfortir principis com el consentiment informat i l'equitat, fomentant una major col·laboració entre professionals de la salut i pacients. 

El risc que la bioètica s'oblidi de l'ètica clínica i del professionalisme resideix en la possibilitat que es desvinculi de les realitats pràctiques de la medicina i perdi la seva connexió amb el compromís del professional de la salut cap al benestar del pacient. Una bioètica excessivament centrada en debats filosòfics pot oblidar-se dels problemes quotidians que enfronten els professionals de la salut en la pràctica mèdica, com la presa de decisions en situacions d'incertesa o el maneig de les emocions i les expectatives del pacient. L'oblit del professionalisme també podria derivar en un enfocament tecnocràtic, on els metges i professionals sanitaris actuen més com a executors de decisions impersonals que com a cuidadors compromesos. Així mateix, podria promoure una deshumanització en el tracte, en relegar l'empatia, el judici clínic i el sentit de deure del metge a un segon pla enfront de principis ètics més distants.

Una bioètica excessivament centrada en debats filosòfics pot oblidar-se dels problemes quotidians que enfronten els professionals de la salut en la pràctica mèdica, com la presa de decisions en situacions d'incertesa o el maneig de les emocions i les expectatives del pacient

No obstant això, continua existint la necessitat d'un debat i reflexió actualitzada sobre el rol dels professionals i les seves responsabilitats, obligacions, competències o comportaments esperats. La fonamentació d'aquest àmbit no pot ser només la deontològica o principialista, sinó que ha de complementar-se amb altres fonamentacions ètiques imprescindibles com l'ètica de les virtuts o l'ètica de la cura. Assenyala Pellegrino, que els principis ètics només poden ser sostinguts pels valors dels professionals: “Les virtuts són condicions de possibilitat per a la implementació dels principis i regles. Sense que un professional sigui una persona amb valors, cap regla, per molt exigent que sigui, modificarà el seu comportament.” 

Com es conjuguen les diferents fonamentacions ètiques és fonamental per a crear un marc integral que abordi tant les normes com els valors que guien la pràctica clínica. 

L'ètica clínica s'enfoca en els principis que han de regir la relació entre metges i pacients, i cerca equilibrar el respecte per l'autonomia del pacient amb la responsabilitat del metge d'oferir la millor cura possible, centrant-se en les decisions que es prenen dins de l'entorn clínic. D'altra banda, el professionalisme abasta el conjunt d'actituds, valors i conductes que s'esperen dels professionals, especialment en la medicina. Inclou la integritat, el respecte, l'honestedat i el compromís amb l'excel·lència, tant en el tracte amb els pacients com amb els col·legues i la comunitat. Tots dos conceptes estan profundament interrelacionats, ja que l'ètica clínica proporciona el marc moral per a la presa de decisions, mentre que el professionalisme defineix les expectatives de conducta que garanteixen una atenció sanitària de qualitat i humana.

Fa un temps, en finalitzar l'assignatura de Bioètica, preguntava als alumnes de 6è de medicina qué opinaven sobre aquesta disciplina. Un d'ells va expressar: “No crec que la bioètica sigui només una assignatura o un conjunt de continguts; crec que és una manera d'entendre i practicar la medicina. Aquesta perspectiva t'ajuda a desenvolupar actituds, revisar comportaments i enfrontar pors”. Un altre alumne va comentar: “Quan vaig començar la carrera, un dels primers dies de classe, em van parlar de la medicina basada en l'evidència; i ara, en finalitzar, em parlen de la medicina basada en principis i valors” (de fet, l'evidència és un valor, entre altres valors). 

Aquests testimoniatges reflecteixen com l'ètica clínica transcendeix l'àmbit acadèmic i es converteix en una eina fonamental per a la formació integral del metge. En lloc de ser simplement un tema que s'estudia, la bioètica es presenta com un marc que guia la pràctica mèdica cap a un enfocament més humà i ètic, en el qual els principis i valors juguen un paper crucial en la presa de decisions, que influeix no sols en la manera en què els futurs mèdics aborden els conflictes clínics, sinó que també fomenta una visió més àmplia i reflexiva de la medicina com un art que integra la ciència amb l'ètica i la compassió.

