El cansament vital. Una exploració filosòfica
L’objectiu fonamental d’aquest article consisteix a explorar filosòficament l’expressió cansament vital i la seva relació amb el buit existencial. S’analitzen les causes del cansament vital i les possibles maneres d’abordar una qüestió d’aquesta naturalesa a partir de la noció de voluntat de sentit de Viktor Frankl.
Doctor en Filosofia, en Teologia, en Pedagogia i en Història, Arqueologia i Arts Cristianes. Autor de nombroses publicacions i director de diverses revistes acadèmiques. Membre de diverses institucions acadèmiques nacionals i internacionals. Director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull i catedràtic de la mateixa universitat. Membre de l’equip acadèmic de l’Institut Borja de Bioètica-URL.
1. Aclariment conceptual
El primer que ens hem de preguntar per procedir d’una manera ordenada és el significat de l’expressió cansament vital. No hi ha dubte que és una expressió que té una pluralitat de significats. Quan una persona la travessa, experimenta que res del que fa no té valor, que res no omple el seu ésser, que qualsevol esforç és en va. Es refereix a una situació emocionalment negativa, no desitjada, que es produeix quan allò que fins aquell moment tenia sentit o valor, per una raó o una altra, deixa de tenir-ne.
El cansament vital es relaciona estretament amb la falta de motivació, però, també, d’orientació. Qui l’experimenta, no sap què fer, per on anar, com recuperar el desig de viure
El cansament vital es relaciona estretament amb la falta de motivació, però, també, d’orientació. Qui l’experimenta, no sap què fer, per on anar, com recuperar el desig de viure.
En aquests moments, la vida li sembla com una cosa insignificant i rutinària, com una repetició automàtica de moments que no tenen valor, com una broma pesada. Experimenta el pas dels dies amb total indiferència i sent que no té lloc en aquest món, que hi sobra. Aquesta crisi no s’esdevé per atzar sinó que té les seves raons, que posteriorment tractarem d’indagar; però quan es produeix, tot allò que fins aquell moment posseïa valor, valia la pena, deixa de tenir-ne, es despulla del seu significat.
2. Cansament vital i buit existencial
Un dels pensadors del segle XX que més ha reflexionat sobre aquest assumpte és Viktor Frankl. Des de la seva proposta clínica de la logoteràpia existencial, planteja un mètode per abordar la crisi de sentit i rescatar la persona de la desídia o de la desgana vital. El concepte de buit existencial va ser encunyat per ell a partir de la seva experiència com a psiquiatre.
Viktor Frankl planteja que tot ésser humà desitja viure una vida plena de sentit, experimentar que la seva existència té un significat. Hi pot haver diferents maneres d’aconseguir-ho, però la voluntat de sentit (Wille zum Sinn) és comuna i transversal a tots els éssers humans. Es tracta d’una necessitat d’índole espiritual, pròpia i exclusiva de la persona. Es pot definir com una necessitat de quart nivell, més enllà de les d’ordre biològic, psicològic i social. Aquesta necessitat s’experimenta d’una manera més vehement quan un pateix algun tipus d’adversitat o de contratemps en la seva vida, de tal manera que tot allò que li donava un valor trontolla o bé s’ensorra.
Segons la seva opinió, la pregunta pel sentit no és la manifestació d’una malaltia mental, sinó expressió de maduresa. És senyal de maduresa el fet que algú es negui a rebre una resposta simplement de mans de la tradició i prefereixi assumir ell mateix, i pel seu compte, la recerca del que atorga significat a la seva vida.
La crisi, tal com subratlla Viktor Frankl, no s’ha de confondre amb un estat patològic, encara que pot derivar en això. L’estat de depressió pot ser suscitat per una crisi de sentit continuada, però aquesta no és, per si mateixa, una patologia, sinó una vivència emocional que fluctua i que inunda la consciència humana en el moment més inesperat
La crisi, tal com subratlla Viktor Frankl, no s’ha de confondre amb un estat patològic, encara que pot derivar en això. L’estat de depressió pot ser suscitat per una crisi de sentit continuada, però aquesta no és, per si mateixa, una patologia, sinó una vivència emocional que fluctua i que inunda la consciència humana en el moment més inesperat.
