Els drets humans des de la perspectiva de les generacions futures

Introducció: la responsabilitat ètica envers el futur de la humanitat

Entenem per generacions futures¹ aquells éssers humans l’existència dels quals només podem anticipar ara, però no podem assegurar la seva previsibilitat. La nostra responsabilitat envers els drets d’aquestes generacions futures introdueix, en la nostra consideració moral, una nova dada a tenir en compte: en les nostres accions i en les nostres decisions quotidianes, ens hi juguem no només el nostre destí actual, individual o col·lectiu, sinó les condicions de possibilitat per a aquell o aquells éssers humans que encara estan per arribar, la humanitat futura. El progrés tècnic i científic de la humanitat ha arribat a un grau de perfeccionament que no ens pot fer ignorar la nostra responsabilitat envers el futur. La nostra capacitat de modificació de la naturalesa, la interior i l’exterior, ha assolit una envergadura tan important que qualsevol acció que emprenguem, per l’efecte de la suma de les accions anteriorment realitzades per la humanitat, tindrà unes conseqüències imprevisibles en un futur immediat, davant del qual, sens dubte, haurem de respondre. Ja no és vàlid adduir ignorància per descarregar-nos de la nostra irresponsabilitat, atès que es tractaria d’una ignorància dolorosa i culpable. Des del moment en què hem pres consciència que les nostres accions poden alterar el fons i l’equilibri de la naturalesa, ja no podem mantenir-nos insensibles enfront de la irrupció de responsabilitat que això suposa.²

El repte rau, precisament, a introduir en el nostre comportament ètic, i concretament en la reflexió sobre els drets humans, una dimensió de futur, de la qual ja no podem prescindir

El repte rau, precisament, a introduir en el nostre comportament ètic, i concretament en la reflexió sobre els drets humans, una dimensió de futur, de la qual ja no podem prescindir. Qualsevol decisió tècnica o científica ja no es pot prendre ni de forma escèptica ni a partir de la innocència dolorosa de criteris merament operatius, en termes d’eficàcia, atès que les conseqüències d’aquestes decisions afectaran ineludiblement a la qualitat de la vida humana i fins i tot a la seva mera possibilitat d’existència. Hem ampliat l’espectre de la nostra llibertat fins a uns límits absolutament insospitats, que estenen la consideració ètica a aquells àmbits que fins avui havíem considerat premorals o amorals.

Els éssers humans futurs, si n’hi ha, no poden fer sentir la seva veu per reclamar que els tinguem en consideració i evitar que realitzem els mals presagis dels nostres pitjors malsons; per tant, estan absolutament indefensos davant la nostra despreocupació indolora, o culpable, per les seves condicions de vida, el seu destí o la seva mera existència.³ Una desproporció així entre la nostra inconsciència i la magnitud de la seva impotència ha estat l’agulló que ha generat la necessitat de construir una nova sensibilitat humanista i la consideració de la protecció dels seus drets com una extensió més dels drets humans.

Els drets humans de les generacions futures

La noció de drets de les generacions futures la podem fer derivar de la pròpia evolució de les diverses declaracions de drets humans i plantejar-la com un corol·lari necessari d’aquest mateix procés d’evolució. Com molt bé suggereix Xabier Etxeberria,⁴ cal entendre els drets humans com un procés obert, i en el qual es poden detectar tensions fructíferes. La formulació dels drets humans, des d’un inici, va fer l’opció per una llista oberta que podia incloure altres aportacions en el futur. Devem a aquest caràcter obert de les successives declaracions la facilitat amb la qual les llistes inicials s’han anat ampliant; és més, el caràcter no exclusiu de les declaracions no sols ha permès, sinó que ha facilitat, i en cert sentit potenciat, les noves aportacions.⁵  

A mesura que la consciència sobre els drets inherents a tot ésser humà s’ha anat aprofundint, també la llista dels drets humans s’ha ampliat amb nous drets

A mesura que la consciència sobre els drets inherents a tot ésser humà s’ha anat aprofundint, també la llista dels drets humans s’ha ampliat amb nous drets. I així, amb el temps, les llistes inicials s’han anat ampliant en tres ones expansives que coneixem amb el nom de les tres generacions de drets humans. La primera generació és la que privilegia els drets civils, processals i polítics; la segona generació ressalta els drets econòmics, socials i culturals, i, a l’últim, la tercera generació desborda l’enfocament subjectiu per referir-se als drets de les col·lectivitats i, més enllà, a una nova categoria de subjecte, com seria la humanitat, el conjunt de l’espècie humana.