La mirada de l'ètica clínica és molt pròxima a la praxi professional i ha de ser una manera d'entendre i practicar la medicina. Com comenta Peter Ubel: “Quan els metges governaven, des de dalt en els seus pedestals paternalistes, no es van preocupar per si els seus pacients entenien la seva situació mèdica. Baixats d'aquest pedestal, els metges ja no saben on situar-se. Estan intentant un equilibri entre donar massa informació als pacients o molt poca, entre dir-los als pacients què fer i deixar-los a la seva elecció… Desafortunadament, la revolució s'ha desenvolupat a un ritme que excedeix les habilitats del metge i del pacient per a mantenir-se al dia. En el món de la medicina postpaternalista, una bona decisió dependrà menys de resoldre dilemes morals, que d'aconseguir que els metges i els pacients conversin entre si, fent un esforç per a tenir una millor idea del que la persona que està en l'altre costat de l'estetoscopi està pensant i sentint”

Ubel contínua: “Se'ns ha ensenyat bioètica als professionals sanitaris, sobre què hem de fer (informar el pacient, involucrar-lo en la presa de decisions, ser justos…) però no se'ns ha entrenat en com fer-ho. Els professionals ens trobem sovint “lost in traslation”. L'ètica clínica ha d'ocupar-se no sols del QUIN sinó també és fonamental que s'ocupi del COM. 

Estem potser en un moment en el qual la bioètica, a causa de l'amplitud de la seva missió, necessita cognoms diferenciats, i un d'ells és precisament aquest, l'ètica clínica.Una ètica clínica que s'enfoqui en la realitat de decisions pràctiques i quotidianes que sorgeixen en la relació professional-pacient, en els equips i institucions sanitàries, profundament arrelada en la pràctica clínica i les seves necessitats

És veritat que la bioètica abasta un espectre més ampli de qüestions, incloent-hi no sols dilemes clínics, sinó també problemes de justícia social, polítiques públiques, recerca científica i avanços tecnològics que transcendeixen l'àmbit clínic directe. La bioètica s'ocupa de preguntes més filosòfiques i estructurals, com l'equitat en l'accés als recursos de salut, les implicacions ètiques de les tecnologies emergents, o l'impacte social de les decisions mèdiques, però ha de continuar acompanyant i desenvolupant un corpus teòric i pràctic que serveixi de marc a l'ètica clínica. 

Estem potser en un moment en el qual la bioètica, a causa de l'amplitud de la seva missió, necessita cognoms diferenciats, i un d'ells és precisament aquest, l'ètica clínica. Una ètica clínica que s'enfoqui en la realitat de decisions pràctiques i quotidianes que sorgeixen en la relació professional-pacient, en els equips i institucions sanitàries, profundament arrelada en la pràctica clínica i les seves necessitats. És una ètica que es basa en situacions concretes i en l'atenció directa al pacient, considerant no sols els aspectes tècnics de l'atenció mèdica, sinó que també emfatitza la importància de les relacions interpersonals i la comunicació efectiva entre els professionals i els pacients. En integrar el coneixement científic amb una sensibilitat ètica, l'ètica clínica cerca garantir que el benestar del pacient sigui la prioritat, promovent així un entorn d'atenció sanitària més humà i respectuós.

Bibliografia:

1.    Nuffield Council of Bioethics. Whats on the horizon (20 octubre 2024).. https://www.nuffieldbioethics.org/what-we-do/horizon-scanning
2.    Pellegrino E, Thomasma DC. Virtues in Medical Practice. Oxford University Press, 1993.
3.    Ubel P. Critical Decisions: How You and Your Doctor Can Make the Right Medical Choices Together. Harperone, 2012.