Tal com la concep Viktor Frankl, quan persisteix i no és simplement momentània, deriva en un estat d’ànim greu que s’anomena buit existencial. El buit existencial no està unit a una franja d’edat. És un estat d’ànim que pot patir qualsevol ésser humà al llarg de la seva vida.
Aquesta qüestió, ja es plantegi d’una manera expressa o d’una manera simplement tàcita, ha de ser considerada com un problema veritablement humà. El fet de posar sobre la taula aquest problema no s’ha d’interpretar per part dels professionals com un símptoma o expressió d’alguna cosa malaltissa, patològica o anormal. És la veritable expressió de la persona, del més humà que hi ha en ella.
Segons el pensament contemporani, està reservat a l’ésser humà com a tal, i exclusivament a ell, enfocar la seva pròpia existència com a quelcom problemàtic, experimentar el caràcter qüestionable del seu ésser. És aquest fet, molt més que altres factors, com ara la capacitat de parlar, la de pensar en forma de conceptes o la de caminar erecte, el que pot i ha de ser considerat, en rigor, com a criteri determinant de l’essencial distinció entre l’ésser humà i l’animal.
El problema del sentit de la vida pot arribar a acorralar totalment l’individu. No hi ha una única edat on es planteja aquesta qüestió. En el període de la pubertat, per exemple, es revela en el jove que va madurant espiritualment i lluita per veure-hi clar.
Seguint la teoria d’Erikson, en la vellesa és quan la persona ha de resoldre l’última gran crisi del seu desenvolupament vital. En aquest moment, reflexiona sobre el que ha viscut per acceptar la seva història de vida. La resolució positiva del conflicte el portarà a estar satisfet amb les decisions preses i a acceptar-les com a apropiades i inevitables en les circumstàncies en què les va prendre. Per contra, una resolució negativa origina penediment, remordiments i desesperació pels errors comesos i la manca d’oportunitat de tornar enrere per solucionar-los.
Quan un pateix el buit existencial, no veu cap possibilitat, només percep limitacions i murs. Entén que res no pot ser diferent de com és i la seva autoestima arriba a ser mínima. Cap persona no hauria de recrear-se en la seva pròpia insuficiència, refugiar-se en el victimisme de les seves pròpies limitacions o menysprear les seves pròpies possibilitats interiors. No importa que se senti desesperada en relació amb si mateixa, que reflexioni i es torturi creient que totes les sortides se li tanquen: aquest únic fet, aquesta actitud reflexiva sobre la seva situació vital ja el justifica, en certa manera.
3. L’antídot espiritual: el sentit
El sentit de la vida com a problema està mal plantejat si es refereix en abstracte a la vida i no, en termes concrets, a un moment específic de la vida personal i individual. Si reflexionem sobre l’estructura originària nostra de viure el món, haurem d’actuar sobre aquest problema, ja que és la vida mateixa la que planteja preguntes a la persona. Les respostes que la persona doni a aquestes preguntes han de ser sempre respostes concretes.
No és la durada d’una vida humana el que determina la plenitud del seu sentit. No jutgem el valor d’una biografia per la seva extensió, pel nombre de pàgines del llibre, sinó per la riquesa del seu contingut. Escriu Viktor Frankl: «L’important no és que un sigui jove o vell; no importa l’edat que es tingui; el que és decisiu és la qüestió de si el seu temps i la seva consciència tenen un objecte al qual aquesta persona es lliura, i si ella mateixa té la sensació, malgrat la seva edat, de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda; en una paraula, si és capaç de realitzar-se interiorment, tingui l’edat que tingui. És igual que l’activitat que ha de donar contingut i un sentit a l’existència humana estigui retribuïda o no; des del punt de vista psicològic, el més important i decisiu és que aquesta activitat desperti en l’home, encara que aquest sigui ja ancià, la sensació d’existir per alguna cosa o per a algú».
