Bioètica: Quo vadis? Vint tesis
En el marc del 40è aniversari de l'Institut Borja de Bioètica-URL es va organitzar una jornada amb el títol 40 anys fent bioètica al costat de les persones. En aquest context de celebració el Dr. Javier de la Torre, director de la Càtedra de Bioètica de la Universidad Pontificia de Comillas, va ser convidat a impartir la conferència Bioètica: Quo vadis? Vint tesis on va esbossar les perspectives del futur de la bioètica. A parer seu, els trets més importants de la bioètica de les dècades vinents en el nostre context seran una major consciència de la complexitat dels temes i de la dificultat d'articular la interdisciplinarietat, un major grau d'especialització i professionalització, una major presència de les dimensions socials i culturals, la recerca de noves fonamentacions filosòfiques, una preocupació més gran en els temes del final de la vida i de l'envelliment i una bioètica desenvolupada per equips i institucions compromeses més que per figures individuals. Segons les seves paraules, "en aquest futur, sens dubte, l'Institut Borja de Bioètica tindrà, tant a Europa com en el context Iberoamericà, un lloc privilegiat i una veu qualificada."
Director de la Càtedra de Bioètica i del Màster en Bioètica de la Universitat Pontificia Comillas (Madrid)
Aquest article ofereix una reflexió personal, interessant i original sobre les tendències de futur de la bioètica espanyola, portuguesa i iberoamericana. Entre aquestes tendències, resumides en vint tesis, es destaca que la bioètica dels propers anys serà: més conscient dels propis límits, més filosòfica, més virtual, més internacional, més inclusiva, més social, amb més presència femenina, més ecològica, més oberta al transcendent...
1. Major consciència de complexitat i dels límits de les pròpies perspectives. En el segle XXI anem cap a una nova saviesa que ens proporcioni la capacitat d’afrontar les faltes de certesa i de seguretat i d’afrontar els dubtes i els riscos. Caldrà aprendre l’art de no saber, l’art de poder no tenir la raó (A. Domingo Moratalla).
2. Més especialitzada, més professional, amb més rigor i més humil. És tan gran la complexitat dels temes que ja ningú no pretén conèixer-los tots. Uns se situen en el biodret, altres parlen de biomedicina i biotecnologia, alguns conreen la bioètica teològica. I dins d’aquests àmbits alguns se centren més en el principi de la vida, altres en el final, altres en l’ecologia, alguns en els sistemes sanitaris i la salut pública, etc. La major formació en bioètica de les actuals generacions, moltes d’elles amb màsters o doctorats en bioètica, està fent que les investigacions i les reflexions siguin més rigoroses, més acadèmiques i especialitzades.
3. Major dificultat per integrar i conrear la interdisciplinarietat. Som més conscients de la dificultat de la integració dels sabers i de la dificultat dels diàlegs entre les diverses disciplines. Molts anys de seminaris, congressos i trobades han revelat la dificultat de sortir cada un de la seva especialització i perspectiva. Ningú no nega l’obertura de tots a altres llenguatges però també es constata la poca quantitat de persones que parlen des de diverses disciplines, que tenen ben integrades les perspectives. Hi ha, com diu MacIntyre, pocs habitants de frontera, pocs que sàpiguen parlar de veritat des de diverses disciplines amb profunditat. Tots som més oberts però pocs han deixat de pensar i viure des de la seva terra d’origen i només alguns integren dos llenguatges o dues disciplines.
4. Més enllà del principialisme. Des del 1980 fins al 2000 es va donar una assumpció del principialisme per gran part dels nostres bioeticistes. Sí que és veritat que també hi ha hagut una minoria de bioeticistes que des de sempre han mantingut un rebuig una mica visceral i reactiu envers el principialisme. Per això avui ens trobem tots més enllà del principialisme però uns hem passat per ell i altres sempre l’han deixat de banda –amb un enorme risc d’unilateralitat en els seus plantejaments. En aquest més enllà del principialisme hi ha, com ja ens van ensenyar J. Ferrer i J. C. Álvarez en el seu magnífic llibre Per fonamentar la bioètica, un major cultiu de l’ètica del tenir cura, de les ètiques de la virtut, de les ètiques de la responsabilitat, de les ètiques hermenèutiques, de les ètiques de l’alteritat, de les ètiques de la compassió, de les ètiques feministes, etc.
5. Retorn a l’ètica filosòfica. Si en un moment S. Toulmin va afirmar que la bioètica va salvar l’ètica (How medicine saves the life of ethics) de la seva abstracció i excessiva anàlisi lingüística i conceptual, ara s’està en un moment on es fa essencial el retorn als fonaments morals. Per això per a molts és essencial tornar als grans referents que són els grans filòsofs morals de finals del segle XX: Jonas, Levinas, Ricoeur, MacIntyre, Sandel, Taylor, Habermas, Apel, etc.