L’ideari de les primeres declaracions és el liberalisme individualista burgès i, per això, estan centrades en la reclamació dels drets de llibertat, en la propietat privada i en els drets derivats dels processos judicials. Després, durant els segles XIX i XX, quan la burgesia ja ha aconseguit el reconeixement jurídic dels seus drets, serà el proletariat industrial qui aixecarà la bandera dels nous drets, els anomenats drets econòmics, socials i culturals. El protagonisme correspon llavors al socialisme i al sindicalisme, que posen l’accent en el fet que no té gaire sentit proclamar només uns drets individuals de llibertats polítiques bàsiques, si no estan degudament recolzats en condicions econòmiques suficients i en la igualtat d’oportunitats en l’accés als diversos rols socials. Fins aquí, podem parlar dels drets humans en termes de plasmació social i jurídica dels dos primers lemes de la Revolució francesa: la llibertat i la igualtat, i, a través d’aquesta idea, establir, grosso modo, un paral·lel amb la influència social de dos grans moviments ideològics i polítics com són, per un cantó, la influència liberal i, per l’altre, la influència socialista.⁶

...el procés d’amplificació dels drets humans experimenta una contínua progressió: primer, dels individus a les classes socials i, d’aquí, als gèneres, als pobles i als col·lectius i, finalment, a la humanitat sencera i a la naturalesa

Però el procés d’expansió dels drets humans no s’aturà ni amb les aportacions liberals ni amb les socialistes; a aquestes dues s’hi hauran de sumar les aportacions feministes, que no aconseguiran reconeixement fins al final de la Primera Guerra Mundial, i dels moviments d’emancipació colonial, que invocaran el dret a l’autodeterminació en el procés de descolonització al final de la Segona Guerra Mundial. Aquest procés s’anirà ampliant, en l’actualitat, envers una creixent preocupació pel medi ambient i pel futur de la humanitat. D’aquesta manera, podem observar que el procés d’amplificació dels drets humans experimenta una contínua progressió: primer, dels individus a les classes socials i, d’aquí, als gèneres, als pobles i als col·lectius i, finalment, a la humanitat sencera i a la naturalesa. És aquest sentit en la progressió històrica i en l’ampliació dels drets el que ens interessa ara especialment, atès que és el tema fonamental dels anomenats drets de tercera generació. 

Si la primera i la segona generació pressuposen com a subjectes de dret individus o grups socials, entorn de la llibertat i la igualtat, la tercera generació de drets es referiran a la solidaritat, que és una de les traduccions possibles del tercer lema de la Revolució francesa: la fraternitat

Si la primera i la segona generació pressuposen com a subjectes de dret individus o grups socials, entorn de la llibertat i la igualtat, la tercera generació de drets es referiran a la solidaritat, que és una de les traduccions possibles del tercer lema de la Revolució francesa: la fraternitat.⁷ En realitat, aquesta perspectiva no apareix en la declaració de 1948, i és la novetat més significativa que podem observar avui.⁸ La classificació en tres generacions aparegué per primera vegada en l’obra de Karel Vasak sobre el dret internacional dels drets humans, l’any 1972.⁹ Sembla lògic postular que el procés d’ampliació i extensió dels drets correspon al progrés de la nostra consciència sobre la fragilitat de l’entorn natural i les seves conseqüències; fa poc temps que hem començat a comprendre que la capacitat tecnològica de la humanitat podria posar en perill la pràctica totalitat dels habitants del planeta. D’aquesta manera, la titularitat dels drets ja no serà individual, ni tan sols de grup, com es pot veure en l’articulat de la Declaració de 1948, sinó global, o sigui, que afectarà la totalitat dels éssers humans, la humanitat sencera, com a espècie.¹⁰ Com a continuació d’aquesta mateixa sensibilitat i tenint en compte aquesta titularitat humanitària de l’espècie Homo sapiens sapiens, els drets de la tercera generació són el marc de referència idoni en el qual desenvolupar una reflexió sobre els drets de les generacions futures, tant si es considera el tema sota l’aspecte dels drets individuals de cadascun dels nostres descendents futurs, com si es considera la seva titularitat globalment, com a humanitat.

