Salut, Psiquiatria i Sentit de la vida

“Només és una successió de vibracions, però als éssers humans sembla que els hi va molt bé. On creu que rau la màgia: en l’aparell, en qui va escriure tot això, en mi, en ells que s’emocionen quan  ho senten?

El Dr. Juli Denis és un metge psiquiatra que treballa en un centre neuropsiquiàtric a Buenos Aires. Un dia arriba al hospital un jove estrany, que es diu Rantés i assegura que ve d’un altre planeta. Per a començar, sembla un cas més, segurament res d’especial. El tracta com a un paranoic durant les primeres sessions, però Rantés, amb les seves històries i les seves idees, s’anirà introduint a la seva vida. Aconsegueix fer-lo dubtar de si està boig. Tot això, de forma subtil, l’obliga a replantejar-se la seva vida i la seva professió. Es troba en un atzucac: si Rantès està “boig”, no cal fer massa cas del que diu, però el que diu te molt de sentit. I si té sentit, el boig no és Rantés, sinó ell. 

Aquesta pel·lícula es de 1986, i ja te uns anys, però amb el temps s’ha convertit en un dels grans clàssics del cine iberoamericà. I Eliseo Subiela, el seu director, amb aquesta pel·lícula i alguna altra, com El lado oscuro del corazón, 1992, l’han convertit en un director de culte. Ens trobem amb una gran pel·lícula convertida en clàssic. Tot això per dos motius: Un clàssic és aquella obra que no s’esgota, que sempre ens comunica alguna cosa. És inesgotable en la comunicació i expressió de sentits i ens aporta nous matisos, aspectes o realitats. D’altre banda, és un clàssic, perquè com passa en totes les obres considerades com a clàssics, perquè la trobem en altres obres i altres referències, ens deixa petjada.Del seu guió se n’han fet ressò d’altres tradicions cinematogràfiques, com per exemple la pel·lícula K-Pax, del 2001, encara que pot ser simplement un plagi. Podem comprovar que també com alguna de les escenes s’ha intentat repetir, amb fortuna desigual, en altres pel·lícules, com per exemple,  la escena del jove Rantés dirigint la orquestra. 

La seva temàtica es també la clàssica del “gran cine”, i per moltes de les coses que planteja, és fonamental pels interessats en bioètica, ètica, o en la recuperació de cert humanisme: els pavellons psiquiàtrics, els malalts mentals, el que és normal i és patològic, etc. Moltes obres poden venir-nos a la ment, molt estudis, com per exemple Foucault, tots ells molt pertinents. Però hi ha una que crec que és d’obligada visita, indirectament referida a la pel·lícula. El protagonista, el boig, el malalt, es sitúa cada dia en direcció al “Pabellón número 6”, aquest és el títol d’un conte de Txèjov. És el mateix tema, la relació d’un metge psiquiatra amb el seu pacient. I el tema de fons és el mateix, entre d’altres: institucions psiquiàtriques, la cura deguda del malalts mentals; tot això amb ironia i amb un gust estètic refinat. 

Ara ens dediquem a Rantés. Aquest jove pacient pertany a un altre món, és un boig, un extraterrestre. I com es “diferent” el que li ofereix la institució i també el metge, és un tractament que el curi i que el faci “normal”.  Però es resisteix al fàrmac i a la intervenció. Està més enllà del que és físic i químic, vol anar més enllà de la física i de la química. Ho diu repetidament: “jo no vull que em curin... només vull que m’entenguin”. Intenta dir alguna cosa, expressar alguna cosa i no es reconegut en el seu llenguatge. Potser els seus símptomes ho son d’una malaltia i d’un malestar que no son seus, sinó d’una societat i d’un temps. Els tractaments i les cures, desenfoquen el que està passant realment. 

Veiem un pacient autònom, crític, que qüestiona la seva pròpia vida, i des d’aquesta situació estranya i qüestiona també la relació amb el metge, la estructura i el sentit de l’acte terapèutic i la institució que l’empara. I el més interessant és que nosaltres, els espectadors, lluny en espai i temps, també ens sentim interpel·lats, commoguts i interrogats. Las preguntes que ens envia des de la seva bogeria, des de la seva situació retirada, son preguntes radicals sobre la nostra vida, els nos tres sabers i les nostres formes de fer.