El tema del perfeccionament humà i del desig de desenvolupar-se serà un tema de reflexió ètica indefugible dins de la tasca de preguntar-se pel que és humà i pel que ens humanitza en una bioètica que ja no només pensa en un context hospitalari
6. Més antropològica i integradora. Hi ha avui una major preocupació per reflexionar sobre la integritat de l’ésser humà més enllà «del que és genètic» i «del cervell». Molts debats de les neurociències, del posthumanisme i del human enhancement estan desafiant una imatge tradicional de l’ésser humà. La bioètica davant d’aquests desafiaments es confronta amb el significat del que és humà. Els debats entre J. Habermas i P. Sloterdijk són molt eloqüents. El tema del perfeccionament humà i del desig de desenvolupar-se serà un tema de reflexió ètica indefugible dins de la tasca de preguntar-se pel que és humà i pel que ens humanitza en una bioètica que ja no només pensa en un context hospitalari, sinó en laboratoris, en empreses de biotecnologia, en associacions de pacients, en ministeris de salut pública, en residències de gent gran, en llars amb malalts de llarga durada, etc.
7. Més virtual i menys de territoris. Avui vivim en una societat en xarxa, la qual cosa possibilita que moltes vegades sigui més fàcil organitzar una investigació o una publicació amb una universitat estrangera que amb les persones que viuen a la mateixa ciutat. Avui han fet fallida a Espanya la meitat dels màsters presencials però encara es mantenen moltes ofertes a distància i de formació en línia. Aquest any, a Espanya, les vendes de llibres en línia han superat les de llibres en paper. El mateix ha passat amb les publicacions en paper de bioètica. S’han multiplicat els títols però l’impacte de la majoria de les publicacions és molt minoritari, descomptant uns pocs títols que poden passar de 3.000 exemplars venuts. La bioètica del futur de les pròximes dècades, sens dubte, serà una bioètica més virtual que de territoris físics.
8. Més internacional i menys anglosaxona. La bioètica del futur anirà per aquesta línia de globalització i treball en xarxa, afavorint la integració de les reflexions i les veus d’altres continents i mons lingüístics. Escoltarem més la veu d’Àsia, d’Iberoamèrica i d’Àfrica. Es farà més bioètica en xinès, en àrab i en espanyol. No és estrany, per tant, que l’última edició de l’Enciclopèdia de bioètica hagi inclòs més articles amb perspectives d’altres països. Per exemple, hi apareix la visió hinduista de l’avortament, la bioètica a l’Àfrica subsahariana o la bioètica al Japó. El paper de la reflexió des dels organismes internacionals serà també molt important (OMS, UE).
9. Més d’equips que de figures individuals. Hem passat d’un model de bioètica molt centrat en grans mestres (Diego Gracia, Francesc Abel, Javier Gafo, Carlos Romeo, Daniel Serrão, Walter Osswald, Luis Archer, Alfonso Llano, José Alberto Mainetti, etc.) a formes de treball més en equip. La bioètica és avui, i ho serà encara més en el futur, una disciplina que només es podrà cultivar i treballar en equip. Hi haurà equips que funcionin, treballin i investiguin bé i d’altres que no tant.
La bioètica del segle XXI estarà menys centrada en l’ètica mèdica, més descentrada dels professionals de la salut, i possiblement concedirà major atenció i escolta als pacients en un sentit ampli
10. Més social i inclusiva. La bioètica del segle XXI estarà menys centrada en l’ètica mèdica, més descentrada dels professionals de la salut, i possiblement concedirà major atenció i escolta als pacients en un sentit ampli. Serà més inclusiva en el sentit de mostrar major preocupació pels menors, les minories ètniques i culturals, els pacients i cuidadors, els usuaris del sistema de salut. Serà una visió més àmplia en la mesura que integri i aprofundeixi la perspectiva del pacient i els seus drets.
11. Major presència femenina no només en la reflexió i en les publicacions, sinó en la gestió dels centres de bioètica i en la direcció d’equips d’investigació, càtedres, instituts, programes de doctorat i postdoctorat, etc. Molts centres importants de Bioètica ja són dirigits per dones, com l’Institut Borja, l’Institut de Bioètica de la Universitat Catòlica de Portugal o el Kennedy Institute. Això inevitablement portarà molts canvis. Un de molt clar serà una mirada més àmplia i més profunda sobre els temes de reproducció humana, avortament i control de natalitat, i de les cures de la salut.
12. Més preocupada per l’equitat global, per la justícia i la distribució del poder. Preocuparan més que ara les desigualtats estructurals relacionades amb la salut i la seva relació amb la raça, el gènere, l’edat, la sexualitat, la població, la nacionalitat o l’estrangeria, etc. No en va en l’última edició de l’Enciclopèdia de bioètica apareixen articles sobre el racisme, l’ajuda humanitària, la identitat de gènere i les armes nuclears.
13. Més preocupada per l’envelliment, les malalties cròniques i les cures de llarga durada que es deriven d’una major esperança de vida a tot el planeta. L’augment de l’esperança de vida en més d’una dècada de mitjana a tot el planeta en els últims cinquanta anys és un desafiament per a tothom. Això comporta que un tema clarament de futur seran les demències vinculades a la gent gran (Alzheimer, etc.) i la importància d’anar sabent envellir.