Existeix força unanimitat a l’hora de reconèixer que el contingut d’aquests drets de tercera generació consisteix en quatre modalitats: el dret al medi ambient, el dret al desenvolupament, el dret al patrimoni comú de la humanitat i el dret a la pau

Existeix força unanimitat a l’hora de reconèixer que el contingut d’aquests drets de tercera generació consisteix en quatre modalitats: el dret al medi ambient, el dret al desenvolupament, el dret al patrimoni comú de la humanitat i el dret a la pau.¹¹ Tots aquests drets tenen en comú que no procedeixen ni de la tradició individualista dels drets de primera generació, ni de la tradició socialista dels drets de la segona generació. Sorgeixen de l’existència de la preocupació planetària pel futur de la vida humana i de la continuïtat de l’espècie o, almenys, de la qualitat futura de la vida humana a la qual tindran accés les generacions que vindran. Si ens fixem bé en el context històric, comprovarem que irrompen en el moment d’eclosió dels moviments ecologistes, els anomenats grups verds.¹² Cal tenir en compte que aquesta preocupació sobre els drets de tercera generació és abordada de manera diferent segons si es produeix en un país desenvolupat o en un en vies de desenvolupament.¹³ Es tracta de la cèlebre discussió entre el primer i el tercer món sobre el desenvolupament sostenible i els models que aquest ha de prendre. En els països del primer món industrialitzat, preval una reflexió sobre els drets de conservació de tot allò que s’ha aconseguit, o sigui, una promoció del patrimoni, la identitat cultural i el medi ambient; mentre que, en els països no industrialitzats, la reflexió se centra en el desenvolupament.¹⁴ Per a l’exercici i la realització d’aquests drets, és necessària una col·laboració de tots els agents socials i, més enllà d’aquesta, una nova sensibilitat ètica.

La formulació dels Drets Humans de la Declaració Universal de 1948 té encara un to excessivament modern, en el sentit que sols fa referència a individus, mentre que l’actual situació planetària i ecològica demana un desbordament d’aquest prejudici individualista i un canvi de mentalitat que englobi, efectivament, la universalitat. La tercera generació de drets es refereix precisament a la universalitat humana i, per això mateix, s’obre envers la consideració de l’existència humana futura. Algunes iniciatives recents, com és el cas de la Carta de Drets Humans Emergents o Declaració Universal de Drets Humans Emergents, promoguda per l’Institut de Drets Humans de Catalunya, pretén recollir aquesta mateixa idea, però sota un enfocament englobador, suposadament per superar la perspectiva de les diferents generacions de drets.

El problema fonamental d’una aproximació a la responsabilitat envers el futur, a partir de la consideració dels drets humans, està en si poden, en realitat, ser objecte de drets éssers que encara no existeixen

El problema fonamental d’una aproximació a la responsabilitat envers el futur, a partir de la consideració dels drets humans, està en si poden, en realitat, ser objecte de drets éssers que encara no existeixen. Si un ésser humà té drets des del moment en què existeix, els éssers humans futurs tindran drets llavors i no ara, de la qual cosa es dedueix que les persones actuals no estan sotmeses a cap obligació envers la protecció dels drets dels que encara no existeixen. Contra això, es pot argumentar, com proposa Gosseries, que existeixen una sèrie d’accions actuals que tindran efectes sobre un futur més o menys llunyà i que, per tant, hem de respondre d’aquestes accions tenint en compte les possibles repercussions sobre l’exercici dels drets futurs dels nostres descendents: «Le rejet de l’idée de droits des personnes futures provient souvent du fait que l’on postule habituellement qu’une obligation actuelle n’existe que correlativement à des droits actuels (exigence d’una contemporanéité horizontale), et, en consequence, qu’à moins qu’une personne n’ait des droits actuels, nous sommes déchargés d’obligations. Or, en renonçant au premier membre du postulat, le fait que des individus futurs puissent avoir de droits dans le futur devient décisif. S’il y a à peu de sens à leur reconnaître des doits aujourd’hui, rien ne s’oppose par contre à ce que l’on reconnaisse des droits futurs aux personnes futures».¹⁵