La veritat de les mentides. El dilema

Jeffrey Wingand és un científic i directiu de la famosa companyia tabaquera nord-americana Brown & Williamson. Descobreix el secret que la indústria tabaquera oculta zelosament: introdueixen a les cigarretes substàncies que creen addicció entre els fumadors, en concret cumarina, una substància moderadament tòxica que ja estava prohibida en els aliments destinats al consum humà. Però una clàusula de confidencialitat li impedeix divulgar les pràctiques de l’empresa tabaquera. Així s’inicia El dilema: Jeffrey Wingand, ¿ha de comunicar la veritat de les pràctiques d’aquesta empresa, que posen en risc la salut dels consumidors, o ha de callar i complir el que ha signat? Què ha de fer? Ha de seguir la seva consciència? Ha de tenir cura de la seva vida? Ha de tenir cura de la salut dels altres?

Si primer el dilema potser era petit, després ens trobem que acudeix a Lowell Bergman, productor televisiu, que està disposat a arriscar la seva carrera en un programa de televisió, revelant la veritat a l’opinió pública, fins i tot contra la decisió de la cadena de televisió (CBS), aliada empresarial de la tabaquera. Així tenim grans empreses tabaqueres per una banda i homes individuals per una altra, disposats (potser) a arriscar-ho tot. El dilema ha pres unes dimensions descomunals: la consciència contra els diners, David contra Goliat, l’honestedat contra la mentida. Aquesta seria la sinopsi d’una pel·lícula qualsevol, una pel·lícula de sobretaula o una trepidant sèrie de televisió. Però aquesta pel·lícula… És una altra cosa!

És una altra cosa, en primer lloc, perquè és gran cinema, això que tenim entre mans. No es tracta d’una de les grans pel·lícules de la història, ni molt menys. No ho necessita. El dilema és una pel·lícula per gaudir-ne, per entregar-nos a ella, per submergir-nos en el món que ens proposa. La direcció és magnífica. Michael Mann, director de grans pel·lícules com El último mohicano o la molt lloada sèrie Corrupció a Miami, aconsegueix donar un ritme excel·lent a la pel·lícula que fa que el metratge excessiu no sigui un llast. La fotografia és exquisida, molt acurada; la música acompanya i ens guia pels detalls de la trama. I els dos actors protagonistes ens ofereixen prodigioses interpretacions. Probablement, la millor interpretació de Russell Crowe. Al Pacino, superb. Bon cinema, cinema en majúscules. 

En segon lloc, malgrat que el tema als millors homes i dones de la segona dècada del segle XXI ens pugui semblar molt vist: el món de la denúncia social, pressions, assetjaments, la batalla contra el poder, principis i conseqüències dels nostres actes, etc., és precisament aquesta pel·lícula, o aquesta i un parell més de semblants, allò que ha convertit aquests temes en tòpics. Per això convé, almenys en aquesta ocasió, entretenir-nos en aquest clàssic, a l’inici del tòpic. El nostre laboratori ètic i humà que és el cinema ens posa davant dels ulls l’immens poder de les grans empreses tabaqueres i de les grans empreses periodístiques. Davant d’aquests grans poders, les persones poc hi podem fer, almenys en principi. Aquest immens poder juga despreocupat amb la salut de les persones i també amb la veritat de la informació. Ni «salut» ni «veritat» no són valors que puguin frenar una ètica moguda només pel poder, els diners, el control i la manipulació. I aquí entra en joc la consciència dels nostres protagonistes: Què s’ha de fer? Què és el correcte?

Però hi ha un tercer motiu que fa que aquesta pel·lícula sigui digna de ser vista, o de tornar-la a mirar si ja s’ha vist. És una pel·lícula pensada i dirigida a la nostra intel·ligència i a la nostra sensibilitat: una pel·lícula intel·ligent. Està feta per fer-nos pensar i per commoure’ns. No és per a còmodes ni per a «estúpids». És una pel·lícula plena de dades, amb molta informació, amb argumentacions denses. Feta amb molta intel·ligència, cerca entretenir intel·ligentment, cerca que entenguem de forma plaent. És un gran relat, una gran narració. I com tota gran narració, encara que sigui ficció i es mogui en l’àmbit de la mentida, ens apropa a la veritat.

Qui hauria de dir-nos la veritat, el periodista, ens enganya; el fabulador i narrador a través de la mentida o el conte, ens diu la veritat. 

