D’una altra manera. En un món millor

La bioètica no és només un mètode, una pràctica, un saber… és alguna cosa més; aspira a un altre món, o potser tan sols a fer que aquest sigui una mica millor, que ja és molt. En aquest afany és bo aliar-se amb el gran imaginari de la nostra època que és el cine. La bioètica viu i es nodreix de molts recursos, però probablement un dels més importants i nuclears és la imaginació. El cine, lloc d’imaginació, no deixa de ser per tant un laboratori en el qual configurem el judici ètic. La bioètica ha de buscar modestament, prudentment i responsablement un món millor. 

En un mundo mejor és precisament una de les últimes grans pel·lícules europees que ha abordat la tasca d’il·luminar la forma a partir de la qual podem fer un món millor. I ho ha fet sense simplificacions, sense angelismes, d’una forma honesta, vigorosa i valenta. La pel·lícula, de 2010, ha estat dirigida per Susanne Bier i ha rebut, merescudament, el premi a la millor pel·lícula en llengua no anglesa en l’edició dels Oscar 2011. Després del seu pas per les grans sales ha arribat el moment de la seva contemplació a la televisió, en altres pantalles; ha arribat el moment de convertir-se també en laboratori moral, en una magnífica oportunitat per exercitar el judici ètic.

La pel·lícula es compon de dos fils narratius units per un mateix personatge, Anton. Dos fils narratius i dos mons: un «angoixat» lloc africà i una «tranquil·la» ciutat danesa. Anton és metge i passa llargues temporades en un camp de refugiats a Àfrica. També està casat amb Marianne, encara que a punt de separar-se. I té dos fills. Un d’ells, Elies, el gran, que és objecte d’assetjament escolar, és defensat per un nen acabat d’arribar a la ciutat, Christian. Aquest darrer acaba de viure la mort de la seva mare a causa d’un càncer, situació que encara no ha superat.

La trama doble no deixa de plantejar-nos problemes que hem de considerar des de la perspectiva ètica (i bioètica). Per un cantó, en la tranquil·la ciutat danesa ens trobem amb uns nens que viuen pressions de tot tipus a l’escola. Es tracta d’una violència sorda si bé de vegades és ben manifesta. Com s’ha d’afrontar l’assetjament escolar? Amb quines estratègies? Els dos joves protagonistes, Elies i Christian, es troben en situacions familiars complexes; el primer enyora d’allò més el seu pare, que viatja freqüentment a Àfrica; el segon viu amb el seu pare a qui «acusa» de la mort de la seva mare. Com es pot fer front a la mort d’una mare, amb tan pocs anys? Com s’han de constituir els nous, i no tan nous, models familiars? Com «ser mare», «ser pare», «ser fill», etc., en una societat que s’ha tornat tan complexa? I per un altre cantó hi ha Àfrica, on els casos que se li presenten a l’Anton són cada vegada més difícils, els mitjans més escassos i la violència més present.

Dos esdeveniments, un en cada un d’aquests mons allunyats, requeriran l’acció del protagonista. I nosaltres, els espectadors, amb ell ens sentirem cridats a prendre empàticament una decisió. Per una banda, en la «tranquil·la» ciutat danesa Anton separa el seu fill petit d’un altre nen en una baralla; davant d’aquest gest el pare de l’altre nen respon amb violència; i quan vol mostrar a Elies i Christian que la millor manera d’afrontar els conflictes és parlar, rep com a resposta més violència, en aquesta ocasió física, per part del pare de l’altre nen. La situació provoca la reacció d’Elies i Christian: tal vegada el que cal fer amb la gent així sigui «donar-los una lliçó», i no simplement parar l’altra galta o anar amb bones paraules. Per altra banda, a Àfrica Anton atén dones mutilades per un cacic del lloc; en aquesta situació de contínues lluites i baralles aquest cacic cau ferit i és portat davant d’Anton perquè l’atengui. El protagonista, i nosaltres amb ell, té el problema de com atendre un home que és responsable de matances i crims que estan omplint el seu hospital de campanya de dolor i sofriment.

El gran tema que es planteja és com respondre a la violència. Per una banda, es pot respondre, molt humanament, amb l’«acció proporcional», és a dir, amb la revenja, el «donar el que es mereix», o, dit altrament, la venjança (Venjança és el títol original, en danès, de la pel·lícula). Per altra banda, es pot respondre d’una «altra manera», mitjançant un gest no violent, a través del diàleg. Aquesta és l’opció que segueix el protagonista. Tanmateix, els nens volen «donar un escarment» a aquell que ha obrat malament. I, per altra banda, el mateix Anton no pot fer altra cosa que fer fora el cacic criminal del seu hospital de campanya, i deixar-lo en mans dels qui li donaran una pallissa fins a matar-lo, i actuar així d’una forma molt comprensible, molt humanament.

La venjança sembla que és el que mou el món: «ull per ull, dent per dent». La proposta que en llança la pel·lícula, en la seva complexitat ètica i antropològica, és que potser es pugui respondre d’una altra manera, o s’hagi de fer. En definitiva, es troben enfrontades dues lògiques: la lògica de l’equivalència i la lògica del do (o sobreabundància), utilitzant les expressions de Paul Ricoeur. La primera ens lliga irremeiablement al mal; la segona busca fer aparèixer la bondat possible; totes dues són «molt humanes», però una en el fons és deshumanitzadora i l’altra, humanitzadora. Una és més còmoda, l’altra requereix esforç i voluntat. Si la nostra resposta només és la violència o la venjança, quin món estem construint?

La bioètica, no respon també a l’esforç de fer les coses una mica millors, de fer-les d’una altra manera?

La resposta positiva no és un gran «projecte utòpic», ni una «gran proposta salvadora de la humanitat»; sinó que es constitueix a partir de petits gestos «enormes» que contribueixen a una humanitat millor. I encara que ho sembli no ens hem allunyat de la bioètica. La bioètica, igual com la trama ètica que esbossa la pel·lícula, també tracta de les petites coses, de les accions quotidianes amb les quals anem construint el món, de la lògica de la nostra tasca vital i professional. La bioètica, no respon també a l’esforç de fer les coses una mica millors, de fer-les d’una altra manera?

La bioètica no és només l’aprenentatge de coneixements entorn de l’ètica i les disciplines clinicocientífiques, ni procediments a l’entorn de la presa de decisions o del balanç de riscos, ni tan sols l’adquisició de certes actituds de certs grups de professionals o de tota la ciutadania. És també, en definitiva, un esforç per fer, amb aquests mitjans (que són importants!), «un món millor». Tal vegada sigui difícil, però no hem de deixar d’intentar-ho; i hem de posar tot el nostre saber, la nostra responsabilitat i la nostra imaginació en aquesta tasca. Sens dubte, amb aquest ànim, podem pensar que la bioètica no és només una ètica aplicada, sinó el nom de l’ètica a l’altura de la nostra època, que requereix compromís i esforç. El nostre amic i mestre Francesc Abel fou sense cap mena de dubte un home que va procurar amb la seva tasca vital i bioètica un món més habitable on es realitzés aquesta utopia, a través de les petites grans accions, fent les coses «d’una altra manera».

Amb el seu record, en el seu homenatge, comencem aquest camí, unint cinema i bioètica, intentant fer correspondre imaginació narrativa i responsabilitat ètica. Tal vegada sigui la gratitud (més enllà de la venjança) el gran ideal que la proposta d’aquesta pel·lícula de Susanne Bier ens ofereix per a la reflexió. La gratitud possiblement sigui un dels valors per construir «un món millor». Crec que Francesc Abel no diferiria d’aquesta opinió.