La capacitat de treball no ho és tot, ni la raó suficient i necessària per infondre sentit a la vida de la persona. Hom pot tenir capacitat de treball i, en canvi, patir una vida sense sentit; de la mateixa manera que pot molt bé donar-se el cas contrari, el de l’ésser humà que sap donar sentit a la seva vida, fins i tot trobant-se incapacitat per treballar. Tot i que és cert que el veritable buit i la gran pobresa de sentit es revelen en alguns immediatament tan aviat com el seu enrenou professional es paralitza o quan canvia bruscament l’equilibri de la vida compartida amb altres persones.
Com a éssers socials que som, moltes persones podran trobar el seu sentit en els espais compartits amb altres. Dit d’una altra manera, el que realment importa és el paper atorgat socialment a una persona, ja sigui en el seu treball, com a company, o en la família, com a avi, marit, fill o germà.
Hi ha una tendència general a identificar el sentit de la vida amb l’acció; però, també és possible trobar aquest sentit en la contemplació, en el goig de la inacció, en la bellesa del món i de l’art o en la fruïció estètica. Si per a la persona el sentit de la vida rau en l’acció, si es troba en una situació en què no pot actuar o en què el seu camp d’acció es vegi molt minvat, sentirà que la seva vida no té sentit. Aquesta circumstància pot ser el pretext per abandonar-se i acabar amb si mateixa, però també pot ser l’excusa per recrear el sentit, per reinventar-se i trobar un altre tipus de motivació que no passi, necessàriament, per l’acció. El testimoni de persones que han patit una llarga malaltia ho avala. Després de la crisi de sentit, han descobert valors i possibilitats que fins aquell moment no havien albirat.
La crisi de sentit és un fenomen essencialment humà, perquè només l’ésser humà anhela viure una vida amb sentit i espera viure-la d’aquesta manera
La crisi de sentit és un fenomen essencialment humà, perquè només l’ésser humà anhela viure una vida amb sentit i espera viure-la d’aquesta manera.
En un moment o altre, l’experiència de la vida és una experiència de límit, d’abandonament, de mort, de buit i de solitud. Karl Jaspers, en el seu llibre Filosofia (1932), va definir com a límit aquella situació de la qual no podem sortir, que no es pot canviar, que no es pot resoldre amb l’ajuda del coneixement científic, tecnològic o farmacològic.
En una situació de tal naturalesa, de res no serveixen els experts, els especialistes o els manuals. En aquestes situacions, la pregunta pel sentit s’experimenta amb màxima rotunditat i quan un no detecta una resposta raonable, pot arribar a la conclusió que no val la pena existir. Com a professionals de cuidar i de curar, ens interessa indagar la gènesi de la pèrdua, ja que només qui coneix la causa pot aventurar mecanismes de prevenció i de terapèutica.
Hi ha situacions que activen aquesta crisi de sentit en el capvespre de la vida. És impossible realitzar un quadre complet d’aquest cas, perquè cada persona és un món, però hi ha unes constants que es repeteixen i que mereixen atenció per part dels professionals. La situació límit és una situació no esperada, no desitjada, que deixa l’ésser humà fora de control i que altera tota la seva vida anterior, fins a tal extrem que entén que ja no té valor fer el que feia i lluitar pel que lluitava. Se sent amb les mans buides, sol, a la intempèrie.
A hores d’ara, la persona que els viu pot experimentar una pèrdua, més o menys momentània, del control de la seva situació vital, de la seva vida. Si no es recupera satisfactòriament aquest control, la persona es troba en una situació propensa a experimentar una crisi de sentit.
4. Conseqüències del cansament vital
La desgana o el cansament de viure afecten el cos, però també el caràcter. Aflora un ventall de sentiments que afecten negativament la persona i el seu entorn: l’agressivitat, el ressentiment, la rancúnia, el pessimisme, la moral de derrota, l’angoixa vital, el desencís i, en ocasions, un humor àcid i sarcàstic. Entre els efectes, s’ha de comptar també amb l’avorriment i la indiferència. L’avorriment és la falta d’interessos i la indiferència, la manca d’iniciativa.
Aquesta desgana vital es pot expressar en la deixadesa del propi aspecte extern, en la disminució de la gana, tant de la ingesta com de l’impuls sexual. Unit a aquest efecte hi ha la paràlisi vital. Quan hi ha un objectiu, la persona disposa d’alguna cosa que l’anima a fer coses, a realitzar activitats ja sigui per a si mateix o per als altres, però quan no n’hi ha la força motriu s’apaga i el resultat és la paràlisi i l’atròfia vital. Aquesta situació té, com és evident, efectes negatius en la fisiologia del cos.