Val la pena fixar-se en una de les seves intervencions, que dirigeix al metge, però ho podria fer a qualsevol de nosaltres: “La natura només permet un desenvolupament molt lent. Afavoreix més fàcilment un canvi d’espècie que un canvi de consciència. Jo soc més racional que vostès. Responc racionalment als estímuls. Si algú pateix, jo el consolo. Si algú em demana ajuda, li dono. Per què creuen que estic boig?. Si algú em mira, jo el miro. Si algú em parla, l’escolto. Vostès s’han anat tornant bojos de mica en mica, degut a que no reconeixen aquests estímuls. Simplement per haver-los ignorat. Algú es mor, i vostès el deixen morir. Algú demana ajuda i vostès miren cap a una altra banda. Algú té gana i vostès malgasten el que tenen. Algú mor de tristesa i vostès el tanquen per no veure’l. Algú que adopta sistemàticament aquests conductes, que camina entre les víctimes com si no hi fossin, podrà vestir-se bé, podrà pagar els seus impostos, anar a missa, però no em negarà que està malalt. La seva realitat és espantosa, doctor. Per què no deixen d’una vegada la hipocresia i cerquen la bogeria d’aquest costat? I deixin de perseguir als tristos, als pobres d’esperit, als qui no compren perquè no volen...”

Que fem amb les nostres institucions? Com organitzem la nostra vida? El protagonista no deixa de preguntar pel funcionament del que està establert. Sembla com si la nostra organització més quotidiana estès en contra dels nostres interessos i de la nostra vida. Hem oblidat allò més proper, el més concret, el més obvi. Ens compliquem la vida sense motiu. No ens movem pel que realment volem. Què és el que volem realment?

Som racionals i cerquem la eficiència, li diríem al jove Rantés, i a qualsevol “boig” que ens sortís al pas. Però, què és ser racional?. Això és el que ens fa pensar la pel·lícula. Que persegueix una institució psiquiàtrica, cuidadora de la normalitat, de la salut i de la racionalitat? No es tracta només de la racionalitat de les institucions, sinó de la racionalitat humana en general. Cataloguem com irracional al qui ens presenta un altre mode de racionalitat, potser més humana. Què és ser racional? Quina raó?

Relacionat amb la organització racional de la vida i de les institucions es troba la qüestió de si tot es pot explicar i comprendre amb una determinada lògica, la lògica científica dels fets, els fàrmacs i el control. En una escena magnífica i expressiva, el nostre protagonista te un cervell a les mans i es pegunta on són les emocions, la experiència d’aquella persona, on és l’ànima? Dins la mateixa línia es pregunta què es el que fa la música sigui música i no només un sons amb uns altres. Està preguntant,  ni més ni menys, pel món del sentit. 

La pel·lícula ens situa entre dues lògiques: la dels fets i la del sentit. Als problemes del sentit (salut mental) respon i responem exclusivament amb solucions que venen del món dels fets. Aquest és el nostre gran error

La pel·lícula ens situa entre dues lògiques: la dels fets i la del sentit. Als problemes del sentit (salut mental) respon i responem exclusivament amb solucions que venen del món dels fets. Aquest és el nostre gran error. Recordem el que ens diu el nostre protagonista: no vol curació, fets i fàrmacs – l’única cosa que ofereix la institució- sinó que el comprenguin, es a dir, ens demana que ens instal·lem en el nivell del sentit. 

La música i el món del sentit, associat amb ella, és el protagonista de la pel·lícula. De fet, al voltant d’ella es construeix una escena que probablement és la més important de la pel·lícula i potser del cinema hispanoamericà, a la que abans ens hem referit. Val la pena veure-la amb calma. Recomanem la escena, i la conversa (represàlia) de després, que el director del psiquiàtric tindrà amb Julio Denis, el metge. Davant la al·legació del sentit i la emoció, respon el món cru i pla dels fets i del medicament (la administració, la política i el poder).

La pel·lícula ens obliga a pensar d’una altre manera, a entendre i entendre’ns d’una altre manera. Fem nostre el diàleg interior, la veu en off, del metge (Julio Denis): ”Calma Julito, después de todo solo hay dos alternativas: o Rantés está loco como una cabra, o realmente vino de otro planeta(…) No viejo, no puede haber dos alternativas”. 
.

Fitxa tècnica:

Títol original: Hombre mirando al sudeste

Any: 1986

Durada: 104 min.

País: Argentina

Director: Eliseo Subiela

Guió: Eliseo Subiela

Repartiment: Hugo Soto, Lorenzo Quinteros, Inés Vernengo, Rubens Correa, David Edery, Tomás Voth, Rodolfo Rodas, Horacio Marasi, Jean-Pierre Reguerraz

Génere: Drama. Intriga. Ciència ficció

Per a citar aquesta ressenya: Domingo, T. Salut, Psiquiatria i Sentit de la Vida. Ressenya de la pel·licula Hombre mirando al Sudeste. Bioètica & debat. 2023; 28(93): 1-5
 

TORNAR AL SUMARI