No comentaré el que és evident: el tractament de la informació, la mentida, no dir la veritat, la falta de rigor, la trama legal o el thriller psicològic. La falta d’ètica de les grans empreses, on no importen les persones, la tasca del periodisme social a l’hora de denunciar els enganys, o les inhumanes clàusules de confidencialitat són temes magnífics que donen peu a obrir debats i bones reflexions ètiques.

Però la pel·lícula ens dona pistes per a anar més enllà, per a pensar d’una altra forma. Per exemple, veiem que els protagonistes, sobre tot Jeffrey Wigand, no poden ser considerats bones persones, i potser són uns indesitjables, però malgrat tot la consciència es posa en marxa.

En veure la pel·lícula ens podem identificar amb el personatges i els seus grans i poderosos conflictes/dilemes, i entrar en el joc de posar-nos en el seu lloc i preguntar-nos, què faria jo? Això és el més fàcil. La tasca de denunciar una gran empresa, lluitar pels nostres principis, donar la nostra vida per la veritat o per la salut de les persones, pot ser fàcil, en teoria. Però no deixa de ser un joc; m’agradaria que l’espectador no només se submergís en la pel·lícula, sinó que també portés la pel·lícula a la seva vida, és a dir, que es plantegi com la pel·lícula pot il·luminar els seus problemes/dilemes. M’interessa que nosaltres, espectadors, detectem que aquests dilemes no ens són aliens, potser no aquests concretament –de tan grans proporcions–, però sí d’altres que estan al nostre abast; què faig jo, què faria en aquesta situació concreta, etc. Aquelles petites decisions que anem prenent nosaltres, professionals de la salut, de l’educació, etc., o com a clients/consumidors són importants. I també són una lluita en favor de la salut, de la consciència, o una forma d’enfrontar-nos a les fake-news. Què faig jo per la veritat? I per la salut? A qui o a què dono crèdit? Quina opció triaríem? Hi ha cercles de poder que donem per suposats. ¿Com podem lluitar, i enfrontar-nos a situacions, si no som herois i tampoc no se’ns presenten heroïcitats ni tragèdies?

Lluitar contra les fake-news, despertar davant la veritat, és despertar la consciència, deixar de ser indiferents. I això implica tenir més informació, més perspectives, més crítica, i cercar  «criteris» per a poder jutjar

Lluitar contra les fake-news, despertar davant la veritat, és despertar la consciència, deixar de ser indiferents. I això implica tenir més informació, més perspectives, més crítica, i cercar  «criteris» per a poder jutjar. I per això necessitem «anar als altres» –veure, llegir, escoltar, mirar, parlar– i després «tornar a un mateix», al lloc anomenat consciència –reflexió–, adonar-se’n i deliberar. La consciència moral es troba entre l’anar als altres i el tornar a un mateix. 

Per a entrar en un relat o una pel·lícula necessitem practicar el que se’n diu «suspensió d’incredulitat», és a dir, fiar-nos d’allò que se’ns presenta i donar-hi crèdit. I suspenem la incredulitat en obrir el llibre, en entrar a la sala de cine. Però què passa quan estem permanentment «empantallats», embolicats en pantalles, en fonts d’informació? Hem fet d’una certa «suspensió d’incredulitat» la nostra normalitat i el món s’han convertit en una pantalla, en un dispositiu, i ens ho creiem tot pel sol fet que sigui allà i que sigui repetit una vegada i una altra; donem crèdit contra tot descrèdit. Potser les grans pel·lícules, com aquesta, les grans obres de la cultura, poden ser el ritual per a suspendre la credulitat, i per a arribar paradoxalment a la poderosa veritat amb la mentida, amb les ficcions. I així deixem de ser crèduls, no per a deixar de creure sinó per a creure d’una altra forma, amb lucidesa; l’únic antídot contra les fake-news és la lucidesa, la cerca de la lucidesa. 

Fitxa tècnica:

Títol original: The Insider

Any: 1999

Durada: 151 min.

País: Estats Units

Director: Michael Mann

Guió: Eric Roth, Michael Mann (a partir d’un article de Marie Brenner)

Repartiment: Al Pacino, Russell Crowe, Christopher Plummer, Diane Venora, Philip Baker Hall, Colm Feore, Bruce McGill, Lindsay Crouse, Debi Mazar, Gina Gershon, Stephen Tobolowsky, Michael Gambon, Rip Torn

Gènere: Intriga. Drama
 

Per a citar aquest article: Domingo-Moratalla, T. La veritat de les mentides. El dilema. Bioètica & debat. 2020; 27(90): 26-27