4.1. L’hermetisme
La crisi de sentit condueix la persona a l’hermetisme. Aquesta es tanca en el seu propi món, ja que arriba a la conclusió que no val la pena parlar, ni expressar les seves pròpies opinions o idees. Calla, perquè per a ella no hi ha motius per esforçar-se en la defensa d’una idea o un punt de vista.
Aquest hermetisme l’aïlla del món i com més es perllonga en el temps, més creix la seva sensació d’inutilitat, de no ser significativa per a ningú, de sobrar en el món.
4.2. Incompliment o resistència terapèutica
Quan la persona sent que no hi ha cap motiu per seguir vivint, pot decidir lliurement no seguir un tractament d’eficàcia provada o unes cures pautades per l’equip sanitari per tal d’absentar-se d’aquest món.
La crisi de sentit pot, fins i tot, apagar el desig de mantenir-se en vida, expressió de l’instint de supervivència que està present en tot ésser viu. L’ésser humà, en virtut de la seva intel·ligència, és capaç de posar entre parèntesis tal instint i transcendir-lo fins al punt que es negui a menjar, la qual cosa té greus conseqüències per a l’organisme i pot comportar, en darrer terme, la mort lliurement escollida.
4.3. Trastorns emocionals
Quan la crisi de sentit es manifesta amb caràcter permanent pot derivar en formes de trastorns emocionals i afectius que exigeixen un tractament terapèutic i farmacològic adequat. Entre ells destaca, per les seves implicacions, l’estat depressiu.
Aquest és un trastorn de l’estat de l’ànim que porta associats sentiments d’abatiment i d’infelicitat. Aquests sentiments provoquen una pèrdua de la capacitat per gaudir de les coses. A més, aquest estat té implicacions directes en totes les esferes de la vida.
4.4. El suïcidi
La més greu conseqüència de la crisi de sentit és el suïcidi. Quan una persona arriba a la conclusió que la seva vida no té absolutament cap valor i que està completament de sobres en el món, és fàcil que arribi a provocar-se la mort, sobretot si se sent sola i abandonada i, a més, pateix sofriments de diferent índole.
El suïcidi no s’ha de relacionar únicament amb la patologia d’ordre mental, el desequilibri cognitiu o emocional, però és cert que en la immensa majoria de situacions el suïcidi respon a una causa psicopatològica determinada que és responsable d’aquest buit existencial, la ràbia incontenible o el sentiment de culpa que finalment desemboca en aquesta conducta autoagressiva. També hi ha el suïcidi que és conseqüència d’una decisió presa lliurement i responsablement, tot i que darrere d’una decisió d’aquesta naturalesa sempre hi ha un cansament vital.
4.5. L’atribució de culpa en l’entorn afectiu
La crisi de sentit d’una persona pot tenir un efecte significatiu en el seu entorn afectiu –i en la comunitat de professionals encarregats de la seva cura.
Tots ells es pregunten on han fallat i quina responsabilitat tenen en aquesta crisi. Això genera uns sentiments que van més enllà de la individualitat de la persona. En concret, irromp amb força una emoció molt tòxica: la culpabilitat.
5. La construcció del sentit
L’ésser humà es pregunta pel sentit de la seva vida a qualsevol edat. No és necessari ser filòsof de professió per fer-ho; tot ésser humà, en les seves reflexions, posa el sentit de la vida com una qüestió fonamental; potser com la qüestió fonamental.
Maurici Blondel, filòsof francès, comença la seva magna obra, L’acció, amb una pregunta decisiva: «Té sentit la vida humana, sí o no?». I Albert Camus, en El mite de Sísif, considera que la pregunta filosòfica per definició és: «Per què no he de suïcidar-me?».
El lloc i el moment on emergeix aquesta pregunta no es poden anticipar, però hi ha situacions particularment idònies per interrogar-se pel sentit de la vida.