14. Major pes de les institucions. Ja hi ha una certa consolidació institucional de la bioètica en molts llocs. Ja hi ha en molts països càtedres, instituts, associacions, centres de reflexió, etc. Ja no és tant el moment d’iniciar projectes, com el de continuar-los o reformular-los. Els nous lideratges s’exerceixen i seran exercits per persones que treballen en equip per consolidar i renovar institucionalment els diversos centres de bioètica.
15. Més pluralitat i fragmentació i major dificultat per articular discursos i espais comuns. Es fan difícils els diàlegs amplis. La majoria de les reflexions es fan des de determinats plantejaments que exclouen determinades persones. Es fa molt difícil integrar la varietat de plantejaments i s’acaba per integrar els més afins, els amics morals, i se sol oblidar els estranys morals, en terminologia de T. Engeldhart. En les futures dècades tindrem més necessitat d’establir aquests ponts que tant va anhelar Potter.
16. Major privatització dels debats bioètics i dificultat d’influència en els debats polítics. La influència dels especialistes en bioètica en el poder polític i en la legislació és cada vegada menor. Hi ha una juridificació dels temes i una mirada una mica sospitosa dels juristes i els polítics sobre els bioeticistes per la seva abstracció, complexitat, lentitud, ambigüitat i falta de pragmatisme. Crida l’atenció en els nostres contextos iberoamericans, en general, el poc pes de la reflexió dels bioeticistes en la política i la legislació i la poca presència de les nostres veus en les decisions jurídiques i polítiques sobre l’avortament, la clonació terapèutica o l’eutanàsia, per posar tres exemples.
Es passarà d’una bioètica més centrada en l’autonomia del metge i del pacient, en la consciència individual i en els casos concrets, a una bioètica més «macro», preocupada per la millora dels sistemes de salut, de les institucions i pel bé públic de la salut
17. Més preocupada per la salut pública i les polítiques públiques. Tot i el que he esmentat abans, hi haurà en els bioeticistes una major consciència política encara que probablement en una direcció menys jurídica, menys concreta i més de gestió i de polítiques de salut pública globals. Els bioeticistes avui són més conscients del pes del poder polític en la reforma de la sanitat, la millora de la qualitat, la distribució de recursos, el model de sistema sanitari que es persegueix i la importància de la política davant les epidèmies o les qüestions de salut ambiental. Es passarà d’una bioètica més centrada en l’autonomia del metge i del pacient, en la consciència individual i en els casos concrets, a una bioètica més «macro», preocupada per la millora dels sistemes de salut, de les institucions i pel bé públic de la salut.
18. Més ecològica. La crisi econòmica ha situat en primer lloc el problema dels recursos limitats i la sostenibilitat dels models dels nostres sistemes de salut. La crisi ecològica ha posat en dubte les nostres formes de vida consumistes i de malbaratament. La profunda relació entre allò individual, social, econòmic i ecològic està cada vegada més present en les nostres conviccions bàsiques. Això afectarà la bioètica encara més en el futur i molt especialment a Iberoamèrica, on comptem amb molts països amb una gran riquesa ecològica.
19. Més oberta al sentit i al transcendent. Si en la dècada de 1990 als Estats Units es va tornar a introduir l’aspecte religiós en la bioètica després de dues dècades de secularització, a Iberoamèrica el fenomen ha estat diferent. A Espanya i a Portugal estan encara sota el paraigua de la secularització de la bioètica en la majoria dels fòrums, encara que és d’esperar que d’aquí a unes dècades es pugui integrar la reflexió bioètica des de les tradicions religioses amb més normalitat i serenitat. A Amèrica Llatina conviuen alguns espais més secularitzats amb un continent encara profundament religiós i encara que s’endevina una major secularització en alguns contextos, també es percep que els conflictes per les diferències religioses seran més ben integrats que en altres parts del planeta (món àrab) i que les seves societats seguiran estant obertes al transcendent.
20. Major preocupació per arribar a la gent i divulgar la bioètica. S’estan establint ponts entre bioètica i cinema, bioètica i literatura, bioètica i mitjans de comunicació. Hi ha publicacions que intenten fer accessibles al gran públic les reflexions dels especialistes mitjançant introduccions a la bioètica i a les seves principals qüestions utilitzant casos, narracions, preguntes, esquemes, etc. Comptem ja amb una bona font de recursos per fer pedagogia sobre aquests temes. La pedagogia de la bioètica tindrà un major pes en el futur.
Aquesta és una sèrie d’apunts i esbossos del que pot ser el futur de la bioètica i cap on sembla que ens porta el present des de la perspectiva limitada del qui escriu. Del que sí estic segur és que en aquest futur hi serà l’Institut Borja de Bioètica, ja que ell no només va ser el primer centre de Bioètica a Europa, no només ha realitzat una gran tasca de docència, investigació i divulgació en aquests anys, sinó que està cridat a tenir una paraula «carregada d’esperança i de futur» en les següents dècades de la bioètica.
