Ser «tocats» pels altres. Intocable

Sol ser habitual abordar els grans temes i problemes de l’existència amb grans pel·lícules, amb grans drames. Però a vegades resulta que són les petites pel·lícules, aquelles que no busquen aparentment res més que l’entreteniment dels espectadors, les que aconsegueixen enfocar amb una inaudita perspicàcia i una sorprenent perspectiva les grandeses i les misèries dels éssers humans. Això és el que passa precisament amb la pel·lícula Intocable.

Intocable és una pel·lícula plena d’humor i ironia. Es tracta d’un humor intel·ligent, ple de picades d’ull a l’espectador que el posen, d’alguna manera, «alerta». Per què alerta? Alerta pel que la pel·lícula diu i també pel que suggereix. La història és senzilla, m’atreviria a dir que fins i tot és una mica tòpica. Explica la relació difícil i complexa entre Philipe, un aristòcrata madur paralitzat de coll en avall, i Driss, un jove cuidador. La pel·lícula gira entorn d’aquesta relació de cura i atenció entre ambdós personatges. Aquesta relació és difícil no només per la situació de discapacitat en la qual es troba un dels protagonistes sinó també perquè els mons que ambdós representen són gairebé oposats: per una banda, l’elegància de la vida aristocràtica; per l’altra, la rudesa del jove del carrer. Precisament aquesta diferència de mons permet donar cabuda a una sèrie de problemes com la marginalitat, l’exclusió social o el racisme. Plantejada d’aquesta manera la pel·lícula és bastant previsible i, tanmateix, resulta extremadament entretinguda. Sens dubte la intel·ligència del guió i la magnifica interpretació dels actors aconsegueixen que la pel·lícula mai perdi el ritme i l’espectador es mantingui atent, potser també alerta.

En aquesta relació entre el que cuida i el que és cuidat —rodejada d’humor, ironia i, encara més, de profunda humanitat— es desdibuixen els papers i no se sap gaire bé qui és la persona que necessita més ajuda i qui és el que ajuda més a l’altre

Si ens apropem a aquesta pel·lícula amb una preocupació bioètica hi ha dos temes que adquireixen una major rellevància: un és obvi, l’altre més profund, i més important. Els dos temes estan interconnectats. Començarem per l’obvi. La pel·lícula ens llença a una reflexió, potser no massa original, sobre les relacions d’ajuda, les relacions entre una persona amb un determinat grau de discapacitat i el seu cuidador. L’argument gira precisament sobre aquesta relació de cura i sobretot fa que ens preguntem sobre la forma «correcta» del tenir cura. En aquesta història el cuidador es troba en aquesta situació d’una forma una mica atzarosa: sense una vocació especial, sense un interès especial, sense cap habilitat especial, i tanmateix aconseguirà fer-ho bé. Per a les sensibilitats ètiques és de gran interès l’escena en la qual l’aristòcrata i el seu equip busquen el cuidador entre una sèrie de candidats: hi ha molts tòpics i molta ironia. On resideix l’èxit de la relació en el tenir cura? Aquest és possiblement un dels grans interrogants sobre el qual ens convida a pensar la pel·lícula. L’ideal no és una relació de proximitat, ni de compassió plena de sensibleria, sinó la possibilitat de trobar la justa distància, la compassió justa, que tal vegada sigui l’autèntica compassió. En aquesta relació entre el que cuida i el que és cuidat —rodejada d’humor, ironia i, encara més, de profunda humanitat— es desdibuixen els papers i no se sap gaire bé qui és la persona que necessita més ajuda i qui és el que ajuda més a l’altre. És en l’intercanvi de papers, en l’ajuda mútua, on les vides d’un i altre deixen de ser «intocables» i passen a tocar-se. Tocar-se no sols al·ludeix al fet físic del contacte, que es veu diverses vegades en la pel·lícula, sinó sobretot al contacte vital, al deixar-se ajudar per l’altre, a l’entrar en contacte amb l’altre. Aquí és on la pel·lícula desplega el seu potencial metafòric i, sense deixar de ser comèdia, és capaç de parlar «seriosament» i amb sagacitat de la vida humana. Aquest és el segon tema al qual abans em referia.

L’autonomia, com a independència i quasi indiferència; no cal dir que aquesta és una mala conceptualització de l’autonomia. No som intocables, encara que ho volguéssim, ja que la nostra vida està implicada i lligada amb la dels altres

En moltes ocasions ens solem relacionar amb els altres, amb els més llunyans i també amb els més pròxims i propers, com a «intocables», és a dir, com si no tinguéssim res a veure amb ells, com si fóssim diferents i distants. A vegades s’ha pensat així l’autonomia, com a independència i quasi indiferència; no cal dir que aquesta és una mala conceptualització de l’autonomia. No som intocables, encara que ho volguéssim, ja que la nostra vida està implicada i lligada amb la dels altres. Estem lligats en històries, en històries dels altres i amb els altres; i els altres en les nostres. Aquesta característica fonamental de l’ésser humà, que per a molts filòsofs és tan radical, o més, que altres com estar-en-el-món, ser-per-a-la-mort, etc., no es pot oblidar en les nostres reflexions ètiques i bioètiques, si no és que ja no estiguem parlant de l’ésser humà i ens abandonem a un discurs merament científic, jurídic o abstracte. Hem de ser capaços d’assumir aquesta condició humana d’estar lligats amb altres, imbricats amb altres, tocats per altres. La pel·lícula Intocable ens posa en alerta sobre el possible oblit d’aquesta dimensió i ho fa amb l’enorme serietat i humanitat de la comèdia.
    
Fitxa tècnica:

Títol: Intocable
Títol original:  Intouchables
Director: Olivier Nakache, Eric Toledano
Guió: Olivier Nakache, Eric Toledano
Any: 2011
País: França
Durada:109 minuts
Gènere: Comèdia. Drama | Amistat. Discapacitat. Basada en fets reals
Repartiment: François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Audrey Fleurot, Clotilde Mollet, Joséphine de Meaux, Alba Gaia Bellugi, Cyril Mendy, Christian Ameri, Marie-Laure Descoureaux, Gregoire Oestermann
Música: Ludovico Einaudi
Fotografia: Mathieu Vadepied

Per a citar aquest article: Moratalla TD. Ser "tocats" pels altres. Intocable. bioètica & debat · 2012; 18(66): 22-23