L’ésser humà es pregunta pel sentit de la seva vida a qualsevol edat. No és necessari ser filòsof de professió per fer-ho; tot ésser humà, en les seves reflexions, posa el sentit de la vida com una qüestió fonamental; potser com la qüestió fonamental
Abraham Maslow situava, en la seva teoria sobre la motivació humana, aquesta necessitat de sentit vital al cim de les necessitats humanes. Fa la impressió que, si bé la satisfacció de les necessitats físiques per a la vida és la qüestió primordial, les necessitats d’autorealització són més que prominents. Es podria dir que no només de pa viu l’home. Necessita un perquè, un estímul.
Estudis posteriors han demostrat aquest fet, suggerint que la piràmide de necessitats plantejada per Maslow no seguia un ordre tan jeràrquic com ell va establir. D’aquesta manera, per a algunes persones la necessitat de trobar un sentit a la seva vida és tant o més important que la satisfacció de les necessitats físiques.
Segons el parer de Viktor Frankl, hi ha tres camins principals per dotar la vida de sentit: primer, realitzant una obra significativa per a l’individu; segon, vivint una experiència referent a alguna cosa o algú en tota la seva unicitat i singularitat, és a dir, estimant. Com s’ha dit anteriorment, obtenim el sentit ja sigui en el servei a una causa o en l’amor a una persona. Finalment, hi ha una tercera via de gran importància per descobrir el sentit de la vida, l’anomenada avui dia capacitat de resiliència: la que fa que fins i tot una víctima desemparada en una situació desesperada, davant d’un destí que no està a les seves mans canviar, pugui sobreposar-se a si mateixa, créixer més enllà i, d’aquesta manera, canviar-se a si mateixa. Aquestes persones converteixen la seva tragèdia personal en un triomf.
Al capvespre de la vida, les motivacions difícilment poden ser les mateixes que es plantegen en el període de la joventut o en el de la maduresa, però hi ha altres raons que justifiquen la vida i activen l’anhel de viure. La recerca d’aquestes raons exigeix un diàleg obert, una reflexió serena, personalitzada, atenta a la biografia i a les circumstàncies concretes de cada persona.
Quan Viktor Frankl tractava un pacient amb símptomes de desesperació li preguntava per què no se suïcidava. Si el pacient era capaç d’identificar tres, dues o una sola raó per mantenir-se en l’existència, li mostrava, d’una manera indirecta, el sentit, el que el sostenia. El sentit és el que salva la persona de la rutina vital, de l’abandó d’un mateix.
Com indica Jean Grondin, no es pot viure sense sentit. La veritat és que el busquem per a la nostra vida i quan no estem conformes amb el que hem trobat o proposat per a ella, segueix la recerca. Estem, d’una manera o altra, en camí i quan se’n va el sentit o es perd, se’n va i es perd la vida; llavors és quan el suïcidi amenaça.
El sentit és el que orienta i el que impulsa, es pot dir en singular o en plural. En efecte, no necessàriament hi ha un únic sentit que guia la pròpia vida. De vegades, pot ser un conjunt de motivacions el que manté la persona en la vida o el que la lliga als altres.
Qui té un sentit, experimenta desig de viure; mentre que qui pateix el buit existencial, sent com la seva voluntat de viure s’apaga
La qüestió del sentit és clarament un assumpte intrapersonal, però també interpersonal mitjançant les relacions i el diàleg amb altres. Dit d’una altra manera, el sentit se situa a l’interior de les persones, però també en l’àgora pública en la qual dialoguem amb els altres i confeccionem el conjunt de relacions que constitueixen la societat. Preguntar-se pel sentit és interrogar-se pel significat de quelcom, per la direcció cap a la qual aquest quelcom apunta.
Quan els professionals comencen a detectar en l’usuari una actitud de cansament vital que no té la seva causa en un trastorn corporal o en la ingesta d’algun fàrmac, han indagar si aquesta situació anímica té la seva arrel en una crisi de sentit. Si la raó de tal estat és d’aquesta naturalesa, la possibilitat de resoldre-la per via farmacològica és nul·la. Es requereix una altra estratègia.
En aquesta situació, adquireix màxim valor l’escolta, el diàleg atent, la narració de la pròpia vida. A través del diàleg, el professional pot detectar el que per al destinatari és realment valuós, el que ell no identifica d’una manera conscient, però que veritablement és el que pot activar el seu afany de viure. Es tracta de posar de manifest el que el vincula a la vida, el que dona valor. En aquest diàleg és fonamental el coneixement biogràfic de la persona, els seus interessos, la seva història de vida, els seus vincles, les seves aficions i la seva professió.
En el diàleg apreciatiu, la finalitat és identificar, de nou, el sentit o sentits que donen valor a viure, s’han de tenir en compte tres elements: el present, la contemplació i la narració de l’experiència viscuda. Al capvespre de la vida, s’ha de situar el sentit en un espai limitat de temps en el futur. Correspon a etapes com la infància, la joventut i fins i tot la maduresa situar-lo en el futur més llunyà, però en la vellesa, el sentit de la vida posseeix una forta càrrega de present. Es tracta d’ajudar la persona gran en el moment que està vivint, en l’ara, en cada activitat que faci o, com a mínim, en algunes d’elles. El futur és incert en totes les etapes de la vida, però en la vellesa, la brevetat de futur constitueix una certesa.
En la vellesa, com en totes les etapes de la vida, les persones tenen uns aspectes centrals que doten de sentit la seva existència. Aquests aspectes poden ser, com s’ha vist, molt variats, però en la vellesa comparteixen una característica comuna: són més realistes i ajustats als recursos amb què compta una persona segons la influència, positiva o negativa, del seu context i història personal.
La voluntat de viure és inherent a tot ésser viu. L’expressió «voluntat de viure» (Wille zum Leben) pertany a la filosofia d’Arthur Schopenhauer. Segons el filòsof alemany, tot ésser viu viu impulsat per tal voluntat, tot i que en cada ésser s’expressa de maneres diferents, però en l’ésser humà pot arribar a ser conscient.
Quan viure es percep com quelcom anodí, insuls, absurd, la voluntat de viure pot minvar i fins i tot apagar-se. Per contra, quan un té una motivació o una raó per la qual lluitar o, en definitiva, uns objectius vitals, la voluntat de viure creix a la màxima potència i un és capaç d’enfrontar-se a tota mena de dificultats i d’adversitats. Això vol dir que hi ha una íntima correlació entre la voluntat de viure i la de sentit. Qui té un sentit, experimenta desig de viure; mentre que qui pateix el buit existencial, sent com la seva voluntat de viure s’apaga.
Podem discrepar sobre el sentit i el contingut del bé i de la felicitat, però difícilment podem negar que la recerca d’ambdós constitueixi un element essencial de la vida
La vida ens arrossega amb el seu impuls intrínsec, impregnant-nos d’esperança d’aconseguir alguna cosa, allò que satisfaci els nostres anhels més profunds. Abans de res és l’esperança de ser feliços, d’aconseguir el bé que tots anhelem, tot i que cada ésser humà defineix el bé de manera diferent. Podem discrepar sobre el sentit i el contingut del bé i de la felicitat, però difícilment podem negar que la recerca d’ambdós constitueixi un element essencial de la vida.
Referències bibliogràfiques
Frankl V. El hombre en busca del sentido. Barcelona: Herder; 2001.
Frankl V. El hombre doliente. Barcelona: Herder; 1990.
Frankl V. Ante el vacío existencial. Barcelona: Herder; 2000.
Frankl V. La voluntad de sentido. Barcelona: Herder; 1994.
Frankl V. Logoterapia y análisis existencial. Barcelona: Herder; 1994.
Gollwitzer H. Pregunto por el sentido de la vida. Barcelona: Sociedad de Educación Aenas; 1977.
Grondin J. Del sentido de la vida. Barcelona: Herder; 2005.
Torralba F. El sentido de la vida. Barcelona: Planeta; 2011.
Torralba F. ¿Por qué Pierre Anthon debería bajar del ciruelo? Interioridad y sentido. Madrid: Khaf; 2013.
Per a citar aquest article: Torralba, F. El cansament vital. Una exloració filosòfica. Bioètica & Debat · 2017; 23(82): 3-8
